martes, 8 de noviembre de 2011

Raons (meves) per anar a una vaga



La vaga a la UAB ha estat aprovada pel comitè d'empresa del professorat contractat, l'assemblea del professorat contractat i les assemblees d'estudiants. Avui tanmateix l'assemblea convocada per les juntes i comitès hi ha votat en contra, aprovant això sí que convocaven una vaga sense data, que es sumaven a tot, que anirien amb crespons i que... Bé, moltes coses que no es faran (la de que les negociacions havien de passar per assemblea, cosa a la que s’oposaven la majoria de sindicats, i tot i així s’ha aprovat, de ben segur que no s’aplicarà). Ha estat una llàstima i tanmateix no he sortit emprenyat.


Fa tres assemblees l’argument per no convocar-la era que la sanitat havia estat derrotada, que la santitat no es mobilitzava i que havíem de ser conscients d’això per entendre que l’únic camí era la negociació. Va sortir per majoria aplastant la vaga. Fa dos assemblees, la sanitat llavors ja s’estava mobilitzant, es va dir que ningú més havia convocat la vaga i que no es podia votar. Fa una assemblea, avui quan la sanitat ja ha convocat vaga general pel dies 15 i 16, s’ha afegit que a més no hi ha ambient de vaga. I en alguns sectors és absolutament cert. Entre la primera i la tercera assemblea, no hi hagut cap assemblea d’aquests sectors on no hi ha ambient, entre la primera i la tercera assemblea molts s’han dedicat a copsar l’ambient, no a crear-lo (es diria que són meteoròlegs en comptes de sindicalistes). En els sectors on s’ha fet aquesta feina, la vaga s’ha aprovat. Però tot i així, no he sortit emprenyat.


No he sortit emprenyat perquè fa dues assembles vaig veure una cosa que no em podia creure. Un dels arguments utilitzats per no anar a la vaga era que les negociacions havien anat bé, que ningú havia anat al carrer. Es va aixecar un treballador. El que va dir fou senzill: 62 treballadors sense contracte indefinit, però amb anys de treball a la UAB, havien estat acomiadats i els sindicats del seu sector no havien ni intentat negociar per ells. Reclamava que els consideressin a ells també com a treballadors: no ho eren? No hi hagué resposta. Només silenci.


Existeix una ficció, la ficció de que s’estan salvant els llocs de treball. La ficció es construeix considerant només els llocs de treball indefinits. És una ficció, perquè hi ha gent que un dia hi és i un altre ja no hi és, però no els mirem. És una ficció, perquè quan s’afirma que això no passa i surt una veu que et diu que està passant, no els escoltem. És una ficció, perquè tot i que permet estar tranquil, aaquells que no són acomiadats, el cert és que un dia aniran a pels indefinits i llavors, de cop, descobrirant que ja no queda ningú per ajudar-los. És una ficció que embruteix als que la viuen, des del coneixement profund que forma part de l’autoengany.


Jo, seguint al que ha dit el meu comitè, al que ha dit la meva assemblea, aniré a la vaga. I estic content, perquè no participaré de cap ficció, estic content perquè no hauré de girar els ulls per no mirar o fer-me el sord per deixar d’escoltar. Centenars de companys i companyes meus estan al carrer en aquests moments, si no hi ha resposta centenars més hi seran l’any vinent. Aniré a la vaga i de l’únic que em penedeixo és de no haver-la fet abans. Jo no sóc Atreyu, ni ho pretenc, però la nada existeix i la veig a voltes en els ulls de més gent de la que voldria. En altres ulls veig guspires que, malgrat tot, em fan somriure. I m’és igual si som pocs o molts, perquè en aquests ulls hi ha futur i en els altres només hi veig una lenta mort.


O tots o ningú

domingo, 10 de abril de 2011

Si te'n vas no tornis...



Si te’n vas no tornis… M’hi vaig quedar enganxat tan bon punt el vaig tenir a les mans en la seva presentació (de fet li vaig demanar a mitja presentació a l’Aglaia, filla de l’autor). Era curiositat personal ho reconec. No podia ser d’altra manera. El vaig conèixer fa anys. En un bar estava fent unes birres amb uns amics que protagonitzaven la nova onada de moviments antiglobalitzadors. Jo devia estar remugant, sovint em passa que deixo per una temporada que el pessimisme de la intel·ligència domini l’optimisme de la voluntat i llavors només remugo, sense massa brillantor tot sigui dit de pas. És de suposar que remugava contra la falera antiglobalitzadora (en aquells temps es parlava d’un nou cicle de conflictivitat que ja no tindria aturador…), en un moment on a mi em semblava que les faleres, la antiglobalitzadora, la independentista o l’okupa, tapaven passats massa propers, quan probablement era el millor que podia passar (això encara no ho sé). I el vaig conèixer allà. Ho sé perquè a diferència d’altres vegades un tio va i em contesta amb paraules que em generen dubtes i, poc a poc, em fa callar només per escoltar-lo. Hi havia lucidesa en el que deia i alhora cap traça del que escoltava estava marcat per la falta d’esperança.

Teníem amics comuns, però tanmateix no fou fins passat el mil·lenni que ens vam començar a veure més. Crec que van ser més les coincidències electives que les amistats comunes el que ho van propiciar. Ens vam anar trobant en feines memorials que vam compartir i de tant en tant, a més, queia una o dues... birres amanides amb llargues converses. Però va ser al gimnàs on ho vaig saber. Hi vaig començar a anar quan em va convèncer que hi havia un món més enllà de la natació. M’hi va acompanyar el primer dia i em va carregar les maquines amb 40 kg de pes, jo llavors no ho sabia però s’havia de començar amb 10 kg les primeres vegades. Ell sí que ho sabia, però suposo, tampoc m'ho ha explicat mai, que devia fer algun tipus de consideració política sobre la debilitat de l’esquerra catalana en relació a la italiana i que això es cura a hòsties. Vaig quedar-me dos dies al llit sense poder-me moure. Evidentment hi vaig tornar i allà, temps després, m’ho digué. Al mig d’un sessió em va deixar anar que el dia anterior havia estat retingut per la policia, havien de comprovar una ordre internacional de cerca i captura contra ell per uns fets dels anys setanta i un cop comprovats per primer cop, després de més de trenta anys, tornava a ser legal. Em vaig quedar parat davant d'una història absolutament insospitada. Vam parlar aquell dia, en un relat que després vam reprendre a Itàlia, en les nits d'estiu d’una terrassa a padovana i en un viatge final cap a Trieste, on ell estava reconstruint la ruta per on va aconseguir escapar de la seva terra d’origen. Era tanmateix una història reconstruïda a fragments que ara he pogut assaborir sobre paper.

No m’hi he quedat enganxat només per curiositat personal (no sempre una cosa es relaciona amb l’altra). El van detenir al mateix any que jo vaig néixer. Ell tenia llavors 19 anys, era jove, increïblement jove. Tal como ho és el seu relat d’aquests primers moments. Corrien els anys setanta. Una dècada que, més que probablement, ha estat una de les cruïlles principals des de la que s’han construït els nostres temps. En les derrotes d’aquell període hi ha gran part de les respostes que estem patint i, en allò que no va aconseguir reeixir, gran part de les preguntes que queden pendents. Un període d’efervescència i de guerra bruta. Un període que l’autor ens revela en un fresc de situacions molt diverses en una Itàlia marcada encara per les memòries complexes, tant les feixistes com les antifeixistes. Un Itàlia on el PCI es troba al bell mig de la seva màxima influència social, que el llibre desmitifica prou bé, al relatar-nos des de la seva base com aquesta s’expressava a partir de la realitat, tan cara al comunisme des dels anys trenta, d’un poder que es mostrava com a tal precisament per la seva capacitat d’autocontenir-se (contenció que, a més, estenia a tota l’àrea de l’esquerra, la volgués practicar aquesta o no). Una Itàlia, en definitiva, on s’estaven aixecant contrapoders des dels tallers als barris i a les aules i on, en un sola nit, en una ciutat “podien cremar-se, explotar, acabar fetes miques desenes o centenars d’agències immobiliàries, sucursals de bancs, centraletes telefòniques. Els periodistes en deien terrorisme difús. Per a nosaltres era legitima defensa contra l’autèntic terror fet sistema” Una Itàlia, on també en definitiva, tal com ens explica l’autor, s’estaven posant a prova els aparells de repressió que aturarien aquell moviment i que esdevindrien el laboratori per a futurs estats d’excepció, disfressats de legalitat a la resta d’Europa fins a dia d’avui.

La presó esdevé en el llibre una de les pulsions centrals del llibre. Presó entesa com a espai de deshumanització, de reducció de l’ésser humà, de despossessió de la seva identitat. Presó entesa també com a espai de construcció de relacions i de regles per sobreviure, regles ordides a partir de la violència, però alhora a partir del combat civilitzatori dels presos, polítics i socials, per reivindicar en el seu jo més íntim la seva condició irreductiblement humana front al poder. Una experiència que es perllonga en el temps en la vida de l’autor després de la fugida i malgrat ella. És a partir d’aquell moment que una part de la seva vida ha de restar davant d’amics i estranys, i front al poder de nou, darrera d’un mur de silenci, reclosa en la clandestinitat, per poder viure l’altra part. I és que, si la presó marca l’experiència de l’autor ,tenyint-la constantment, dotant-la d’un cert sentit permanent, l’altra gran pulsió que es mostra al llibre és el vitalisme. Un vitalisme que sobreviu malgrat tot, i malgrat tots els que l’haurien volgut apagar, i que és la base de la fugida. Hi ha quelcom d’Odisseu en aquesta part del relat, en els passatges hilarants de la seva estada a Roma o de la seva vida durant mesos a la universitat ocupada de Trieste. Una aventura que es transmuta en un nou començar quan rau a París. El París dels exiliats dels anys setanta, on s’amara de la gran capital de les llums que fou i que encara batega en el cor d’aquell ciutat. El París on troba l’amor i des d’on inicià un nou caminar que el portarà a viure a la Catalunya Nord, a Mallorca i, finalment a l’antiga Rosa de Foc.

La sorpresa s’esdevé al llegir aquestes pagines, de la mateixa manera que s’esdevingué en el coneguts quan descobrirem aquella part de la vida de l’autor que ens era completament aliena, en el fet que en la seva singladura a poc, o a res, va renunciar. La seva vida estigué escindida, però l’escissió vingué d’una voluntat incessant de no quedar reclòs en el món on l’havien volgut condemnar, l’escissió vingué de la voluntat de ser i no només d’estar. Manifestacions, enfrontaments, radiós lliures, discussions internes i externes, treballs públics, marquen el pas de la seva vida al llarg de les pagines. Quan parla dels llocs on visqué, en tot ells hi ha present l’ànima que els hi és pròpia, les seves cendres i el seus somnis, allò que encara crema i allò que s’apaivaga, en un conjunt de retrats que t’absorbeixen en la lectura. I és que ell va marxar i, per fer-ho, es va ocultar, però també es va quedar i, per fer-ho, es va fer part i així ha viscut. Certament fins a extrems increïbles en els moments que les autoritats de diversos països li rondaven, de nou, a prop. A voltes ell atribueix la seva sort a que gran part de la seva vida posterior la fet a Catalunya, un lloc on el mite de la Rosa de Foc ja havia quedat lluny, però també un lloc on, en les seves paraules, “Potser només en un país així era possible, dins d’Europa, sobreviure més de 25 anys sense papers (…) És una terra curiosa, on un pagesa que no ha vist mai una gran ciutat et pot dir que, a ella, el matrimoni entre homosexuals no li sembla una cosa que estigui bé, però que, per altra banda, tampoc és tan greu (…) on la desconfiança cap a l’Estat i les seves institucions, sobretot les repressives, perdura (…) Em va acollir gent que havia desafiat fins feia pocs anys les últimes cuades del darrer règim feixista d’Europa (…) Noies com la Nina, amb vestidets de floretes i trenetes, que al cabàs eivissenc hi portaven els molotovs…”. Potser per això o potser perquè sempre ha tingut un àngel de la guarda, o senzillament perquè una actitud tan vital feia impossible pensar per part de les autoritats que tal desafiament fos possible.

Queda una pregunta subjacent a l’aire en el relat del llibre. Com es refà una vida quan una part de la mateixa desapareix i, malgrat no haver estat mai volguda, ha marcat el seu tarannà indefugiblement fins a fer-la indestriable del propi caminar? Segurament amb la mateixa voluntat que li va permetre viure malgrat tot i malgrat ells, essent un català més en un país com a mínim curiós, com ell mateix ens explica, que ha tingut la sort que ell s’hi quedés per , entre d'altres coses, entre moltes d'altres coses, recordar-nos les vides que mai es van poder explicar i, tot i així, es van viure.