Memòria Insubmisa

Aquesta nit he anat a una reunió. Ja tots una mica granadets, alguns amb canes. Però aquesta història de fet té un inici molt anterior i no va de la blanquitud del temps. Corrien els anys noranta. Principis dels anys noranta, després tot va començar a canviar. La meva generació, la generació dels que es van incorporar a la política i als moviments socials entre el 1989 i el 1991 (entre la caiguda del mur i la primera Guerra del Golf), semblava que tan sols ens quedava el trist papers de notaris d'un temps que marcava la seva fi. Nicaragua, reformes laborals, neoliberalisme rampant, noves economies, retallades socials i derrota. Res més. Corrien també llavors els discursos omnipresents de que l'esquerra no actuava (no havia d'actuar) per aconseguir poder, actuava tan sols per l'ètica, malgrat aquesta hagués d'estar sempre impregnada per la derrota. Discursos dirigits cap aquells que en algun moment o altre, de la transició a ençà, havien assumit massa que estaven on estaven per aconseguir el poder i, a mesura que aquest canviava de mans, ells també el seguien en les noves opcions ideològiques; discursos també dirigits a ells mateixos en forma de lletania penitent per certificar l'impossibilitat de quelcom més que un gest ètic. No era estrany que en aquells instants es glorifiqués les opcions catòliques d'esquerra: la moral semblava l'única realitat existent. Però nosaltres pagàvem penitencia per culpes que no sentíem com a pròpies. Hi havia quelcom delirant en un discurs que ens repetia constantment que no havíem de lluitar pel poder. Primer, perquè si alguna cosa estava clara és que si estàvem allà no era precisament per fer carrera política (hi havia multitud d'altres opcions millors sense cap mena de dubte). Segon, perquè si estàvem allà no era tan sols pel gest ètic, sinó també perquè pensàvem que era possible fer les coses d'una altra manera i, per tant, això passava per adquirir poder: no tan sols un credo, també la transformació d'una realitat que semblava totalment immutable, formava part de la nostra passió. Només en aquest context es pot entendre la magnitud que prengué per tots nosaltres el naixement del zapatisme poc després.

En el just moment que el capitalisme proclamava la seva victòria absoluta i impenitent; en el moment que només ells deien allò de “sí, la lluita de classes existeix i l'hem guanyat nosaltres”, mentre tots els altres negaven que les classes haguessin existit mai; en què a les classes d'historiografia ens havíem de dedicar a discutir aquell llibret infame, “El fin de la historia”, pagat i traduït a mil idiomes per la Fundació Rockefeller; en aquell moment on es s'afirmava sense parar que tot havia acabat, en una selva desconeguda per tots nosaltres uns homes i dones que portaven el somriure als llavis, que sabien que la tristesa i l'autocompasió no ha estat mai patrimoni de l'esquerra, ens recordaren i proclamaren la frase oblidada de Salvador Allende: “la història és nostra i la fan els pobles”. Fou una llum, no altra cosa que una llum. Però de totes formes això encara era lluny. Més aprop passaren altres coses.

Estàvem en plena primera Guerra del Golf. Fou la primera gran mobilització dels anys noranta. No fou com la que es visqué en la segona, evidentment, el govern que ens havia posat en aquells moments en aquella guerra estava dirigit per Felipe González, i a casa nostra CIU el recolzava en aquella decisió. Fou en aquest sentit una mobilització més dura, una mobilització que obligava a pensar fora de l'esquema electoral, més enllà de qualsevol esquerra institucional, travessant els llindars gèlids on cap grup mediàtic mostrava ni la més mínima calidesa. I en aquest pensar més enllà de les fronteres de la comoditat, el nostre discurs era intens en la retòrica i buit en el fons. Els estudiants es mobilitzaren, i en efecte ho feren de forma massiva tant als instituts com a les universitats, i amb aquella mobilització, dèiem, impulsaríem als sindicats a convocar una vaga general que faria retornar als soldats (de lleva en aquell moment) a casa. Mil vegades ho repetíem i, en el fons, no ens ho creiem ni nosaltres. En una d'aquelles mobilitzacions vam pujar a l'Ajuntament a parlar amb l'alcalde. Una reunió que va acabar amb ell donant cops de puny sobre la taula. Quan baixava per l'escala, amb tota la plaça plena d'estudiants, vaig veure en una sala gent encadena i els hi vaig preguntar què feien allà. Ras i curt: estaven encadenats davant l'oficina de reclutament per evitar que es reclutessin a més joves de la ciutat. Si la guerra durava els joves d'aquella ciutat no hi anirien. M'hi vaig quedar. Poc després va baixar l'alcalde i al veure-m'hi em va començar a escridassar. Ja no marxaria. No els coneixia, però en un instant això va canviar. Eren insubmisos. Persones que s'havien negat a anar a servir a l'exercit, persones que estaven amagant als desertors que no volien anar al Golf, persones que tenien una forma d'actuar clara i concreta. Persones que potser anirien a la presó, i molts d'ells hi anaren i molts de nosaltres vam estar apunt d'entrar-hi, però que en cap moment practicaven cap mena d'autocompassió, en cap moment s'autoflagel·laven i, sobretot, persones que allò que deien ho creien i allò en què creien ho feien. Van, vam, aconseguir en aquell moment que es tanquessin molts centres de reclutament, però sobretot van forçar el sistema judicial fins a un límit que feia impossible controlar a la gent que no anava al servei militar i van situar la fi de la lleva obligatòria en l'agenda política del país. Fer-ho va costar, però es va fer.

Avui ens hem reunit després d'anys i ho hem fet perquè ara la memòria d'aquells fets se la vol apropiar CIU en un congrés que es vol fer passar per acadèmic. Ara resulta que foren ells, els que van recolzar una guerra on s'hi participava directament amb tropes de lleva, els que van lluitar per la pau. No hi ha res a fer, la memòria pot ser moltes coses i es pot intentar manipular de mil maneres, però en aquest cas, aquesta memòria és nostra i sent-ho és insubmisa.

La mort, el feixisme i nosaltres.

En el debat actual sobre la memòria històrica hi ha un element que sembla menor (i s'entén amb la que està caient) i que en realitat no ho és. Un cop esmorteïdes les polèmiques més urgents, i necessàries, sobre la llei d'amnistia del 1977, sobre la declaració de la nul·litat dels judicis franquistes o sobre la possibilitat de que l'Estat es faci càrrec de la localització dels morts de la repressió franquista, quedarà quelcom present en el futur: els espais públics de memòria. Serà allà on el nostre codi ètic com a col·lectivitat quedarà marcat com a principal llegat pels que han de venir, serà allà on parlàrem del que vam ser, del que som i del que voldríem esdevenir. Les decisions actuals diran quelcom sobre nosaltres als que estan per venir. I, certament, molt s'ha fet en aquest camí, però per moltes més plaques que es posin, per molts espais que es senyalin , la veritat és que aquest no és un problema de quantitat (el furor actual haurà de donar pas a una altra cosa si no es vol que sigui el rovell el que decideixi sobre elles en el futur), sinó de qualitat. I en el cor d'aquest problema existeix una peça que per molt que en els debats públics sembli menor, alguns saben que es troba en el vell mig del nostre passat i futur: El Valle de los Caídos. No en parlen, però ho saben. Un article sencer, el setzè (i una disposició addicional) li és dedicat en la coneguda com a Llei de la Memòria Històrica. Cap altra espai mereix aquesta consideració i aquesta protecció.


En ningún lugar del recinto podrán llevarse a cabo actos de naturaleza política ni exaltadores de la Guerra Civil, de sus protagonistas, o del franquismo..... Això és el que diu la disposició segona de l'article en qüestió...Imaginem-nos allà, dintre no es podrà exaltar cap memòria (ni de la república, no fos que abandonéssim la idea de que les dues memòries, les de la democràcia i les franquistes, han de ser igualment tractades), fem unes passes enrere cap enfora, què es veu des de fora? No altra cosa que el conjunt monumental feixista més gran d'Europa. Un conjunt construït per voluntat expressa del dictador, com a llegat personal cap a la posteritat. Quina importància pot tenir que dintre no es faci cap acte de signe feixista, quan el feixisme és constitutiu de l'espai? És més, per què no dir el que ningú explica? La llei té una disposició especial. Per tal de que aquesta fos aprovada amb el vot de CIU es va introduir una disposició addicional sexta, per la qual la fundació benedictina que ha gestionat fins a dia d'avui la celebració dels actes d'exaltació franquista en segueix conservant el monopoli. Els benedictins d'allà van trucar als d'aquí i aquests al seu torn als de CIU i....tot arreglat. Un dia s'haurà de fer una història de tots els casos en els que aquesta formació política (sobiranista en la seva dirigència segons diuen mig d'amagat i fent l'ullet en plan trapella) ha aconseguit el que el PP ni s'ha atrevit ni ha pogut fer: perpetuar la memòria franquista nacional espanyola. Seria una llista força divertida per desconeguda.

I davant de tot això, què fer? Actualment existeix una Comissió Ministerial d'experts amb dues posicions (diríem que la de l'esquerra i la de la dreta, però en realitat amb això no diríem res). Per uns, es tracta de restaurar el Valle de los Caídos, pels altres es tracta de fer-ne un museu de la memòria. La idea és que al igual que Auschwitz a Alemanya o Marzabotto a Itàlia el patrimoni memorial ha de perdurar per ser explicat a les generacions futures. Aquesta és la idea, ara ve el problema que ningú vol afrontar. Auschwitz o Marzabotto són espais de la repressió practicada pel feixisme, no són espais creats pels propis feixistes com a llegat a la posteritat. La defensa de la memòria no es pot plantejar en termes absoluts, un país carregat de passat, sense capacitat de decidir res sobre el mateix, arriba a viure només en ell. El present i el futur es construeixen tant sobre el record com sobre l'oblid. Sobre la decisió ètica del que ens identifica i no sobre la por a tot i a tothom. Hi ha coses a recordar, espais a protegir i vindicar, i coses que no mereixen cap dignificació. Qualsevol transacció sobre el Valle de los Caídos no és sinó una transacció amb Franco i el franquisme, una transacció amb un espai de la mort i el feixisme. Al igual que no es van dignificar les escultures de Hitler i Mussolini, sinó que tan sols es van destruir o guardar fora de l'espai públic, amb el Valle de los Caídos, i em sap greu si l'opció sembla contradictòria amb l'esperit memorial i el respecte absolut a tot, només hi ha una opció: destruir-lo. Tot ho altre és permetre que l'assassí més gran del segle XX en aquesta terra segueixi regint en la seva voluntat última. Al museu no serà així, però una passa enrere, només una, i tot seguirà essent igual al que ell volia: la cultura de la mort feixista com a principal espai memorial d'aquesta part d'Europa. I si em passo ja em disculpareu, per més que hi penso no hi veig més camins.