martes, 8 de noviembre de 2011

Raons (meves) per anar a una vaga



La vaga a la UAB ha estat aprovada pel comitè d'empresa del professorat contractat, l'assemblea del professorat contractat i les assemblees d'estudiants. Avui tanmateix l'assemblea convocada per les juntes i comitès hi ha votat en contra, aprovant això sí que convocaven una vaga sense data, que es sumaven a tot, que anirien amb crespons i que... Bé, moltes coses que no es faran (la de que les negociacions havien de passar per assemblea, cosa a la que s’oposaven la majoria de sindicats, i tot i així s’ha aprovat, de ben segur que no s’aplicarà). Ha estat una llàstima i tanmateix no he sortit emprenyat.


Fa tres assemblees l’argument per no convocar-la era que la sanitat havia estat derrotada, que la santitat no es mobilitzava i que havíem de ser conscients d’això per entendre que l’únic camí era la negociació. Va sortir per majoria aplastant la vaga. Fa dos assemblees, la sanitat llavors ja s’estava mobilitzant, es va dir que ningú més havia convocat la vaga i que no es podia votar. Fa una assemblea, avui quan la sanitat ja ha convocat vaga general pel dies 15 i 16, s’ha afegit que a més no hi ha ambient de vaga. I en alguns sectors és absolutament cert. Entre la primera i la tercera assemblea, no hi hagut cap assemblea d’aquests sectors on no hi ha ambient, entre la primera i la tercera assemblea molts s’han dedicat a copsar l’ambient, no a crear-lo (es diria que són meteoròlegs en comptes de sindicalistes). En els sectors on s’ha fet aquesta feina, la vaga s’ha aprovat. Però tot i així, no he sortit emprenyat.


No he sortit emprenyat perquè fa dues assembles vaig veure una cosa que no em podia creure. Un dels arguments utilitzats per no anar a la vaga era que les negociacions havien anat bé, que ningú havia anat al carrer. Es va aixecar un treballador. El que va dir fou senzill: 62 treballadors sense contracte indefinit, però amb anys de treball a la UAB, havien estat acomiadats i els sindicats del seu sector no havien ni intentat negociar per ells. Reclamava que els consideressin a ells també com a treballadors: no ho eren? No hi hagué resposta. Només silenci.


Existeix una ficció, la ficció de que s’estan salvant els llocs de treball. La ficció es construeix considerant només els llocs de treball indefinits. És una ficció, perquè hi ha gent que un dia hi és i un altre ja no hi és, però no els mirem. És una ficció, perquè quan s’afirma que això no passa i surt una veu que et diu que està passant, no els escoltem. És una ficció, perquè tot i que permet estar tranquil, aaquells que no són acomiadats, el cert és que un dia aniran a pels indefinits i llavors, de cop, descobrirant que ja no queda ningú per ajudar-los. És una ficció que embruteix als que la viuen, des del coneixement profund que forma part de l’autoengany.


Jo, seguint al que ha dit el meu comitè, al que ha dit la meva assemblea, aniré a la vaga. I estic content, perquè no participaré de cap ficció, estic content perquè no hauré de girar els ulls per no mirar o fer-me el sord per deixar d’escoltar. Centenars de companys i companyes meus estan al carrer en aquests moments, si no hi ha resposta centenars més hi seran l’any vinent. Aniré a la vaga i de l’únic que em penedeixo és de no haver-la fet abans. Jo no sóc Atreyu, ni ho pretenc, però la nada existeix i la veig a voltes en els ulls de més gent de la que voldria. En altres ulls veig guspires que, malgrat tot, em fan somriure. I m’és igual si som pocs o molts, perquè en aquests ulls hi ha futur i en els altres només hi veig una lenta mort.


O tots o ningú