Se’n van...adéeeeeeu.......

Avui us explico una història que no és la Història, ni tan sols una petita engruna de la mateixa, és una història que, en part, no la més important (la més important la van viure els seus veritables protagonistes), es va iniciar en aquest blog. Aquest era (és) un blog d’història, però per art i part dels seus més lacerenats crítics del seu humil contingut, va esdevenir per un petit moment i massa ràpidament en una altra cosa.

Hi havia un noi i havia una noia (eren heteros, o com a mínim bi, sinó aquesta història tindria poc sentit). Al noi l’anomenarem Bukowsky (no desvetllarem, tanmateix, l’origen d’aquest pseudònim) i a la noia Mo. Ell venia d’una llarga història feta de grans viatges, una bellesa sense parangó i camins en la fosca nit d’una Rosa de Foc on cap dels seus pètals semblava voler jugar amb el seu cor, ni cap dels seus amics tenir pietat de la fatiga del seu caminar. De la noia sabem menys, només direm que era àcida com poques, que en alguns moments d’aquesta història adquirí la forma d’Erato (no li és difícil, sempre que me la trobo està sortint de la dutxa) i que els seus escrits ens deixava muts a tots els demés. Aquesta noia i aquest noi compartien coneguts comuns, fins a un punt molt més enllà del que ells mateixos sabien, però no es coneixien (de fet per això no ho sabien).

Dolces i inquietants nits en el tombant de la primavera semblaven cremar en aquells dies. I en un crepuscle es trobaren en un petit bar gracienc que ben aviat deixarà el camp del mite per esdevenir llegenda. El noi no era d’aquell lloc, fustigava aquell lloc, el considerava la veritable foguera de les vanitats de la nostra capital, però el noi anava allà cercant una promesa. I se sap d’antuvi que quan un cerca una promesa, sovint oblida tot ho demés. Que cercava la noia? Això no ho sabem, però el que sí que sabem és que aquella història s’inicià en aquell moment i en aquell lloc.

Hi havia un noi i havia una noia i havia una cervesa (de fet, si no recordo malament, n’eren moltes) i semblava que no hi havia res més. Ho semblava només. Poc després d’aquell breu trobada on els silencis devien estar plens de mirades furtives que els altres, en la nostra volguda ignorància, no albiràvem, aparegué un missatge en aquest, meu, blog que a partir de llavors deixà de ser del tot meu. En aquest missatge la púdica noia es demanava i demanava si “Existeix una realitat més enllà de les cerveses? Va ser divertit coneixe's i l'alcohol sempre és una ajuda contra la timidesa”. I el noi, púdic també ell, i un punt més tímid perquè negar-ho, no pogué deixar-li de respondre “si només hi ha versemblança, no hi ha possibilitat d'impostura. en tot cas, hi pot haver una realitat més enllà de les cerveses, sempre que no es tracti d'una moritz, ni que soni Michael Jackson de fons...”.

Paraules fortes, resposta de Bogart, que poc temps després, no gaire certament, es convertiren en suplica:

“pobre narrador ...62... els personatges esdevenen autònoms...69 potser és el moment d'emprendre un viatge elíptic (però existeix l'elipsi del narrador?)... 339.. strange days have found us que cantava el rei llangardaix (és clar que ell podia fer qualsevolcosa) ... Erato, remors de cors, ... hi ha molts lirismes, però no sé si estan en aquest... 7 ... no soy sino un polaco borracho, un suplente de segunda categoria, un escritor de cartas a los periódicos ... (jejeje.. qui hagués dit que el vell Hank ho clavaria d'aquesta manera). el vell Hank... que més voldria el narrador que trascendir el text i ser "alguien" en el sentit chinaskià. dissabte, dia propici, el dia de Saturn, devorem per sempre més el temps d'espera! el mientrastanto!... si no, potser, tocarà enfrontar-se finalment al cordón del zapato, massa temps vorejant-lo és temptar la sort... 1”.

No descobrirem que significaven aquells números al bell mig de la seva prosa. Costoses reflexions no ens permeteren descobrir-ne el secret fins molt més endavant. A voltes ho sublim esdevindria patètic si descobríssim totes les veritats d’una història. Només direm que, a partir d’aquell moment, les tornes canviaren i el paper més dur i tallant entrà en el camp de joc de la noia. Veieu sinó la seva resposta:

“Parlem de trascendir textos, com si els textos no fossin transcendents; parlem de viatges el·líptics, quan l'única manera de viatjar és l'el·lipsi; parlem de narradors que aspiren a ser l'algú que preconitzava Bukowski que preconitzava Hank Chinaski...

Strange days have found us,
strange days have tracked us down...

No sé si m'equivoco de cançó ni si m'equivoco d'escriptor
Temptar la sort, per cert, és l'única frivolitat que em puc permetre, tot esperant que el déu Saturn o que el déu Zeus no devorin la primavera”

Tanmateix el noi no es féu enrera. No en va havia viatjat per sendes llunyanes de l’amor, ni havia recitat fins altes hores de la nit en condicions físiques més que deplorables al Dante de la Divina Comèdia, per esmorteir ara els seus desitjós. I apel·lant a tot el que de bo, honrós i coratjós hi havia en la seva anima li digué a la bella damisel·la: “no t'equivoques Mo, ni d'escriptor ni de cançó, tot i que no és la primavera allò que el narrador voldria devorar, ans el contrari. és el temps d'espera, el ser ningú... en tot cas, avui és últim dia d'un any, un d'entre els molts còmputs que ens marquen el gir de les circumferències celestials ... que la màgia del cap d'any ens acompanyi a tots plegats, que el moviment de les esferes ens porti cap a una altra edat, que la fortuna somrigui als audaços ...”

Un bri d’esperança s’obrí en les ànsies de devorar d’aquell narrador. Ànsies vestides del temps messiànic de Benjamin (no li faltava raó a aquell altre pensador de la cultura occidental quan afirmava que tota ella era una sublimació del sexe), però ànsies que al cap i a la fi crepitaren la cendra per convertir-la en flama de nou quan la noia les alimentà amb les paraules més preuades de Tolkien:

"All that is gold does not glitter,
Not all those who wander are lost"

Cal dir, arribats a aquest punt, si és que algú apart de jo s’hi troba, que a aquestes altures el blog estava plegat de missatges. No tots eren d’aquell noi, ni d’aquella noia. Junius, la Va i el Xa, no paraven ja d’escriure, però el que deien i el que apuntaven no tenia major importància, ja que ells no estaven en la trama principal, sinó que l’expectació i l’enveja omplien el seus ulls àvids per saber com continuava aquella història i quin final tindria (catxondos anàvem ja amb ella). No en parlàrem d’aquest final, de fet no hi hagut final, tan sols cruïlles. El mateix noi ens ho feia saber a tots abans d’una d’aquestes cruïlles que, de fet, tan sols ells coneixen . Davant de l’ofensa de qui estava qüestionant la màgia del que s’estava vivint en aquell temps i lloc, el vell cavaller, no pogué deixar d’exclamar:

“Oh, incrèdul Xa!!!... dubtes de les paraules del Gurú!!!! la nit del 24 de març al 25 és el cap d'any seguint el còmput de l'Encarnació de Déu (et sembla prou convenient i profètic el calendari????). que la desgràcia caigui sobre teu (a no ser que em convidis a una birra).
Mo, bells mots d'esperança per a un pobre hòbbit de la Comarca (en concret, de la comarca del Vallès). un hòbbit, però, que prefereix que les espases restin trencades i defuig les corones reials (millor quedar-se al Shyre fent uns petilles i bevent birra, esperant el temps de la collita).”

I així fou. En aquella nit del 24 al 25 de març coincidint amb la celebració del canvi d’any i de la celebració de l’aniversari de la MO, aquell noi i aquella noia, que encara no es coneixien, es trobaren. Podríem fer-ne un relat d’aquella trobada. Molts, tots els que havíem estat també en aquell blog, hi érem, però en el moment essencial tan sols dos persones participen del secret i als demés tan sols ens queda callar sense intentar enganyar a la ignorància.

Diré que per acabar, descansat de tanta història i de l’ús i abús del meu blog, vaig voler deixar unes últimes paraules per testimoni “Xa, ara que estem sols tu i jo aquí, diré el que tu i jo sabem. El debat sobre Colom o Aimerich, vols dir que mereix les nostres neurones? Quedem per fer una cerveseta i les gastem d'una altra manera, mentre llancem la botella de Vichy a les escombraries de la història. Podria ser el principi d'una llarga amistat....:)). Una abraçada nano.” No va servir de res, l’amor no té compassió d’aquells que no el viuen i el noi que havia gaudit dels plaers negats als altres aquella nit ens va enunciar tot seguit “... e il naufragar m'è dolce in questo mare.” I davant les meves protestes, ja n’hi havia prou, la noia tampoc pogué deixar d’apuntar:

"Hauries de celebrar, junius, que el teu blog estigui cada dia més sol·licitat per ànimes assedegades d'història. Altres muses, a banda de Clio, poden il·luminar les nostres vides. Veig com Cal·líope t'espera als peus del llit, embolicarà els teus pensaments amb la seva veu tèbia i t'inspirarà una gran idea brillant o un pensament revelador.
A més, què esperaves? Pot, algú de nosaltres, controlar la seva vida? Aleshores, com pots pretendre controlar un blog? Assumeix el risc, deixa't endur per la poesia i naufragem tots plegats, com Leopardi (o era el narrador qui naufragava?)"

I en aquest punt, efectivament, derrotat com estava per aquesta parella (llavors encara no ho sabien, però ho acabarien essent), vaig deixar de pretendre controlar la meva vida i menys aquest blog.

Què us vagi bé Mo i Bukowsky i felicitats cabrons, ara que aneu a viure junts finalment us hauré perdut de vista en aquest, meu, blog. Un petó guapissims i Ciaoooooooooooooooooooo!!!!