I continua....

El més petit de tots.... és per aquest infant i tots els de la terra..que els homes lluitarem fins a morir o a vencer...

(adoro aquesta canço, la seva història i tots els seus fils, que ara també són un poc meus)

Quan es fa una gran exposició, usualment aquesta no és tan sols allò que es veu. Ho visible tan sols amaga ho invisible. És un gresol d’il·lusions, nits sense dormir, caps de setmana de feina sense treva, trucades inesperades a trenc d’alba, de somriures, moments iracunds, enfadades i complicitats. Hores, moltes hores, temps molt de temps, petits cristalls fets de petits moments. Quan es fa una gran exposició les complicitats van més enllà del cor d’aquells que l’impulsen i es coneixen i s’estenen fins a persones que també l’impulsen i ja no es coneixen. Un professora d’institut, una protagonista que amb la seva veu posa veu als que ja no poden ser salvats, una dona que recupera unes fotografies de casa seva per poder ser exposades o el David que conserva en una habitació (i emprenyat està i amb raó) les restes materials recuperades pers uns veïns que van considerar que aquell patrimoni no podia desaparèixer en l’oblit, la persona que.... són tan sols una part dels fils d’una història difusa i sense la qual no existiria aquella sala, aquell element, aquell moment. És així una història en què tots els seus implicats creuen que mereix ser construïda, rescatada i explicada en un nou present. L’anima un dolç pàlpit que és el que realment la fa gran. Una exposició és així també, quan no es freda, quan és càlida, quan ens parla de quelcom que realment commou al que la gaudeix, una xarxa invisible de gent que s’estén al llarg i ample d’aquest petit país, traspassa fronteres i va més enllà. Certament, i això ho he viscut sempre quan una exposició és càlida i no és freda, cap dels seus protagonistes surt igual de tal com havia entrat en la mateixa. Si les passions, il·lusions, desitjos i voluntats la fan possible, aquestes també estaran presents en les lectures posteriors del que fou aquell moment.

Tanmateix va valer la pena, va valer molt la pena, i continua.... Ara aquesta exposició està a Itàlia, de la mà d’una de les seves comissaries, explicant en altres contrades, a altres gents, allò que es va esdevenir. Aquesta és una història comuna encara que, fins ara, no era comunament recordada, comunament reconeguda. A la vegada aquesta exposició, de la ma de la Nèlida i del Pep ha arribat a la xarxa en una admirable pagina web encara en construcció. Jo ja hi estic poc implicat, altres històries em tenen ocupat, però continua i vull felicitar a tots els que ho fan possible. De nou, segurament, molts dels seus noms no seran reconeguts i coneguts, però sense ells, en les intrahistòries de la història, res seria possible.

Insectes, o una metàfora òbvia sobre la vida

De la Mo (la fotografia és d'un colega teu, és un honor gràcies...)

Cada matí, en llevar-te, trobes un estol immens d’insectes morts al voltant del teu llit, insectes escampats pel terra de l’habitació, insectes damunt els llibres que s’apilen als prestatges, sota l’escriptori, a les escletxes de l’aparell de música, endins la maquinària del despertador... Et passes hores recollint els petits cadàvers i llençant-los a les escombraries i penses que la vida potser seria més interessant si fossis entomòleg o si al teu cor bategués alguna altra passió que no fos la història.

Al principi, fa molts anys, no vas poder acceptar el fet, totalment aterrit, i vas pensar que potser era la broma macabra d’algun enemic no declarat; perquè els enemics declarats tenen el sentit comú de clavar punyalades per l’esquena i el bon criteri de no deixar proves de les seves venjances. Així que, sense cap dubte, els sospitosos habituals no eren la combinació guanyadora aquesta vegada. Després de dies d’observació, de tancar les portes i les finestres i de donar-hi moltes voltes, vas començar a sospitar que no, que cap enemic podia assaltar casa teva a les nits per omplir-ho tot d'insectes morts i que allò que et passava, allò que et passa encara, és un fet sobrenatural, que, inexplicablement, només té a veure amb tu i amb els teus somnis. Perquè una cosa és clara, mates insectes amb els somnis o amb els pensaments. L'aterriment del principi es va convertir en llàstima a mida que passaven els dies i anaves acumulant pèrdues i escombraves cossets innocents.

Durant la nit no ets capaç de sentir-los brunzir en la foscor. Moltes vegades t'has quedat despert per veure’ls arribar, però sempre acabes vençut per la son i al matí l’espectacle és sempre el mateix: catifes d’antenes i de potetes resplendents extingint-se mentre obres els ulls.

Has mirat de dormir a diferents llocs de la casa; però, fins i tot, quan dorms a d'altres llocs, a d’altres ciutats o a d’altres països la història es repeteix: insectes per tot arreu.

Només hi ha una manera de foragitar-los, i és dormir acompanyat. No saps per què, però quan comparteixes l’habitació amb algú els insectes no apareixen, com si només tu poguessis ser testimoni d’aquest sacrifici inexplicable. Les nits següents, però, la presència dels insectes morts es duplica o es triplica o es torna infinita. Així que vas haver de desistir de compartir l'habitació. Tenies por que una nit, que haguessis de dormir obligatòriament sol, tots aquells insectes bandejats durant nits i nits colguessin tota la casa i el teu cos, i poguessis morir ofegat sota la pressió de mil·lers de cossos diminuts.

Amb aquestes, no sé com ho veus tu, no et quedarà més remei que marxar. Hauràs d'anar cap al nord –o cap molt al sud–, buscant indrets on les condicions metereològiques siguin tan adverses per als insectes que la seva presència, per força, haurà de ser un esdeveniment màgic. Però allà també assistiràs sorprès a la massacre i desistiràs en la tasca de fugir-hi.

Passaran els mesos i passaran uns pocs anys; i un dia, de la mateixa manera que van arribar, desapareixeran.

Tornaràs a casa i començaràs a dur una vida normal, sense sobresalts, sense convertir-te en el forense de morts que no entens. Cada matí, quan et despertis recorreràs la casa escorcollant els racons, però mai no descobriràs ni una mosca, ni tan sols als dies més calurosos de l’estiu.

Uns mesos després de la desaparició dels insectes morts tindràs un somni, o potser no serà un somni, sinó un auguri. Et despertaràs enmig de la nit, el podràs recordar amb exactitud i et sentiràs adolorit i cansat. Hi haurà una petita papallona daurada damunt el coixí, bategarà uns segons i després t'adormiràs de nou, perquè el somni haurà estat esgotador.

Al matí, mentre el somni desapareixerà en la certesa d’una nova vigília, comprovaràs amb alegria que els insectes hauran tornat, però ara seran vius i quan obris les finestres perquè la llum dispersi la nit, sortiran en una desbandada brunzent i brillant. Els veuràs allunyar-se en un núvol compacte i fosc, enllà els cels, però no podràs recordar res del que s’haurà esdevingut als teus somnis, ni tan sols el batec de la papallona daurada damunt el teu nas.

Mo ràpid que això s’acaba i tinc ganes de tancar la paradeta

Només falta el teu post...., no esperaré més enllà del 2. Ho espero

Promeses

Ho sento Mo, no escriuré res per fer desaparèixer el post que no vols que es vegi en primera instància. Tu tampoc ho has fet, promeses, promeses.... se les endú el vent. Almenys no escriuré res fins els 2 de desembre, que és quan realment torno a estar aquí. De viatge, ja se sap. Moltes ganes no en tinc aquesta vegada tanmateix. Ja m'han dit que l'obra de teatre va ser gloriosa. Hòstia! ja ho he fet. Ara el teu post ja no és el primer que es veurà durant aquests dies. De res ;).

Se’n van...adéeeeeeu.......

Avui us explico una història que no és la Història, ni tan sols una petita engruna de la mateixa, és una història que, en part, no la més important (la més important la van viure els seus veritables protagonistes), es va iniciar en aquest blog. Aquest era (és) un blog d’història, però per art i part dels seus més lacerenats crítics del seu humil contingut, va esdevenir per un petit moment i massa ràpidament en una altra cosa.

Hi havia un noi i havia una noia (eren heteros, o com a mínim bi, sinó aquesta història tindria poc sentit). Al noi l’anomenarem Bukowsky (no desvetllarem, tanmateix, l’origen d’aquest pseudònim) i a la noia Mo. Ell venia d’una llarga història feta de grans viatges, una bellesa sense parangó i camins en la fosca nit d’una Rosa de Foc on cap dels seus pètals semblava voler jugar amb el seu cor, ni cap dels seus amics tenir pietat de la fatiga del seu caminar. De la noia sabem menys, només direm que era àcida com poques, que en alguns moments d’aquesta història adquirí la forma d’Erato (no li és difícil, sempre que me la trobo està sortint de la dutxa) i que els seus escrits ens deixava muts a tots els demés. Aquesta noia i aquest noi compartien coneguts comuns, fins a un punt molt més enllà del que ells mateixos sabien, però no es coneixien (de fet per això no ho sabien).

Dolces i inquietants nits en el tombant de la primavera semblaven cremar en aquells dies. I en un crepuscle es trobaren en un petit bar gracienc que ben aviat deixarà el camp del mite per esdevenir llegenda. El noi no era d’aquell lloc, fustigava aquell lloc, el considerava la veritable foguera de les vanitats de la nostra capital, però el noi anava allà cercant una promesa. I se sap d’antuvi que quan un cerca una promesa, sovint oblida tot ho demés. Que cercava la noia? Això no ho sabem, però el que sí que sabem és que aquella història s’inicià en aquell moment i en aquell lloc.

Hi havia un noi i havia una noia i havia una cervesa (de fet, si no recordo malament, n’eren moltes) i semblava que no hi havia res més. Ho semblava només. Poc després d’aquell breu trobada on els silencis devien estar plens de mirades furtives que els altres, en la nostra volguda ignorància, no albiràvem, aparegué un missatge en aquest, meu, blog que a partir de llavors deixà de ser del tot meu. En aquest missatge la púdica noia es demanava i demanava si “Existeix una realitat més enllà de les cerveses? Va ser divertit coneixe's i l'alcohol sempre és una ajuda contra la timidesa”. I el noi, púdic també ell, i un punt més tímid perquè negar-ho, no pogué deixar-li de respondre “si només hi ha versemblança, no hi ha possibilitat d'impostura. en tot cas, hi pot haver una realitat més enllà de les cerveses, sempre que no es tracti d'una moritz, ni que soni Michael Jackson de fons...”.

Paraules fortes, resposta de Bogart, que poc temps després, no gaire certament, es convertiren en suplica:

“pobre narrador ...62... els personatges esdevenen autònoms...69 potser és el moment d'emprendre un viatge elíptic (però existeix l'elipsi del narrador?)... 339.. strange days have found us que cantava el rei llangardaix (és clar que ell podia fer qualsevolcosa) ... Erato, remors de cors, ... hi ha molts lirismes, però no sé si estan en aquest... 7 ... no soy sino un polaco borracho, un suplente de segunda categoria, un escritor de cartas a los periódicos ... (jejeje.. qui hagués dit que el vell Hank ho clavaria d'aquesta manera). el vell Hank... que més voldria el narrador que trascendir el text i ser "alguien" en el sentit chinaskià. dissabte, dia propici, el dia de Saturn, devorem per sempre més el temps d'espera! el mientrastanto!... si no, potser, tocarà enfrontar-se finalment al cordón del zapato, massa temps vorejant-lo és temptar la sort... 1”.

No descobrirem que significaven aquells números al bell mig de la seva prosa. Costoses reflexions no ens permeteren descobrir-ne el secret fins molt més endavant. A voltes ho sublim esdevindria patètic si descobríssim totes les veritats d’una història. Només direm que, a partir d’aquell moment, les tornes canviaren i el paper més dur i tallant entrà en el camp de joc de la noia. Veieu sinó la seva resposta:

“Parlem de trascendir textos, com si els textos no fossin transcendents; parlem de viatges el·líptics, quan l'única manera de viatjar és l'el·lipsi; parlem de narradors que aspiren a ser l'algú que preconitzava Bukowski que preconitzava Hank Chinaski...

Strange days have found us,
strange days have tracked us down...

No sé si m'equivoco de cançó ni si m'equivoco d'escriptor
Temptar la sort, per cert, és l'única frivolitat que em puc permetre, tot esperant que el déu Saturn o que el déu Zeus no devorin la primavera”

Tanmateix el noi no es féu enrera. No en va havia viatjat per sendes llunyanes de l’amor, ni havia recitat fins altes hores de la nit en condicions físiques més que deplorables al Dante de la Divina Comèdia, per esmorteir ara els seus desitjós. I apel·lant a tot el que de bo, honrós i coratjós hi havia en la seva anima li digué a la bella damisel·la: “no t'equivoques Mo, ni d'escriptor ni de cançó, tot i que no és la primavera allò que el narrador voldria devorar, ans el contrari. és el temps d'espera, el ser ningú... en tot cas, avui és últim dia d'un any, un d'entre els molts còmputs que ens marquen el gir de les circumferències celestials ... que la màgia del cap d'any ens acompanyi a tots plegats, que el moviment de les esferes ens porti cap a una altra edat, que la fortuna somrigui als audaços ...”

Un bri d’esperança s’obrí en les ànsies de devorar d’aquell narrador. Ànsies vestides del temps messiànic de Benjamin (no li faltava raó a aquell altre pensador de la cultura occidental quan afirmava que tota ella era una sublimació del sexe), però ànsies que al cap i a la fi crepitaren la cendra per convertir-la en flama de nou quan la noia les alimentà amb les paraules més preuades de Tolkien:

"All that is gold does not glitter,
Not all those who wander are lost"

Cal dir, arribats a aquest punt, si és que algú apart de jo s’hi troba, que a aquestes altures el blog estava plegat de missatges. No tots eren d’aquell noi, ni d’aquella noia. Junius, la Va i el Xa, no paraven ja d’escriure, però el que deien i el que apuntaven no tenia major importància, ja que ells no estaven en la trama principal, sinó que l’expectació i l’enveja omplien el seus ulls àvids per saber com continuava aquella història i quin final tindria (catxondos anàvem ja amb ella). No en parlàrem d’aquest final, de fet no hi hagut final, tan sols cruïlles. El mateix noi ens ho feia saber a tots abans d’una d’aquestes cruïlles que, de fet, tan sols ells coneixen . Davant de l’ofensa de qui estava qüestionant la màgia del que s’estava vivint en aquell temps i lloc, el vell cavaller, no pogué deixar d’exclamar:

“Oh, incrèdul Xa!!!... dubtes de les paraules del Gurú!!!! la nit del 24 de març al 25 és el cap d'any seguint el còmput de l'Encarnació de Déu (et sembla prou convenient i profètic el calendari????). que la desgràcia caigui sobre teu (a no ser que em convidis a una birra).
Mo, bells mots d'esperança per a un pobre hòbbit de la Comarca (en concret, de la comarca del Vallès). un hòbbit, però, que prefereix que les espases restin trencades i defuig les corones reials (millor quedar-se al Shyre fent uns petilles i bevent birra, esperant el temps de la collita).”

I així fou. En aquella nit del 24 al 25 de març coincidint amb la celebració del canvi d’any i de la celebració de l’aniversari de la MO, aquell noi i aquella noia, que encara no es coneixien, es trobaren. Podríem fer-ne un relat d’aquella trobada. Molts, tots els que havíem estat també en aquell blog, hi érem, però en el moment essencial tan sols dos persones participen del secret i als demés tan sols ens queda callar sense intentar enganyar a la ignorància.

Diré que per acabar, descansat de tanta història i de l’ús i abús del meu blog, vaig voler deixar unes últimes paraules per testimoni “Xa, ara que estem sols tu i jo aquí, diré el que tu i jo sabem. El debat sobre Colom o Aimerich, vols dir que mereix les nostres neurones? Quedem per fer una cerveseta i les gastem d'una altra manera, mentre llancem la botella de Vichy a les escombraries de la història. Podria ser el principi d'una llarga amistat....:)). Una abraçada nano.” No va servir de res, l’amor no té compassió d’aquells que no el viuen i el noi que havia gaudit dels plaers negats als altres aquella nit ens va enunciar tot seguit “... e il naufragar m'è dolce in questo mare.” I davant les meves protestes, ja n’hi havia prou, la noia tampoc pogué deixar d’apuntar:

"Hauries de celebrar, junius, que el teu blog estigui cada dia més sol·licitat per ànimes assedegades d'història. Altres muses, a banda de Clio, poden il·luminar les nostres vides. Veig com Cal·líope t'espera als peus del llit, embolicarà els teus pensaments amb la seva veu tèbia i t'inspirarà una gran idea brillant o un pensament revelador.
A més, què esperaves? Pot, algú de nosaltres, controlar la seva vida? Aleshores, com pots pretendre controlar un blog? Assumeix el risc, deixa't endur per la poesia i naufragem tots plegats, com Leopardi (o era el narrador qui naufragava?)"

I en aquest punt, efectivament, derrotat com estava per aquesta parella (llavors encara no ho sabien, però ho acabarien essent), vaig deixar de pretendre controlar la meva vida i menys aquest blog.

Què us vagi bé Mo i Bukowsky i felicitats cabrons, ara que aneu a viure junts finalment us hauré perdut de vista en aquest, meu, blog. Un petó guapissims i Ciaoooooooooooooooooooo!!!!

A vegades en la nit hi ha llum

Els afectes de Desafectos

Nou número!

De bon matí -no era trenc d'alba tanmateix, la nit havia estat llarga i els ulls no aconseguien ni obrir-se- m'espera el Vicens a la porta, per uns instants va tornar a ser el Bukowsky genial de sempre (encara que ara és un Bukowsky diferent, l'acidesa cap a dintre a desaparegut, però al seva ironia, ara més neta, encara em fa plorar de riure). Havia anat a comprar l’esmorzar . Pugem, la cafetera comença a inundar la casa d'olor. Encara mig adormits truquen. El Carles, després vindrà l'Hector i el meu pare. Esmorzem, parlem de coses sense gaire sentit i ens posem a treballar. Lentament comença el deliri. Ordinadors encesos cadascú amb la seva paranoia. El David m'atxacant-nos el messenger, ens enyora, ens posem tendres i ens n'enfotem a la vegada. Va arribant gent, és increïble els anys que fa que ens coneixem, com han canviat les nostres vides i que encara seguim aquí. La Mònica, la Cira i l'Ibai (no sé si s'escriu així, ja em perdonaràs). Dinem. Hi ha polèmiques sobre la música que hem de sentir, polèmiques sobre la portada que hem de posar, polèmiques sobre un cantant i sobre no sé quantes coses més ja que haig de començar a preparar el dinar per tota aquesta panda. Cap a al tarda comencem a tancar temes. Arriba l'Steven. Està absolutament resacos, pràcticament no ha dormit, fa un intent d'explicar les seves últimes aventures. No el deixem, l'assentem davant d'un ordinador i a treballar. La Noe ens ha enviat unes profundes notes al matí sobre el que pensa de l'editorial que el Vicens ha escrit en un atac de fúria ciutadana. Quan les veiem decidim no llegir-les. Massa seriós i ens posaríem a reflexionar. L'anima Desafecta es caracteritza per una capacitat d’elucubració que sembla no tenir fi. Per un dia que estàvem pencant de veritat... Arriba la Noe a la tarda, ens porta un pastis. Sobre la taula no dura ni un segon. Quan l'última engruna ha desaparegut (és un dir, en aquests moments la casa ja estava feta un desastre, plena d’engrunes d’una activitat sense gaire sentit) i la feina està pràcticament acabada, seurem tots de nou en la nostra particular taula rodona. Em fan llegir l'editorial en veu alta. Comença el debat. Com sempre la polèmica esdevé extraordinàriament interessant. Una hora i mitja després quan tots els temes han estat posats sobre la taula i sembla que hem de canviar tota l'editorial, me la fan llegir de nou. Començo, no ho puc evitar, faig un comentari i tots plegats comencem a riure. La lectura acabarà enmig de llàgrimes que no eren de tristesa. Decidim deixar-la tal com està i felicitar al Vicens. Això també forma part de la nostra anima, el desacord a voltes desapareix en el riure. Ve la Sara i acabem el número. Ens deixem la meitat de coses per fer (després arribaran els e-mails dels que han marxat o dels que no hi han pogut estar, informant de tots els oblits, a hores d’ara encara n’estan arribant, ja ho arreglarem, no sé quan, però ho arreglarem). Marxem i la nit serà memorable (o no, això va a gustos, el dia en tot cas ho havia estat). Ja tenim Número! jejejej. És el millor grup d'historiadors del món: el més sonat, el més inútil, el més genial. El que veureu no reflexa ni de bon tros ho divertir que ha estat haver-lo fet.

Qui ha dit que la història no serveix?

Estava mort de gana i he anat al mercat, avui em venia de gust cuinar un plat gustós (m’he passat el matí fent el burro i em feia falta un bon àpat). Quan he arribat a la peixateria el senyor que hi ha allà, i del que no li conec ni el nom (el pròxim dia haig de recordar de demanar-li), m’ha rebut somrient. Tenia cua a la parada: el motiu del seu somriure m’era desconegut (tant com el seu nom). “Fa temps que et volia preguntar una cosa? Ets historiador oi”. Aquest tipus de preguntes sempre em posen nerviós (i com ho sabia el tio?), és el moment que antecedeix a la presumpció de que estan davant per davant d’una enciclopèdia d’història (tinc un parell d’amigues no historiadores que sovint em truquen amb les preguntes més inversemblants a qualsevol hora i sempre acabo davant d’un llibre treien l’entrellat a les seves fantasioses demandes). “Existeix el Wikipedia” li he dit. “Precisament, l’he consultat i no en trec l’entrellat”. Entre tant la cua que tenia per davant ja havia parat l’orella. Pitjor encara, avui tindria públic el tema. Bé, intentaria tallar: “vull una truita i lluç” (l’estómac m’avisava que aquelles hores ja no estava per gaires orgues més). Res: han començat les preguntes. Sempre són les més intel·ligents les que provenen dels no versats en la matèria. El mateix em passava a la Casa Elizalde. Les primeres classes que vaig fer a la meva vida i sens dubte les més dures i les millors. Començaven a les 7 de la tarda. El públic era variopint (joves amb estudis que volien ampliar els seus coneixements, fins i tot estudiants d’història que cercaven el que no havien trobat en els programes acadèmics, infermeres, sempre em va sorprendre la concentració d’infermeres en aquests cursos, treballadors, jubilats i jo allà, pràcticament el més jove de tots) i tenien tres diferències essencials amb el que m’he trobat després: A) Aguantaven aquelles classes després de la jornada laboral sense perdre-se’n en cap, tot i la cara de cansats que feien. B) Jo no tenia cap mesura de coerció sobre ells per fer valer la meva autoritat: no hi havia notes, ni exàmens, només la capacitat de la paraula. C) Resolien els grans problemes interpretatius que els hi intentava explicar, provinents del món acadèmic, amb un sentit comú que glaçava les venes, fen-te dubtar clarament del temps que hi dedicaves tu i del crèdit que donaves al saber acadèmic malgrat, a voltes, sostenia les estupideses més galopants ...

On estava (la Joana, sempre entra en els moments més inesperats), a sí, a la peixateria. Bé, doncs, la bateria de preguntes ha començat. Tenien sentit, molt de sentit, ell no ho conceptuava així, però en el fons estava preguntat sobre el gran debat dels factors que portaren a la Guerra Civil i fins a quin punt aquella República estava condemnada al fracàs. He començat a contestar dubitativament, fa dies que no treballo, però ell seguia inquisitiu. Ell? No, de fet, tot la cua s’hi anava afegint. Al final estava al vell mig d’un debat historiogràfic a la cua d’una peixateria i tothom tenia la seva aportació a fer (cap d’elles irrellevant). El debat estava animadíssim i jo responen a preguntes per les quals no sabia que ni tingues resposta (mai aprenem més que amb el diàleg amb els altres, una veritat que molts historiadors semblen desconèixer, mai tampoc aprenem més sobre el sentit del que fem que quan deixem de parlar per la nostra tribu, una veritat que també molts historiadors semblen ignorar a voltes). Ha arribat un punt, però, que ja no podia més (el meu cos estava cridant-li a la ment en aquells moments) i m’ha sortit un: “Jo estic de vacances”. El peixater ha somrigut i m’ha dit: “Tens raó, el peix no me’l paguis”. M’he quedat astorat amb la bossa a la ma. He saludat a tothom i he marxat. M’agrada aquest ofici, bé me’n vaig que l’arròs ja està fet i el meu cos segueix cridant, cal saber donar-li plaer també.

Recomencem....?

Les cendres que cremen encara

Avui a l'arxiu he trobat aquestes paraules, paraules d'un camperol comunista del primer terç del segle XX: Il sole non nasce per una persona sola, la notte non viene per uno solo. Questa è la legge, e chi la capisce si toglie la fatica di pensare alla sua persona, perché anche lui non è nato per una persona sola (El sol no neix per a una sola persona, la nit no ve per a un sol. Aquesta és la llei, i qui la compren es lliura de la fatiga de pensar en si mateix, perquè també ell no ha nascut per a una persona sola). Paraules precioses i sencilles. Ahir a la nit em van fer sentir (em van dir que l'havia de sentir entrant de cop a l'habitació) La domenica delle salme nessuno si fece male tutti a seguire il feretro del defunto ideale (...) La domenica delle salme gli addetti alla nostalgia accompagnoro tra i flauti il cadavere di Utopia (...) La domenica delle salme fu una domenica come tante il giorno dopo c'erano i segni di una pace terrificante (la canço de De André de 1990 dedicada a un diumenge quan a Milano es va decidir que l'ordre tornes a regnar a la ciutat, un ordre que s'estava imposant per llavors a tot el món. Un ordre que sempre s'intenta imposar oblidant les belles paraules de Rosa Luxemburg abans de que la matessin, en el seu L'ordre torna a regnar a Berlín, que deien, si no recordo malament: no sentiu la remor? Estúpids, el vostre ordre està edificat sobre sorra i un dia m'aixecaré de nou. Vaig ser, sóc i sempre seré). Entre les paraules del camperol de principis de segle i les paraules de De André es podria escriure tot un llibre sobre allò que mogué i cremà en la voluntat i el cor dels lluitadors de tot un segle. Ho deia també la cançó d’ahir a la nit, mentre tot això passava, tots callaren, però: il cuore d’Italia da Palermo ad Aosta si gonfiava in un coro di vibrante protesta. És això cert? No ho sé, però m'han agradat també aquestes paraules i el que és cert és que el trobador encara crema en els seus cors.

Vincenzo scusami, ma De Andrè è.................., mmmmmm...................., non ci sono parole

memòries italianes

Avui he anat als actes d’aniversari dels bombardeigs de Roma. El primer d’ells va ser el 19 de juliol de 1943 i es van anar repetint, en diversos contextos de la complicada història de la guerra civil italiana durant la segona guerra mundial, fins al març de 1944. Hi he anat per dos motius. El primer d’ells perquè l’any vinent s’inaugurarà una exposició a Roma sobre els bombardeigs italians perpretats a Barcelona. El segon perquè no entenia que la commemoració d’aquests fets, pagats per la Comune di Roma (de sinistra), tingués un escenari religiós com a principal protagonista i a Andreotti com a figura més destacada. Quan he arribat ha començat el deliri. Entrava per la porta de l’església i una mica més i em foto de morros contra un sarcòfag gegant, m’he apartat i llavors he llegit el nom del mort que hi havia dintre: Alcide de Gasperi (el principal dirigent de la Democràcia Cristiana). No és aquest un espai especialment laic, ni mancat de color polític he pensat. De totes maneres, animat pel so que venia de dintre de la nau central, he entrat vorejant tan digne sarcòfag. Òpera, una hora d’òpera seguida dins de l’església. Una cinquantena de persones, no més, estaven allà escoltant amb un esguard de dignitat que commovia les àries dedicades a les víctimes dels bombardeigs. Al davant de tot un grup de monges compacte, al costat, però separats per un passadís, l’acompanyava un grup de capellans amb sotana, també compactats, just al darrera un grup de japonesos italianitzats que a cada final de cançó cridaven a cor que vols “Bravi! Bravi!”. Primer pensava que els japonesos desentonaven, ma non, de fet els seus crits han anat contagiant als romans de tota la vida i, al final, fins i tot als cantants mateixos, que quan han sentit el clamor de “bis, bis!” no se n’han sabut estar. La cançó triada: O Sole Mio. I trencava la llàgrima veure tota aquell església on solemnement es volia celebrar l’aniversari de la devastació de Roma aixecada com un sol home, amb japonesos inclosos, cridant com un sol poble: O Sole Mio, Sta ’nfronte a te!....

Encara no recuperat del tot, i emocionat com poques vegades he estat, ens han portat a tots plegats (japonesos, capellans, monges, romans i jo inclòs) cap el claustre on hi havia l’exposició (d’aquesta no en parlaré, millor que no en parli...). Al vell mig una taula. L’edat mitja de la taula no baixava dels 75 anys, tampoc la del públic anava molt llunyana certament, i al vell mig de la mateixa: Andreotti. Impressionat! Quants anys hauré vist aquella caiguda de coll que li deixava el cap just sobre un ombro i ara el tenia a tan sols dos metres. Es notava que era estimat pel públic. De fet un que tenia al costat no podia deixar d’expressar-ho en veu alta “stimo molto Andreotti come storicho”, com a històric, perquè per tot ho altre, com tampoc podia deixar de dir l’home, estava col·laborant amb els jueus i els comunistes (!!!!). Cal aclarir aquí un error comú entre els catalans quan s’enfronten a la realitat italiana, per ells stimare no significa exactament el mateix que per nosaltres. La traducció exacte seria “ti voglio bene”, quan diuen que t’estimen, i això és important per nou caure en desafortunats errors, vol dir que et valoren o et calculen (cal tenir clara la diferència). A la taula no estava sol, aquestes taules sempre estan massa plenes, l’acompanyaven dos senadors, l’escriptor del llibre “Roma Violata”, l’editor (sens dubte el que ha dit coses més interessants), un general dels Carabinieri (acompanyat per la guardia d’honor) i un personatge més que no puc descriure. Aquests últim, que de fet és el que havia muntat el show dintre la nau central de l’església, amb aspecte de presentador de festival de Sant Remo, ha anunciat que el representant de la Comuna de Roma no havia pogut venir, car estava en un acte en favor de les víctimes de la màfia (la sorpresa ha vingut després quan en una irrupció impactant ha aparegut de cop, cabell tallat a l’última, moreno raigs uba i vint anys menys que els de la taula, només per anunciar que l’any vinent encara la farien més grossa) i a partir d’aquí han començat la festa. No repetiré les intervencions, només dir que el primer senador ha dit que els morts, tots ells, eren fills d’Itàlia i de la tragèdia (tan li fotia si uns rens feixistes i els altres antifeixistes), que el General dels Carabinieri commocionat ha recordat als dos comandants morts en aquells fets, exemple vivent per totes les generacions de carabinieri ha dit, que a més tenien la medalla de mèrits de guerra en la campanya d’Àfrica (és a dir la medalla de mèrits de guerra en el que fou un veritable genocidi contra els etiops perpetrat pels feixistes italians). Arribats a aquest punt cal explicar, encara que sigui succintament, una breu cronologia històrica: A) Els aliats desembarquen a Sicília el 10 de juliol (crec, l’estic fent de memòria). B) En aquell moment qui governava Itàlia era Mussolini. C) El 25 de juliol Mussolini es substituït pel rei per un mariscal feixista dit Bodoglio, aquest negociarà l’armistici amb els aliats. D) El 8 de setembre es firma l’armistici i l’estat italià, amb el rei que havia col·locat a Mussolini al poder i un mariscal que l’havia obeït al capdavant, passa a ser antifeixista (així de cop). E) Entremig els partigiani van a les muntanyes per alliberar el nord d’Itàlia que ha quedat en mans dels nazis i de la República de Salò comandada pel mateix Mussolini i els americans, que són els mateixos que bombardejaren Roma quedaren com els “alliberadors” per la dreta catòlica. Un lio? No ho sabeu prou. I en aquest lio Andreotti ha fet una intervenció rodona: la situació era troppo complessa per entrar a analitzar-la (res de parlar malament dels ianquis que els havien salvat dels comunistes majoritaris entre els partigiani) i ell es quedava amb el Papa. El Papa que davant els bombardeigs va resar per Roma, el Papa que va resar durant aquells durs jorns perquè Itàlia no entres a la guerra (que Itàlia, la Itàlia d’Abissínia, la Itàlia de la Guerra Civil Espanyola, la Itàlia que va envair Albània, Jugoeslàvia o Grècia, no entres a la guerra!!!!!!, es referia clar a la guerra amb Alemanya, antiga aliada ara abandonada al firmar l’armistici amb els aliats). També hauria pogut dir que aquest papa va ser el papa que va pactar amb els feixistes italians, el papa que va col·laborar amb els nazis i no només el salvador espiritual de Roma. No segueix-ho perquè senzillament m’estic esbravant i es probable que no s’entengui res del que dic (igual faria falta un llibre, igual parlo des del desconeixement absolut), només dos apunts finals.

Quan, finalment, ha parlat l’historiador el deliri ha arribat al seu clímax. Ha baixat una pantalla on havien de sortir les imatges dels bombardeigs sobre Roma i quan ha demanat un dictador làser per assenyalar els punts sobre la imatge li han donat una canya de riu (en aquest punt jo ja no podia més), però... feia Sol, o solo mio..., i no es veia res. Tanmateix, ell, inassequible al desaliento, ha començat a explicar. Els americans no havien bombardejat contra la població civil, tot era contra objectius militars, de fet a Hiroshima s’havien equivocat d’objectiu (que per cert recentment el ministre de defensa japonès ha hagut de dimitir per unes declaracions on afirmava que gràcies als bombardeigs atòmics Japó s’havia salvat del comunisme, tanmateix aquest ministre no li faltava raó en una cosa que els historiadors els hi costa reconèixer: la bomba atòmica no es va llençar per acabar amb la guerra, com afirmen alguns constantment, sinó senzillament perquè els japonesos no es rendissin als russos com semblaven disposats a fer). Jo aquí ja estava apunt de fer una pregunta sobre si els bombardeigs de Barcelona, protagonitzats pels feixistes italians, tampoc havien estat contra població civil, perquè entre tant Papa i tanta bondat de tots plegats ja no podia més, quan la cosa ha petat. Un grapat de vells del públic han començat a cridar que els avions baixaven sobre Roma ametrallejant a la gent i l’historiador enfurismat ho negava, dient que l’únic bombardeig contra població civil fet pels aliats havia estat a Dresde i que si l’haguessin aplicat a Roma haguessin sabut el que era de veritat..., mentre Andreotti, acostumat a aquestes coses pel que es veu, estava tan tranquil. Jo, el cert, és que no sé si els americans ametrellejaven a la gent o no. Tampoc sé si els que cridaven eren els mateixos que parlaven del complot entre comunistes i jueus, com no sé tantes coses.

L’altre dia, a Roma mateix, els neonazis van cremar un monument a la resistència que havia intentat defensar la ciutat de l’ataca dels nazis després de l’armistici amb els aliats del 8 de setembre. Es va muntar un escàndol amb múltiples declaracions polítiques, la taca als herois etc. Ma, qui eren aquests resistents? Els partigiani insurrectes o els de les muntanyes o els soldats que havien servit a Mussolini fins llavors i que ara, voltes del destí, passaven de ser feixistes a antifeixistes per un sol decret. Perquè si eren el segons, la cosa es podria llegir d’una altra manera: feixistes actuals cremen un monument contra feixistes del passat que no van ser prou feixistes fins al final i que esdevingueren antifeixistes pràcticament per art de màgia. No ho sé, el que si que sé és que, tant que ens queixem, i la nostra memòria històrica és molt més senzilla que la seva. Entre feixistes antifeixistes, partigiani de tots els colors (encara que si hi ha una reserva moral en tota aquesta història, i hi és, aquesta es troba precisament en aquests), feixistes feixistes, nazis, monàrquics, “salvadors americans” i catòlics la confusió és majúscula. Realment un lio que encara no he entès, i quan ho pregunto les respostes em deixen meravellat (è più complesso, non lo so oppure lo migliore è dimenticarlo tutto), el que sí que se m’està quedant és aquest gest tan típic d’aquí d’ajuntar la punta dels dits de cada mà i començar-les a moure de d’alt a baix de cintura cap amunt, no paro de fer-lo i cada cop l’entenc més com a part de l’esperit nacional a falta d’entendre res més. En tot cas si l’exposició sobre els bombardeigs de Barcelona es porta aquí, la cosa es presenta animada. Ja està, si algú ha arribat fins aquí, que ho dubto, perdoneu l’esbravada, el més probable és que s’hagi cuinat en la ignorància. De fet estic disposat a canviar d’opinió en qualsevol moment, és més: ho desitjo. La senzillesa seria dir, el feixisme es va inventar una nova tècnica de guerra els bombardeigs aeris contra la població civil, durant la segona guerra mundial, una guerra que no es va poder deixar de lliurar precisament contra el feixisme, aquesta tècnica es va estendre a tots els combatents com a tècnica de l’horror absolut que tindrà el seu exponent màxim a Hiroshima. El que van fer va ser retornat, però el retorn tampoc fou just, perquè no tots ho sabien, perquè malgrat saber-ho tampoc era just. I ho van fer i ho van patir Italians, Alemanys¡, Japonesos, Anglesos, Americans....

Ciao

Tancat per reformes......

Una nit meravellosa Xavi i Vane (veure't sentint el repertori de Sabina ha estat preciós, ara estic de nou amb ell: peor para el sol...., compra les entrades pel concert, hi seré segur, l'has de veure en directe). Bé, me’n vaig, no hi haurà novetats al blog (ara, a saber) fins a mitjans d’agost. Demano disculpes, com també ho faig per haver escrit tan poc en aquests últims temps, encara que sé perfectament que aquesta il·lusió egolatra de que algú li importin les meves disculpes no deixa de ser presumptuosa. De fet, tot blog té quelcom de presemptuos (i d’egolotra, i el meu bastant). Encara que hi ha nivells, si visiteu alguns "my sapce" flipareu, no tots que no se m’enfadin els amics estimats ara. Parlant d’una d’elles, la filla de sagitari té un nou blog ("cual ave fénix...”, saps que sempre ha estat una de les meves imatges preferides?, i no crec que ho parlessim mai, viure sota el signe de sagitari... un petó des d’aquí, hi ha massa sang a les teves venes com perquè qualsevol cabòria et tumbi). I ja posats a parlar d’amics, Xavi... no sé que dir, potser que la meva vida hagués estat insulsa sense tu. Lo Mo em cuida el Gurú, ho això m’ha dit, però aquest Gurú ja no ho és des de que...., il mio Bukowsky, dove è il mio.... Tanmateix espero que ell acabi el seu llibre, com espero que ella acabi la seva novel·la, en aquesta conjunció genis que ha resultat ser aquesta parella. Ana no he pogut quedar, Cuba, mmmm....., envidia te tengo. I a tu, dona bella i bruna, de semblant persa i foc a la pell, a tu..... gràcies. Ci vediamo presto, i ja que foto el camp en diré una de grossa: Shakira és collunda!!!!!!!! Panda d’aburrits, no se puede vivir con tanto veneno hombre, jejejejejejej.

25 d’abril: L’alliberació i una terra de fraternitat

A la teva salut Atos i a la vostra revolucionaris dels clavells....

Itàlia, 25 d’abril de 1945, comença la insurrecció contra el feixisme. Un home havia mort just feia 8 anys abans en aquella mateixa primavera. Un Escrit seu...

Vivo, sono partigiano...

“Odio gli indifferenti. Credo che vivere voglia dire essere partigiani. Chi vive veramente non può non essere cittadino e partigiano. L’indifferenza è abulia, è parassitismo, è vigliaccheria, non è vita. Perciò odio gli indifferenti.

L’indifferenza è il peso morto della storia. L’indifferenza opera potentemente nella storia. Opera passivamente, ma opera. È la fatalità; è ciò su cui non si può contare; è ciò che sconvolge i programmi, che rovescia i piani meglio costruiti; è la materia bruta che strozza l’intelligenza. Ciò che succede, il male che si abbatte su tutti, avviene perché la massa degli uomini abdica alla sua volontà, lascia promulgare le leggi che solo la rivolta potrà abrogare, lascia salire al potere uomini che poi solo un ammutinamento potrà rovesciare. Tra l’assenteismo e l’indifferenza poche mani, non sorvegliate da alcun controllo, tessono la tela della vita collettiva, e la massa ignora, perché non se ne preoccupa; e allora sembra sia la fatalità a travolgere tutto e tutti, sembra che la storia non sia altro che un enorme fenomeno naturale, un’eruzione, un terremoto del quale rimangono vittime tutti, chi ha voluto e chi non ha voluto, chi sapeva e chi non sapeva, chi era stato attivo e chi indifferente. Alcuni piagnucolano pietosamente, altri bestemmiano oscenamente, ma nessuno o pochi si domandano: se avessi fatto anch’io il mio dovere, se avessi cercato di far valere la mia volontà, sarebbe successo ciò che è successo?

Odio gli indifferenti anche per questo: perché mi dà fastidio il loro piagnisteo da eterni innocenti. Chiedo conto a ognuno di loro del come ha svolto il compito che la vita gli ha posto e gli pone quotidianamente, di ciò che ha fatto e specialmente di ciò che non ha fatto. E sento di poter essere inesorabile, di non dover sprecare la mia pietà, di non dover spartire con loro le mie lacrime.

Sono partigiano, vivo, sento nelle coscienze della mia parte già pulsare l’attività della città futura che la mia parte sta costruendo. E in essa la catena sociale non pesa su pochi, in essa ogni cosa che succede non è dovuta al caso, alla fatalità, ma è intelligente opera dei cittadini. Non c’è in essa nessuno che stia alla finestra a guardare mentre i pochi si sacrificano, si svenano. Vivo, sono partigiano. Perciò odio chi non parteggia, odio gli indifferenti”.

Portugual: 25 d’abril de 1974 s’escolta una cançó, sonen les passes, s’acaba una dictadura. Començava amb un Grandola Vila Morena....

La cançó (val la pena escoltar-la)

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade

Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade

Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena

À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade

Una cançó realment....

Si voleu riure, del blog del meu pare. Una cançó realment extraordinària. Ha de ser d'entre 1917 - 1923. L'impacte de la revolució soviètica a l'espanya més popular: sempre la més delirant.

La foto és de la meva germana. Res a veure amb el tema, però m'agrada.

Els laberints del feixisme

Una imatge fossa en negre. Blanc sobre negre, una frase que diu alguna cosa com a “Espanya, acabada la guerra civil s’instaurà un règim feixista...”. S’aclareix la imatge. Una nena morint-se. Comença la pel·lícula. Una proposta rara avis on n’hi hagi. Gènere fantàstic amb un passat tant present com el primer franquisme. L’entrada de la pel·lícula “El Laberinto del Fauno” sorprèn a l’historiador (sorprendrà a algú més? Sí, probablement al politioleg i sociòleg els neguitejarà, tenint en compte que a les seves facultats encara parteixen del text de Linz de 1964, aquell que deia que el franquisme era un règim de pluralisme limitat sense ideologia rectora, per explicar el que fou aquella dictadura. Hi ha un llibre que encara roman a un calaix perdut perquè una sociòloga va considerar intolerable que parlés del franquisme com a feixisme). Sorprèn perquè el debat que ens ha ocupat els últims anys sobre si el franquisme era feixisme o no ha acabat per generar uns escrúpols innecessaris. Primer el debat es situava entre aquells que defensaven que el franquisme era feixisme i els que parlaven d’un règim de pluralisme limitat, després vingué la broma del despotisme perifèric, encara més tard dictadura no totalitària i últimament no seria feixisme, però si feixistitzat. Aquest és un país on en comptes de nacions tenim nacionalitats segons la Constitució (quan la nacionalitat de fet només pertany a les persones no als països), perquè no llavors en comptes de feixisme podem haver tingut un règim feixistitzat. El director mexicà davant de tot això, o passant de tot això, que és el que hauríem de fer la resta de mortals paralitzats per un debat sense gaire sentit (a Itàlia, al no poder negar el caràcter feixista del feixisme -alguns ho han intentat de totes maneres- s’utilitzen pràcticament els mateixos arguments per dir que en el seu cas no era totalitari: cada terra fa sa guerra), ens explica només començar la seva obra que a Espanya hi havia feixisme. No només fa això, ens ensenya també magistralment a un feixista encarnat meravellosament per Sergi López. Acostumats a tant revisionisme històric, a tanta literatura de Salamina, sorprèn aquesta forma d’enfocar el problema. Els maquis són resistents de la dignitat i la dignitat existeix i va existir fins i tot en les pitjors condicions. En el metge que decideix acabar amb una tortura, sabent que li costarà la vida, i quan li pregunten perquè ha desobeït les ordres, abans de morir, només respon “Es que obecer por obedecer, eso sólo lo hacen personas como usted, y yo, yo no le obedezco”; en el maquis que lluita sabent-se perdedor d’una guerra desigual; en la nena que no renuncia a la vida del seu germà per salvar-se d’aquell món i, fent, això el director la salva. I és que la resistència va existir i va ser digna, més digna que el feixisme en moments on tot es pretén equiparar. No hi ha qui li canti les seves gestes i tanmateix ella es mantingué quan tot semblava perdut, ella animà a la resistència francesa –les armes nazis foren lliurades a Leclerc, però també als mandos espanyols, car la cançó amb la que s’alliberà París va ser “Ay Carmela”– i ella existí abans de que cap vaixell aliat desembarqués a Sicília. S'esllanguí, en la seva forma de resistència armada, quan les democràcies decidiren no acabar amb el franquisme finida la Segona Guerra Mundial, i d'aquí la seva sort en la nostra memòria, com també en part d'aquí tanta elucubració sobre el caràcter del règim que s’imposà a Espanya. No deixa de ser curiós que la primera definició del franquisme com a no feixisme vingués de la mà d’un politòleg afincat als EEUU, just després de la renegociació sobre la presència de bases americanes a Espanya el 1963. No podia ser que una democràcia que havia triomfat sobre els règims feixistes ara estigués precisament col·laborant amb un d’ells? No pot ser que part de les nostres elits polítiques, culturals, religioses i econòmiques participessin en la construcció d'un feixisme? Quan una altra llum s’apagava en un altre indret, en un altre temps, deia Rosa Luxemburg en el seu últim article abans de morir assassinada, “L’ordre regna aBerlín”, que aquest ordre estava edificat sobre la sorra, i que aquella llum trobaria la manera de proclamar de nou: vaig ser, sóc i sempre seré. La construcció desacomplexada i al·legòrica de Guillermo del Toro ens acosta i ens evoca així, des d’una narrativa que apel·la als grans mites, a la llum, a un món perdut millor que mil relats “reals”. Sense complexos, sense demanar perdó, ni clemència, a cap escrúpol generat en debats que a voltes tenen més de psicodrama que no pas d’altra cosa.

De la meva germana....

Si ja ho sé, no és història, aquest cap de setmana penjaré alguna cosa, però no ho puc evitar, m'encanta com escriu, el meu primer llibre el vaig començar amb un conte seu, llavors ella tenia 12 o 13, deu fer sis o set anys.

Del seu blog

"Sea usted bienvenido 1r año!
¿Sabe que llega con un dia de retraso? Bueno por ser usted no lo tendré en cuenta
Siéntese, siéntese, ha llegado en el mejor momento, cuando por fin la calma empieza a gobernar mi corazón, y el color de mi mente está absolutamente en BLANCO! Oh, me encanta este estado!
Ah por cierto, ¿quiere tomar algo? No sea tímido señor ¿De verás? De acuerdo, no insisto más.
Ayy que encantador es usted 1r año, ¿así que piensa que ahora estoy más enamorada aún? Posiblemente, aunque es difícil para mí concebir esa idea porque ya empecé queriendo demasiado.
Je je, tiene razón, uno nunca ama lo suficiente.
¿Qué defina un poco la esencia de nuestra relación? No se me ponga existencialista señor, a mi esas cosas ni fú ni fá;
vale, vale voy a pensar…a ver…
ya lo tengo! Afecto mutuo! ¿No? Eeeemmm confianza? ¡Tampoco! Quizás amor sincero…¿Qué estoy completamente equivocada? ¿está acusándome de que en un año no he sabido encontrar nada de esto? Aaa, aaa la Esencia, perdóneme ya sabe como soy cuando me exalto.. ooh! Lo sé! Química pura y dura! Nos queríamos demasiado para que todo quedará en mejores amigos, tanto él como yo sabemos que de ahí reside el todo, del cariño infinito con pequeñas pinceladas de atracción! y que si algún día el “te amo” se termina, la amistad perdurará!
Lo sé, quizás no me ha quedado muy romanticón, ¿pero que quiere que le diga? Las verdades nunca son cursis, no me gusta disfrazarlas para que suenen más bonitas!
Así que he dado en el clavo ¿eh? Supongo que habrá alguna recompensa por tal sufrimiento.
No, no exagero señor, he tenido que buscar en lo más recóndito de mi ser para poder hallar con la maldita esencia!
¿Entonces si? ¿ Hay premio? Si! Si! Si! Si! (…)
“Joanaaaaa!!!!! ¿Puedes cerrar la boca por un mísero instante? Gracias bonita! Mis tímpanos también te lo agradecen! Vamos a ver…así que tu quieres un obsequio por tu “terrrrible” esfuerzo ¿eee? Siento decepcionarte pues, pero el premio nació, cuando yo empecé a existir, lleva formando parte de tu vida 365 días exactos.

Aunque en ese momento no lo supieras, cuando el 28 de marzo vislumbrante la esencia, la maldita esencia como dices tú, y comprendiste que vuestra amistad nunca más sería lo que había sido, que era el momento de dar el paso y pronunciar el esperado SI,
empezaste a labrar tu premio, a convivir con él, día a día…¿supongo que lo habrás entendido no? Tu premio es tu chico y por supuesto la relación que parte del fruto de vuestro amor. Por supuesto, no te lo mereces, así que hazme caso y disfrútalo al máximo hasta el día en que el se de cuenta ¿entendido?
Es hora de que me vaya pero antes debes saber que nunca nadie podrá igualar semejante obsequio ,y créeme aunque algún día ese premio se rompa y se parta en mil añicos, los pedazos de él, por muy chiquitines que sean, seguirán formando siempre parte de ti”.

Más que nada la democracia que nos...

“Existe una cita secreta entre las generaciones que fueron y la nuestra. Y como a cada generación que vivió antes que nosotros, nos ha sido dada una flaca fuerza mesiánica sobre la que el pasado exige derechos. No se debe despachar esta exigencia a la ligera.”

(Walter Benjamin, fragment de les Tesis de la filosofia de la història)

“El mensaje de esta botella al mar tiene forma de preguntas, varias preguntas: ¿Qué alternativa debo tomar? ¿De verdad es importante que yo busque esa verdad? (…) ¿A alguien le importa? (….) Esta es mi historia…”
(María Lasala, fragment de Botella al mar)

La primera vegada que la vaig veure era en una conferència d’un dels grans historiadors vius de Catalunya. Parlava del procés de recuperació de la memòria històrica. Ella demanà la paraula i, amb el seu accent d’altres terres, va demanar-li perquè no es jutjava als repressors del nostre passat. Ell li va contestar que o bé estaven tots morts o bé estaven apunt de morir. Quin sentit tenia? Silenci. No estava Fraga viu? Li preguntà de nou. No havia estat ell ministre de governació durant els morts de Vitòria? L’historiador va quedar atordit, va balbucejar algun tipus de resposta, entremig no obstant, pensant en veu alta, també va dir que a ell no li importaria que el Ministre de “La calle es mía” fos jutjat. Tanmateix no tenia resposta, car no s’havia fet la pregunta ell mateix abans.

És curiós quan ens fan una pregunta per la que no tenim resposta mostrem molt més de nosaltres mateixos que en mil discursos ben travats. La veritat: jo tampoc me les havia fet. Posteriorment vaig poder seguir indirectament la gestació del documental de la Maria i el seu equip “Más que nada la democracia...”, un documental de preguntes que a voltes ni els més pròxims al tema mai ens hem fet. I sense preguntes la veritat difícilment emergeix. Un documental fet des de fora i des de dins. Espanya – Argentina, dues dictadures, dues transicions, dos formes d’enfrontar-nos al passat. Tan semblants i tan diferents. El contrast en aquest sentit ajuda a il·luminar-nos les cares més fosques del nostre imaginari col·lectiu. No hi ha respostes, el documental no les pretén. Només planteja preguntes. Veure’l significa reflexionar perquè mai ens hem interrogat en un sentit determinat, perquè mai la nostra mirada no ha traspassat els miralls de la narració de la transició, perquè mai hem trencat els miralls per examinar cada una de les parts dels nostres conflictes. Significa repensar que va suposar realment la Llei per l’amnistia d’octubre de 1977, de què parlem quan parlem de reparar el nostre passat, de quins límits invisibles, que de tant invisibles acabem per no ser ni conscients d’ells mateixos, ens imposem. Significa poder-nos enfrontar desacomplexadament a un debat que sota les boiroses etiquetes de “seguretat jurídica” o “reconciliació” a voltes encobreix més que explica.

El crit d’una dona en una manifestació monstre a argentina: “No olvidamos, no perdonamos, no nos reconciliamos”; el judici a un capellà que va participar en les tortures... Impressiona i impressiona més quan nosaltres no hem sentit mai aquest crit, no hem vist mai aquest judici. No estic gaire segur si aquest és el camí, però si que crec que totes les preguntes han de poder ser fetes, res ha de quedar fora de la llum de l’àgora pública. Si no és així, veiem per exemple com sota l’argument de “la seguretat jurídica”, s’amaga la mai mentada realitat de que centenars de milers d’espanyols van ser expropiats dels seus bens per la Llei de Responsabilitats Polítiques i que l’anul·lació dels judicis de la dictadura podria iniciar el camí perquè allò que fou robat fos ara retornat. “Inseguretat jurídica” o Justícia? Era el franquisme un règim de seguretat jurídica? En tot cas parlem-ho i no tragiversem el debat. No va ser tan difícil quan la cosa va tocar-li als partits. Amb la llei de 1998 de reparació als partits polítics expropiats pel franquisme aquest problema no es va plantejar mai. En efecte, els partits foren reparats de les expropiacions patides pel franquisme, sense que això generés cap problema de “seguretat jurídica”. És més abans de començar el debat sobre la Llei de la Memòria Històrica que nega aquest dret a les víctimes del franquisme, al negar-se a anular les sentències de la dictadura, s’ha anunciat per part del govern que paral·lelament s’ampliarà la llei del 98 per tal que les reparacions als partits siguin augmentades...compra de vots? o .... No ho sé i això tan sols és un cas més de les coses que no sabem. No sabem si la llei d’amnistia ha de ser el punt i final de les responsabilitats sobre el nostre passat, no sabem encara quants morts realment va provocar la repressió franquista, no sabem quants torturadors de la dictadura segueixen entre nosaltres, no sabem quants botxins viuen tranquil·lament la resta de les seves vides, no sabem el que contenen la majoria de documents barrats del nostre passat per la llei dels 50 anys o per el dret a l’honor dels repressors, no sabem quants morts esperen ser enterrats pels seus familiars. A gairebé 40 anys de la dictadura hi ha moltes coses que no sabem. Avui només sabem una cosa, aquí i ara, no ahir ni en un altre món, segueix havent-hi víctimes. I a les víctimes mai se’ls hi demana des del poder que es reconciliïn amb els botxins. A elles se’ls hi deu la justícia de viure en una societat que els hi repari el mal infligit. Mentre tant em quedo amb les preguntes necessàries per cercar les respostes possibles. Amb un documental de pocs mitjans i molts recursos fets de complicitats que espero que aviat pugui ser visualitzat.

El franquisme tardà i Salvador Puig Antich

(2 de març de 1974 - 2 de març de 2007)

La imatge d’un franquisme tardà benigne és absolutament gratuïta i en alguns punts de la mateixa d’una inconsciència que arriba al cinisme criminal. Certament és acord amb la idea d’una evolució de la societat espanyola gradualment cap a la modernització econòmica, social, cultural i política que l’endinsa cap a les bondats d’una societat de consum adquirint un to cada cop més sosegat, lluny de les grans pugnes dels anys trenta, que la prepara per la democràcia, però tan sols és el que és: una imatge. El franquisme tardà, és el franquisme del procés 1001, dels últims afusellaments de Txiki, Otegui, Francisco Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo el setembre de 1975, malgrat totes les mobilitzacions per evitar-ho, de la mort dels treballadors de Vitòria el març de 1976 (pensar que el franquisme va morir amb la mort del dictador no deixa de ser la construcció d’una altra imatge interessada), de la prohibició de més d’un centenar d’actes públics a Barcelona ciutat, de... És la imatge d’un matí en un patí d’una escola on els infants juguen a cor que vols. Entre ells una nena de cop s’atura. Se li acosta una mestre i li pregunta “què fas?” i amb una dignitat que commou li respon “estan matant al meu germà”. Un petit moment de silenci i la resposta. “Què fas aquí, ves-hi”. El joc despreocupat i la veritat que s’amaga davant d’aquesta imatge. L'assassinat en aquell 2 de març de 1974 era Salvador Puig i la història és la d’aquesta nena i del seu germà, del mandat de la mestra, dels assassins i de la nostra impotència. Una imatge plena de veritats, d’una pel•lícula que malgrat totes les crítiques que hagi pogut rebre, encara que tan sols sigui per retornar-nos imatges més veritables del nostre passat, ha valgut la pena portar al cine.

Història i comunicació... l'Ana

Avui, vull parlar de l’Ana, una surenya que va entrar en la meva vida com un llamp –no ho sap fer d’altra manera– i que encara no n’ha sortit i espero que no en surti mai. A voltes els historiadors patim d’un mal estès en la nostra doble condició com a gremi (els de dintre i els de fora de l’acadèmia): la poca importància que li donem a la comunicació. La paraula sembla a voltes no néixer de les nostres ments per ser comunicada als més, sinó a uns pocs, cerquem el reconeixement dels propis més que dels altres. Això es fa notar a voltes en els nostres escrits i, més enllà, en la sort o dissort que esperem dels nostres treballs. Practiquem llavors, els que poden, la comunicació artesanal, periodistes amics, revistes amigues i...., poc més. Bé, sí, els que estan més amunt gaudeixen dels serveis administratius d’alguna administració on hi ha també algun gabinet de comunicació, poc més.... El vell lema amb el que inaugurava Thompson un dels millors llibres d’història que es va escriure durant el segle XX, agafat d’una de les societats populars de correspondència que van fer possible que els assumptes públics fossin cosa de tots i no només d’uns, “Que el nombre dels nostres membres sigui il•limitat” mor en la reclusió dels nostres petits móns. Així, malgrat justifiquem la nostra ciència com un servei a la ciutadania, en el fons pensem que a aquesta poc l’importa el què fem. I és probable que així sigui, i si així és hi estan en tot el seu dret, però no podem perdre batalles que encara no hem lliurat. Ja no estem en temps de societats de correspondència, ni de telefonades als amics, sinó de la societat de la comunicació de masses. Una societat que necessita d’estratègies de comunicació, però que sobretot necessita de passió per les idees i d’intel•ligència per ser comunicades. O no, no ho sé. El que sí que sé és que vaig tenir la immensa fortuna de conèixer a aquesta surenya. Una crack de com comunicar i projectar el que mereix ser comunicat, apassionada per la història d’un país que no és sinó la història del seu llinatge. Passió i intel•ligència. Mai he vist res igual treballant en projectes d’història. Bé, me n'entorno a la feina que tinc un llibre per acabar, només deixar-ne constància.

El més petit de tots..., història d'una cançó i la cançó

La cançó
(si no l'escolteu bé, deixeu anar passant la cançó i cap al final torneu el cursor enrera, sorry..)

Als anys trenta, durant la guerra, Jaume Miravitlles anava pensant com donar una cara amable al procés que s’estava vivint al carrer, com animar enmig d’una guerra, com transmetre certs valors en l’horror d’una ciutat atacada pel foc de les bombes. I pensant...va idear la història del més petit de tots...Un figureta pels infants, un conte i una cançó. Fou un èxit brutal. Anys després la cançó que havien escoltat milers de catalans es va perdre i encara anys després, quan la nit franquista ja s’havia estès, Pere Quart –de la mà del qual es va rescriure la primera lletra d’aquella cançó basant-se en la tradicional catalana “N’eren tres tambors....”– la va refer. “Estimat Meet (Miravitlles), aquí la tens” va ser la carta que li va enviar a Miravitlles. Ells dos la van conservar, però encara no la van poder donar de nou a aquells que l’havien escoltat. Hagueren de passar uns anys... La Laura no parava de tararejar-la mentre treballava a casa, fascinada per una història i uns acords que li venien de nou i se’m va anar posant al cap. Vaig Parlar amb en Daniel –un gran coneixedor d’aquesta història– que em va fer arribar la carta de Pere Quart i vaig proposar de posar-la en una expo, que es tornes a cantar, que es tornes a escoltar. Després en Sebas,en Cesc, en Patrick i l’Hug ens van convèncer de posar-hi la seva veu. Petites històries. Una periodista, l’altre dia m’explicava que mentre parlava amb l’Alícia Bou –una altra de les protagonistes d’aquesta història–, se li humitejaven els ulls amb aquesta cançó. De petita, mentre plovien bombes, un dels seus desigs havia estat tenir un “més petit de tots...”, però el seu pare mai li havia pogut comprar. És increïble els múltiples fils que ens uneixen a tots en les petites i menudes històries de les nostres vides. Del passat cap el present, del present cap el passat, setanta anys sense poder-la escoltar... Començarem el blog per aquí a veure quines altres històries recuperem.

El Guru...

"Evidentment, l'avorriment és un gran motor de la història. De totes maneres, està bé... per exemple tot el que se'ns acut a desafectos i tal, ara tens un mitjà per vomitar-ho al moment. Per cert, hi ha una icona amb la qual pots suprimir els comentaris!!!!! CENSOR CENSOR!!!!! tant estudiar el franquisme... algu queda...". És el que em diu el Vicenç sobre la possibilitat de tirar endavant aquest blog. Bé ho provarem. A veure que surt.

Inaugurant una expo.....