Raons (meves) per anar a una vaga

La vaga a la UAB ha estat aprovada pel comitè d'empresa del professorat contractat, l'assemblea del professorat contractat i les assemblees d'estudiants. Avui tanmateix l'assemblea convocada per les juntes i comitès hi ha votat en contra, aprovant això sí que convocaven una vaga sense data, que es sumaven a tot, que anirien amb crespons i que... Bé, moltes coses que no es faran (la de que les negociacions havien de passar per assemblea, cosa a la que s’oposaven la majoria de sindicats, i tot i així s’ha aprovat, de ben segur que no s’aplicarà). Ha estat una llàstima i tanmateix no he sortit emprenyat.

Fa tres assemblees l’argument per no convocar-la era que la sanitat havia estat derrotada, que la santitat no es mobilitzava i que havíem de ser conscients d’això per entendre que l’únic camí era la negociació. Va sortir per majoria aplastant la vaga. Fa dos assemblees, la sanitat llavors ja s’estava mobilitzant, es va dir que ningú més havia convocat la vaga i que no es podia votar. Fa una assemblea, avui quan la sanitat ja ha convocat vaga general pel dies 15 i 16, s’ha afegit que a més no hi ha ambient de vaga. I en alguns sectors és absolutament cert. Entre la primera i la tercera assemblea, no hi hagut cap assemblea d’aquests sectors on no hi ha ambient, entre la primera i la tercera assemblea molts s’han dedicat a copsar l’ambient, no a crear-lo (es diria que són meteoròlegs en comptes de sindicalistes). En els sectors on s’ha fet aquesta feina, la vaga s’ha aprovat. Però tot i així, no he sortit emprenyat.

No he sortit emprenyat perquè fa dues assembles vaig veure una cosa que no em podia creure. Un dels arguments utilitzats per no anar a la vaga era que les negociacions havien anat bé, que ningú havia anat al carrer. Es va aixecar un treballador. El que va dir fou senzill: 62 treballadors sense contracte indefinit, però amb anys de treball a la UAB, havien estat acomiadats i els sindicats del seu sector no havien ni intentat negociar per ells. Reclamava que els consideressin a ells també com a treballadors: no ho eren? No hi hagué resposta. Només silenci.

Existeix una ficció, la ficció de que s’estan salvant els llocs de treball. La ficció es construeix considerant només els llocs de treball indefinits. És una ficció, perquè hi ha gent que un dia hi és i un altre ja no hi és, però no els mirem. És una ficció, perquè quan s’afirma que això no passa i surt una veu que et diu que està passant, no els escoltem. És una ficció, perquè tot i que permet estar tranquil, aaquells que no són acomiadats, el cert és que un dia aniran a pels indefinits i llavors, de cop, descobrirant que ja no queda ningú per ajudar-los. És una ficció que embruteix als que la viuen, des del coneixement profund que forma part de l’autoengany.

Jo, seguint al que ha dit el meu comitè, al que ha dit la meva assemblea, aniré a la vaga. I estic content, perquè no participaré de cap ficció, estic content perquè no hauré de girar els ulls per no mirar o fer-me el sord per deixar d’escoltar. Centenars de companys i companyes meus estan al carrer en aquests moments, si no hi ha resposta centenars més hi seran l’any vinent. Aniré a la vaga i de l’únic que em penedeixo és de no haver-la fet abans. Jo no sóc Atreyu, ni ho pretenc, però la nada existeix i la veig a voltes en els ulls de més gent de la que voldria. En altres ulls veig guspires que, malgrat tot, em fan somriure. I m’és igual si som pocs o molts, perquè en aquests ulls hi ha futur i en els altres només hi veig una lenta mort.

O tots o ningú

Si te'n vas no tornis...

Si te’n vas no tornis… M’hi vaig quedar enganxat tan bon punt el vaig tenir a les mans en la seva presentació (de fet li vaig demanar a mitja presentació a l’Aglaia, filla de l’autor). Era curiositat personal ho reconec. No podia ser d’altra manera. El vaig conèixer fa anys. En un bar estava fent unes birres amb uns amics que protagonitzaven la nova onada de moviments antiglobalitzadors. Jo devia estar remugant, sovint em passa que deixo per una temporada que el pessimisme de la intel·ligència domini l’optimisme de la voluntat i llavors només remugo, sense massa brillantor tot sigui dit de pas. És de suposar que remugava contra la falera antiglobalitzadora (en aquells temps es parlava d’un nou cicle de conflictivitat que ja no tindria aturador…), en un moment on a mi em semblava que les faleres, la antiglobalitzadora, la independentista o l’okupa, tapaven passats massa propers, quan probablement era el millor que podia passar (això encara no ho sé). I el vaig conèixer allà. Ho sé perquè a diferència d’altres vegades un tio va i em contesta amb paraules que em generen dubtes i, poc a poc, em fa callar només per escoltar-lo. Hi havia lucidesa en el que deia i alhora cap traça del que escoltava estava marcat per la falta d’esperança.

Teníem amics comuns, però tanmateix no fou fins passat el mil·lenni que ens vam començar a veure més. Crec que van ser més les coincidències electives que les amistats comunes el que ho van propiciar. Ens vam anar trobant en feines memorials que vam compartir i de tant en tant, a més, queia una o dues... birres amanides amb llargues converses. Però va ser al gimnàs on ho vaig saber. Hi vaig començar a anar quan em va convèncer que hi havia un món més enllà de la natació. M’hi va acompanyar el primer dia i em va carregar les maquines amb 40 kg de pes, jo llavors no ho sabia però s’havia de començar amb 10 kg les primeres vegades. Ell sí que ho sabia, però suposo, tampoc m'ho ha explicat mai, que devia fer algun tipus de consideració política sobre la debilitat de l’esquerra catalana en relació a la italiana i que això es cura a hòsties. Vaig quedar-me dos dies al llit sense poder-me moure. Evidentment hi vaig tornar i allà, temps després, m’ho digué. Al mig d’un sessió em va deixar anar que el dia anterior havia estat retingut per la policia, havien de comprovar una ordre internacional de cerca i captura contra ell per uns fets dels anys setanta i un cop comprovats per primer cop, després de més de trenta anys, tornava a ser legal. Em vaig quedar parat davant d'una història absolutament insospitada. Vam parlar aquell dia, en un relat que després vam reprendre a Itàlia, en les nits d'estiu d’una terrassa a padovana i en un viatge final cap a Trieste, on ell estava reconstruint la ruta per on va aconseguir escapar de la seva terra d’origen. Era tanmateix una història reconstruïda a fragments que ara he pogut assaborir sobre paper.

No m’hi he quedat enganxat només per curiositat personal (no sempre una cosa es relaciona amb l’altra). El van detenir al mateix any que jo vaig néixer. Ell tenia llavors 19 anys, era jove, increïblement jove. Tal como ho és el seu relat d’aquests primers moments. Corrien els anys setanta. Una dècada que, més que probablement, ha estat una de les cruïlles principals des de la que s’han construït els nostres temps. En les derrotes d’aquell període hi ha gran part de les respostes que estem patint i, en allò que no va aconseguir reeixir, gran part de les preguntes que queden pendents. Un període d’efervescència i de guerra bruta. Un període que l’autor ens revela en un fresc de situacions molt diverses en una Itàlia marcada encara per les memòries complexes, tant les feixistes com les antifeixistes. Un Itàlia on el PCI es troba al bell mig de la seva màxima influència social, que el llibre desmitifica prou bé, al relatar-nos des de la seva base com aquesta s’expressava a partir de la realitat, tan cara al comunisme des dels anys trenta, d’un poder que es mostrava com a tal precisament per la seva capacitat d’autocontenir-se (contenció que, a més, estenia a tota l’àrea de l’esquerra, la volgués practicar aquesta o no). Una Itàlia, en definitiva, on s’estaven aixecant contrapoders des dels tallers als barris i a les aules i on, en un sola nit, en una ciutat “podien cremar-se, explotar, acabar fetes miques desenes o centenars d’agències immobiliàries, sucursals de bancs, centraletes telefòniques. Els periodistes en deien terrorisme difús. Per a nosaltres era legitima defensa contra l’autèntic terror fet sistema” Una Itàlia, on també en definitiva, tal com ens explica l’autor, s’estaven posant a prova els aparells de repressió que aturarien aquell moviment i que esdevindrien el laboratori per a futurs estats d’excepció, disfressats de legalitat a la resta d’Europa fins a dia d’avui.

La presó esdevé en el llibre una de les pulsions centrals del llibre. Presó entesa com a espai de deshumanització, de reducció de l’ésser humà, de despossessió de la seva identitat. Presó entesa també com a espai de construcció de relacions i de regles per sobreviure, regles ordides a partir de la violència, però alhora a partir del combat civilitzatori dels presos, polítics i socials, per reivindicar en el seu jo més íntim la seva condició irreductiblement humana front al poder. Una experiència que es perllonga en el temps en la vida de l’autor després de la fugida i malgrat ella. És a partir d’aquell moment que una part de la seva vida ha de restar davant d’amics i estranys, i front al poder de nou, darrera d’un mur de silenci, reclosa en la clandestinitat, per poder viure l’altra part. I és que, si la presó marca l’experiència de l’autor ,tenyint-la constantment, dotant-la d’un cert sentit permanent, l’altra gran pulsió que es mostra al llibre és el vitalisme. Un vitalisme que sobreviu malgrat tot, i malgrat tots els que l’haurien volgut apagar, i que és la base de la fugida. Hi ha quelcom d’Odisseu en aquesta part del relat, en els passatges hilarants de la seva estada a Roma o de la seva vida durant mesos a la universitat ocupada de Trieste. Una aventura que es transmuta en un nou començar quan rau a París. El París dels exiliats dels anys setanta, on s’amara de la gran capital de les llums que fou i que encara batega en el cor d’aquell ciutat. El París on troba l’amor i des d’on inicià un nou caminar que el portarà a viure a la Catalunya Nord, a Mallorca i, finalment a l’antiga Rosa de Foc.

La sorpresa s’esdevé al llegir aquestes pagines, de la mateixa manera que s’esdevingué en el coneguts quan descobrirem aquella part de la vida de l’autor que ens era completament aliena, en el fet que en la seva singladura a poc, o a res, va renunciar. La seva vida estigué escindida, però l’escissió vingué d’una voluntat incessant de no quedar reclòs en el món on l’havien volgut condemnar, l’escissió vingué de la voluntat de ser i no només d’estar. Manifestacions, enfrontaments, radiós lliures, discussions internes i externes, treballs públics, marquen el pas de la seva vida al llarg de les pagines. Quan parla dels llocs on visqué, en tot ells hi ha present l’ànima que els hi és pròpia, les seves cendres i el seus somnis, allò que encara crema i allò que s’apaivaga, en un conjunt de retrats que t’absorbeixen en la lectura. I és que ell va marxar i, per fer-ho, es va ocultar, però també es va quedar i, per fer-ho, es va fer part i així ha viscut. Certament fins a extrems increïbles en els moments que les autoritats de diversos països li rondaven, de nou, a prop. A voltes ell atribueix la seva sort a que gran part de la seva vida posterior la fet a Catalunya, un lloc on el mite de la Rosa de Foc ja havia quedat lluny, però també un lloc on, en les seves paraules, “Potser només en un país així era possible, dins d’Europa, sobreviure més de 25 anys sense papers (…) És una terra curiosa, on un pagesa que no ha vist mai una gran ciutat et pot dir que, a ella, el matrimoni entre homosexuals no li sembla una cosa que estigui bé, però que, per altra banda, tampoc és tan greu (…) on la desconfiança cap a l’Estat i les seves institucions, sobretot les repressives, perdura (…) Em va acollir gent que havia desafiat fins feia pocs anys les últimes cuades del darrer règim feixista d’Europa (…) Noies com la Nina, amb vestidets de floretes i trenetes, que al cabàs eivissenc hi portaven els molotovs…”. Potser per això o potser perquè sempre ha tingut un àngel de la guarda, o senzillament perquè una actitud tan vital feia impossible pensar per part de les autoritats que tal desafiament fos possible.

Queda una pregunta subjacent a l’aire en el relat del llibre. Com es refà una vida quan una part de la mateixa desapareix i, malgrat no haver estat mai volguda, ha marcat el seu tarannà indefugiblement fins a fer-la indestriable del propi caminar? Segurament amb la mateixa voluntat que li va permetre viure malgrat tot i malgrat ells, essent un català més en un país com a mínim curiós, com ell mateix ens explica, que ha tingut la sort que ell s’hi quedés per , entre d'altres coses, entre moltes d'altres coses, recordar-nos les vides que mai es van poder explicar i, tot i així, es van viure.

Flama, com devies ser, quan les teves cendres cremen encara (Michelet, sobre la primera gran Revolució)

Dedicada als companys àrabs

Flama, com devies ser, quan les teves cendres cremen encara...(Michelet, sobre la primera gran revolució)

Dedicada als companys àrabs

http://www.youtube.com/watch?v=OPIo2k1UkYQ&feature=fvw

http://www.youtube.com/watch?v=J962500OnUM

Reflexions de després i per després d'una vaga

I

La vaga del 29 de setembre ha estat des de tots els punts de vista possibles un èxit de convocatòria. Ni els seus propulsors inicials, ni els que es van organitzar a l’entorn de la mateixa, ni els que van decidir seguir-la malgrat tot i malgrat tots, s’ho esperaven. Certament, també molts foren els que no la seguiren, però foren molts, molts més dels que volen i diuen, els que s’atreviren a fer-ho. I no era fàcil. Es poden dir i es seguiran dient moltes tonteries sobre els piquets, tonteries útils que molts reproduiran incessantment i altres creuran cegament; o sobre un suposat dret al treball oposat al dret a vaga, que amb la mateixa força que és invocat en un dia de vaga s’incompleix la resta de l’any pels mateixos que el bramen pels mitjans, en un exercici de cinisme sense parangó: el dret al treball, reconegut en el nostre ordenament jurídic, és el dret a tenir una feina i són precisament els vaguistes els qui el defensen. Però aquests discursos parteixen d’una falsedat evident: aquesta no és una societat lliure. No ho és en un espai on uns tenen la força d’acomiadar i els altres la debilitat de ser acomiadats. On uns poden determinar la teva vida i els altres la poden veure transformada d’un dia per l’altre. I és just al vell mig d’aquesta forma de coacció i opressió on se situa una acció necessària: ara i fa dos-cents anys. Això no canviarà.

Tanmateix, malgrat l’èxit en unes condicions especialment dures, difícilment la vaga es plasmarà en un canvi de política sobre la reforma laboral del govern. El fet era que aquesta vaga, per primer cop des la del 1985 a ara, no s’enfrontava sols a les necessitats d’una patronal local, ni tampoc sols a les decisions d’un govern, sinó a quelcom més ampli: un sistema que té noms i cognoms. Un sistema global i concret que es reunia en un sopar amb el president del govern tan sols uns dies abans de la mateixa vaga, en un signe de qui vol governar les nostres vides. Aquesta democràcia, ja poc democràtica en molts aspectes, és ara tan sols una caricatura d’ella mateixa, que alguns pensin una altra cosa només ens parla de l’extensió del síndrome d’Estocolm, però de poc més. I tanmateix, tot i ser una vaga on no es podia guanyar immediatament, hi havia molt a perdre en ella: futurs possibles i impossibles. I aquests no s’han perdut. És més, s’han demostrar dos coses essencials: dignitat i capacitat front al poder. Sembla poc i és molt.

II

La crisi gestada des del sector financer, malgrat es vulgui reduir a un sol àmbit, no respon tan sols a les seves males pràctiques dels anys noranta del segle passat, quan els brillants teòrics de la nova economia i el neoliberalisme proclamaven la fi de la història i l’arribada d’una nova, i de fet ja molt vella, utopia a la terra: la del capitalisme desfermat. I és per això que qualsevol intent de reforma d’aquestes pràctiques serà, si s’arriba a fer, un mer pedaç de contenció de quelcom que no té aturador. La crisi, de fet, té unes causes anteriors en la decisió d’abandonar el model de creixement gestat després de la Segona Guerra Mundial, caracteritzat per una forta intervenció de l’Estat en l’economia i la capacitat creixent de les poblacions per imposar les seves necessitats al capital. Aquesta decisió, feta sobre la derrota del cicle de lluites dels setanta, portà a un model de creixement que ha situat el capitalisme financer com a principal espai de reproducció de la taxa de beneficis, subordinant i ofegant la resta de realitats econòmiques. Si a principi de la dècada dels vuitanta la proporció entre capital financer i capital real era de 5 a 1, amb el canvi de mil·lenni el primer ja sobrepassava 16 vegades al segon. Allò virtual ha superat i ofegat a allò real i el sistema, en el procés, s’ha convertit en una gran il·lusió que els rics han imposat als pobres. En aquest marc destruir treball, i no només explotar-lo, es va convertir en una forma de generació de beneficis, que anava més enllà de la introducció de noves tecnologies productives substituïdores de força de treball, en aquest marc era preferible la inversió especulativa que no en nous sectors productius on les taxes de productivitat, i per tant les de benefici, eren difícilment multiplicavles (malgrat s’intenta constantment en la forma de precarització i privatització del sector de serveis) i en aquest marc, per posar-ne tan sols un exemple, els dirigents empresarials dels Estats Units passaren de cobrar 40 vegades el salari mig durant els anys setanta a 367 vegades l’any 2000. Aquesta situació imposa, si és que hi ha alguna voluntat real de fer-ho, cosa més que dubtosa, una readequació del sistema que no té com a marc una sola crisi. De fet, la situació és molt similar a la dels anys vint i aquesta història va acabar en aquell període només després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix hi ha diferències també radicals respecte a aquell període. La crisi financera és tan sols un aspecte més de la crisi d’un model. S’encavalquen amb la mateixa, i ho faran cada cop amb més força, la crisi energètica, on per primer cop la humanitat s’enfronta a un esgotament del model energètic anterior i no a una substitució per una nova energia més barata i eficient de caràcter universalitzable com s’esdevingué de la tracció animal al carbó i del carbó al petroli, l’alimentària i l’ecològica. Certament el capitalisme és un sistema que ha mostrat una capacitat extraordinària d’adaptació a diversos escenaris. Però essent això cert, també ho és que, malgrat el seu intent constant i exitós de mostrar-se com el sistema natural i únic possible per la humanitat, només té una mica més dos-cents anys de vida. I això pràcticament és res en termes de possible predicció de la seva perdurabilitat. Al llarg de la seva història els éssers humans han viscut com alguns dels seus sistemes, pocs, aconseguien transformar-se a si mateixos i altres, molts, implosionaven finalment. La diferència radical ara resideix en el següent: mai un sistema havia estat mundial ni la seva possible implosió estava tan connectada amb la mateixa possibilitat de la perdurabilitat de la vida. Els escenaris previsibles són en aquest sentit ombrívols i davant dels mateixos les posicions dels que en tenen plena consciència es radicalitzen. L’esfondrament de tot allò que postulava el neoliberalisme no ha suposat en aquest camí el pas cap a un altre paradigma econòmic. Hi ha molt en joc i molt a perdre en el mateix. Ho expressava clarament Warren Buffet fa uns anys: “Sí, hi ha lluita de classes i és la meva classe, la dels rics, la que està fent la guerra i l’estem guanyant”. Que per molts no hi hagi un estat de guerra, al igual que ja no hi hagi classes, no significa que altres, uns pocs, ja l’hagin declarat i que siguin plenament conscients de quin és el seu bàndol.

III

Estem més que probablement davant per davant d’un cicle reaccionari, absolutament reaccionari. L’esquerra que va intentar adaptar-se als nous temps durant la dècada dels vuitanta i els noranta, en comptes de transformar-los, no té o no sembla tenir de moment respostes a l’estat de coses imperant. Tan de bo fos així, però ara mateix no sembla que pugui aportar molt, més enllà d’anar a la deriva un dia apostant per la inversió pública i els nous models productius, pel següent atacar el dèficit, proclamar la necessitat de reformes en el mercat laboral i les jubilacions i protegir allò que ja està en ruïnes. I sobre aquesta deriva es gesta la seva possible derrota electoral. En aquest marc, a més, els espais tradicionals de socialització dels valors i les pràctiques de l’esquerra pateixen una rapidísima erosió, en un procés que ja es va iniciar durant els anys setanta, però que ara està prenent unes unes dimensions inusitades. Les trajectòries laborals segmentades, quan existeixen, el debilitament dels teixits socials tradicionals, l’organització política entesa pràcticament com a organització per guanyar eleccions, quan en realitat es percep que la sobirania última sobre les decisions que afecten a la vida cada cop té menys a veure amb els espais institucionals, porten a un trencament en la transmissió de valors i pràctiques, que en un procés similar als anys vint va ser l’avantsala de l’emergència del feixisme.

Tanmateix aquesta vaga, si demostra alguna cosa és precisament la permanència, malgrat tot i malgrat tots, d'àmplies capes de la població disposades a resistir. D’una banda els sindicats majoritaris, en una convocatòria marcada pel dilema, insuperable en la seva lògica interna, d’articular una resposta a les agressions sense que aquesta erosiones en excés a l’esquerra institucional, han mostrat intacta la seva capacitat de convocatòria en els sectors industrials tradicionals. De l’altra banda ha emergit com en cap vaga anterior una certa capacitat d’organització, tant en els barris com a únic espai possible de connexió actualment dels sectors més precaritzats, com en accions com l’ocupació del Banc a Pl. Catalunya, d’aquelles persones que el sindicalisme tradicional no pot recollir actualment. Aquesta dinàmica organitzativa genera i generarà tensions que no són noves. Quan un sindicat, independentment de la radicalitat o no dels seus postulats, ha intentat agrupar en el seu si realitats que van del treballador industrial, als treballadors més precaritzats o en atur, usualment el procés ha finalitzat amb el propi trencament intern. Mentre els primers prioritzen en la seva acció l’organització i les lluites parcials en l’àmbit laboral, els segons, sense aquesta possibilitat, tendeixen a l’acció disruptiva en el carrer. Una dinàmica que portà al trencament de la mateixa CNT durant la dècada dels trenta, entre els sectors hegemonitzats per la FAI i els trentistes, o que a finals dels seixanta explica la pluralitat organitzativa que adquiriren les primeres CCOO, entre aquells que s’organitzaven en la fàbrica i aquells que ho feien en els barris. Ruptures organitzatives i discursives que, tanmateix, en termes de moviment social a voltes han mostrat capacitats complementàries. Deia un vell dirigent obrer dels cinquanta que el sindicalisme era com la física o ocupes un espai o te l’ocupen. Els sindicats no es poden inventar, l’emergència de les mateixes CCOO durant els seixanta és inexplicable sense la desaparició de la CNT anteriorment, i en aquests moments aquí només existeixen tres opcions: UGT, CCCO i CGT. Tres sindicats amb discuros difernciats i pràctiques divergents, però sindicats al cap i a la fi. Tampoc es pot negar una realitat: difícilment segments creixents de la població trobaran en les formes sindicals tradicionals l’espai des d’on articular les seves demandes. Dades com més d’un 40% d’atur juvenil, en unes trajectòries laborals que en el millor dels casos només es recuperaran en una dècada, un 20% d’atur global sense cap mena d’esperança d’una reducció significativa immediata o 40.000 famílies desnonades a Barcelona, ens parlen d’una realitat vital duríssima que està patint ara i aquí gran part de la població. Realitat que hauria d’imposar formes d’organització flexibles en les accions sindicals, o que vislumbrarà, com s’ha pogut veure en aquesta vaga, l’organització fora dels mateixos d’alguns sectors. Aquesta organització ara és dèbil, però per aquells que la critiquen sense més, cal veure que en ella es troba una de las claus possibles per aturar la impregnació del cicle reaccionari entre la població i trobar les vies d’una resistència que haurà de ser llarga i, en essència, constantment innovadora. I en aquesta ocasió s’ha demostrat una capacitat que no pot ser menystinguda sense més ni ofegada en debats esterils.

Concentrar-se en aquest marc en el debat sobre la violència no té cap mena de sentit. És un debat absolutament imposat on les cartes estan marcades abans de començar a jugar. És evident que el conjunt d’aldarulls viscuts durant la jornada no foren organitzats, més enllà dels protagonitzats per les forces d’ordre que cometeren un bon grapat d’il·legalitats durant aquell dia. Com també ho és que no existeix un suposat triangle de la violència entre Barcelona, Grècia i Itàlia, que ha donat per molts titulars, tertúlies i excitacions varies. Un triangle inexistent si no s’inclou en el mateix fenòmens d’una dimensió molt més intensa, com els viscuts durant les mobilitzacions estudiantils dels anys noranta a França, que s’han anat reproduint periòdicament en una dimensió que deixa en mer foc d’encenalls el viscut a Barcelona, o les setmanes de foc a Londres durant els vuitanta. És en aquest sentit un debat que plantejat en els termes que s’ha fet és absolutament inacceptable. Després d’un any d’ajudes al sistema financer, després d’un any en què aquest mateix sistema, retornant favors a la població, imposi ara retallades draconianes a la societat, convertint els salvats en botxins, després que es plantegi la possibilitat de que la major part de la població es quedi sense jubilacions per tal d’assegurar que els recursos públics estiguin disponibles per fins privats, que ara el gran debat dels mitjans de comunicació sigui el que sigui és com a mínim un exercici de cinisme. Els aldarulls creixeran, organitzats o no, tal com anuncia el mateix FMI –probablement un dels principals núclis d’organització de la violència global actualment–, i són, en tot cas, l’expressió d’un problema, no el problema en si mateix.

IV

Com es transformarà, si és que ho fa, l’esquerra política i institucional en aquesta nova realitat és quelcom que està per veure. Pot optar per anar gestionant alternativament, en els canvis de cicle electoral, una transmutació de les nostres vides menys agressiva, encara que el procés no sembla tenir bona fi, o imposant nous rumbs. Tanmateix, no hi ha signes que en aquest camp s’estigui afrontant, més enllà de la reacció tàctica, la nova situació. En el camp de l’esquerra política radical, imbricada en alguns casos amb els moviments socials alternatius, s’estan gestant processos unitaris. Però a voltes, aquests semblen més marcats per unes més que minses perspectives electorals, que només s’imbriquen amb processos reals de creació d’espais nous a escala local, que no pas per un procés real d’unitat cap un pol organitzatiu anticapitalista. Mantenir separacions ideològiques en un moment en el que més que respostes, si no són identitàries, hi ha preguntes, sembla també una reiteració d’allò vell per sobre d’ho nou. Tanmateix, en el camp de la lluita social, les experiències de la vaga mostren una gran capacitat de fer un treball conjunt que s’ha de poder perllongar en el temps, oblidant cada cop més les pretensions de protagonisme o hegemonia del que no és en realitat sinó un subjecte extremadament dèbil en una situació extremadament complicada. Un subjecte que va molt més enllà tanmateix del camp polític d’aquesta esquerra, i que malgrat la seva debilitat té capacitat de creació de xarxes, de connexió de realitats organitzades als barris i que conté potser molts mons dintre del món, però en ells hi ha un principi d’esperança i de capacitat que ha de poder ser activat. Si ho aconsegueix en el camí aprendrà, perquè ara no podem sinó aprendre en una situació i un món completament nou. Un món on només es pot començar per una única voluntat. La que s’hagueren de plantejar els fundadors de la primera societat obrera, quan no tenien res més que una sola certesa: Que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat. Un any després estaven tots detinguts, cent anys després el nombre dels seus membres es comptava per milions. Aquesta vaga no ha anat malament i no ha estat cap final.

Antonio Labordeta (1935 - 2010)