Tothom es prepara i qui no ho fa ara, ho haurà de fer en el futur...

Caminant i cantant...

Caminant i cantant i seguint la cançó

som tots iguals, dient que no

en les escoles, en els carrers, camps i construccions,

caminant i cantant i seguint la cançó.

Vine, partim, que esperar no és saber,

qui sap aprofita l'oportunitat, no espera que s'esdevingui.

Pels camps hi ha fam en grans plantacions,

pels carrers marxant indecisos cordons,

encara fan de la flor la seva més forta rima

i creuen en les flors vencent al canyó.

Vine, partim, que esperar no és saber,

qui sap aprofita l'oportunitat, no espera que esdevingui.

Hi ha soldats armats, estimats o no,

gairebé tots perduts amb les armes a la mà,

en les casernes els hi ensenyen antigues lliçons

morir per la pàtria i viure sense raó.

Vine, partim, que esperar no és saber,

qui sap aprofita l'oportunitat, no espera que esdevingui.

En les escoles, carrers, camps, construccions,

som tots soldats, armats o no.

Caminant i cantant i seguint la cançó

som tots iguals, dient que no.

Els amors en la ment, les flors al terra,

la certesa en el front, la Història en la mà.

Caminant i cantat i seguint la cançó

aprenent i ensenyant una nova lliçó.

Vine, partim, que esperar no és saber,

qui sap aprofita l'oportunitat, no espera que esdevingui.

A l'Ivan (no Iván)

http://lacabratiralmontestandoderomeria.blogspot.com/2010/07/yo-no-soy-de-esta-tierra-ni-conozco.html

Ivan tot el que tu penses ho he pensat jo també. Crec que absolutament tot, fins i tot el “jo no sóc d'eixe món”. Però pensant tot això, i pensant pràcticament el mateix, aquests dies també han estat dies d'altres pensaments. He llegit “Catoia l'enfarinat”, una novel·la, de fet una de les grans novel·les modernes occitanes. És o no és (això només l'autor ho sap i ell es va emportar el secret a la tomba) una metàfora trista, desesperant i melancòlica, sobre els mons que moren amarats de futilitat, sense saber ni reconèixer la seva pròpia defunció. Mentre el llegia no podia deixar d'escoltar “se canta”, el cant occità que em commou en allò més intim, l'origen del qual en realitat es perd en el temps. En un acte desesperat un diputat occità maldà per fer-lo sentir de nou davant d'una Assemblea Nacional francesa que res entenia d'aquell gest, ja se n'havien encarregat prou els seus predecessors de que res poguessin entendre els seus fills. És la llengua bessona del català, era la terra bessona de Catalunya, i ara....

Sé que si aquesta fos una cultura esllanguida, vivint tan sols en els seus últims pàlpits, tot seria més fàcil, i la seva defensa no mouria a dubte. Però llavors també voldria dir que es defensa allò que ja gairebé s'ha perdut i, és cert, aquí encara no s'ha perdut. I me n'alegro. I és cert també que essent una cultura que encara no ha arribat a aquest estat (malgrat molts són els que ho desitjarien), està travessada de contradiccions, està travessada de classes i interessos de classe, està travessada d'ideologies, i de conservadors molt conservadors, i de feixistes molt feixistes, a voltes salvats pel simple fet que no són espanyolistes (si ho fossin serien tan sols una mostra més de l'essència espanyola, als que ni la paraula se'ls dirigiria, en una mirada del tot injusta, és cert). Sé també que tota defensa d'una nació sense adjectius a voltes és oblidar totes aquestes contradiccions, a voltes és oblidar que alguns ens sentim més aprop de Machado i Lorca, dels miners asturians i la seva comuna o dels camperols d'Andalusia i les seves oliveres, o d'aquell crit fet per Companys quan Madrid estava apunt de caure en mans dels franquistes, “Madrilenys, Catalunya és amb vosaltres” (crec que feia així, aquí no ho puc comprovar), que no pas de coses que representa que són més nostres.

Però aquesta no és encara una cultura esllanguida, encara que siguin molts els que ho volen. I jo no la vull així, no puc voler-ho. I per això, malgrat tot, a voltes crec que s'ha de fer un crit de dignitat nacional, que a voltes l'afirmació col·lectiva i unitària i la creació d'un marc polític propi és quelcom pel que ens podem abandonar per un moment. Just el moment que no ens faci oblidar que és cert que hi ha classes i interessos de classe, que hi ha ideologies i que hi ha feixistes en aquest costat també, i que els mateixos són iguals que els altres, per molt que representi que són nostres. Just el moment que no em faci oblidar que tinc companys i companyes, companys i companyes als que estimo i que sento meus, a la resta de la Península. Tot tan senzill o tan complicat com una persona que es diu Ivan i que dient-se així, i vivint en aquesta terra sense voler ser de cap terra, no vol posar-se l'accent a la “a”, l'accent que li correspon en una llengua, però no en l'altra. Ens veiem a Mallorca guapo, he encontrado la playa una semana después de llegar y no está mal, traete las cartas de todas formas que esto está muy complicado.

A Ankar, In Memoriam

“Entre los asistentes estaba Ángel Rozas Serrano, persona de muy baja estatura, un enano, quién se colocó en una de las sillas de la sala, rehusando hacerlo en la presidencia; pero sus intervenciones fueron escuchadas atentamente, por los concurrentes, entre los que goza de bastante prestigio.”


Així el descrivia un informe policial fet al barri de Llefià de Badalona el 1967. Un de tants on el seu nom surt innombrables vegades. En altres documents, en les cartes clandestines enviades durant la negra nit franquista per informar i informar-se, per comunicar i comunicar-se, per conèixer i reconèixer-se com a un, com a molts, que no parlaven a la llum pública, però existien, el seu nom era un altre i era escrit amb respecte: Ankar. Però tot això ho vaig saber després de coneixe'l i no m'ho va explicar ell. Ni un bri de vanitat corria per les seves venes. És cert era baix, extremadament baix, i sempre reia. Sempre, menys quan entrava a la sala on el vaig conèixer indignat per alguna cosa que havia llegit al diari. Però era alt quan reia, era gran quan s'indignava, era immens quan davant la gent projectava una veu profunda que parlava de la dignitat obrera com poques. Quan el detenien, els botxins res sabien d'aquella dignitat, però era des d'ella que finalment acabaren per tenir-li un respecte desconegut que es traslluïa en els seus informes. Aguantava:

“ Yo diría, yo diría... por las convicciones porque mi experiencia a lo largo de tantas detenciones y he visto mucha gente derrumbarse, mi experiencia es de que la gente no habla por los palos, sino por miedo a los palos. Es decir, la gente, si se acobarda, si se asusta y se acobarda y da cancha a la policía, estos se envalentonan y ya te exprimen como un limón, ya, aunque no sepas nada, los tíos creen que sabes más, ese fue el caso del año 58 con un compañero (...). Era un hombre que medía un metro ochenta, un metro noventa y fuerte, claro, sin embargo yo he visto ese hombre hundido totalmente y correr por debajo de las mesas huyendo de la policía como... y a mí eso... a mí eso me daba vergüenza, a mí eso me daba vergüenza y yo me prometí a mi mismo que eso no me lo hacían, ¡me matarían!, pero, pero no iban a obtener nada... (…) Es una fuerza moral, yo diría que es una fuerza moral más que física, yo diría que es más fuerza moral que física, si tienes una convicción neta de que lo que tu defiendes es lógico y de que tus compañeros que no están allí dependen que no estén allí de ti.”

Detingut infinites vegades, en infinits llocs, degut a un sol pas. Fou un pas petit, fet per pocs a l’inici, però que marcà un camí que malgrat tot es mostrà immens. El pas que anava de la clandestinitat a la llum pública, el pas que anava de la por al crit, del silenci a la paraula. El pas que no feia sinó recuperar en les pitjors condicions possibles el credo d’una de les primeres societats populars obreres fundades a finals del s.XVIII, “Que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat”. Per ell fou un camí iniciat des de la indignació pura. Corrien els anys de misèria obrera i ell assistia a una reunió parroquial on el qui parlava deia que les malalties dels treballadors estaven causades pels seus pecats. No pogué més, s’aixecà i en aquest petit gran gest tot va canviar:

“Aquí estás diciendo tonterías, porque yo he visto los hospitales, es porque a la edad de desarrollo no tienen los alimentos necesarios, porque, ¿por qué no vamos? ¿por qué no visitas, en vez de esto, las casas de estos chicos y chicas que están en el hospital?, ¿a ver cuáles son sus necesidades, cuál es su situación, sus posibilidades?”. Se quedó muy parado. Bueno allí se armó una, se armó un tinglado y me echaron a la calle, me expulsaron: “este fuera, expulsado, ¡este es un comunista!”. La noche que me dijeron esa palabra yo no tenía ni idea de lo que era un comunista, ni idea, nada más que inquietud, entonces digo, coño, pues si, si querer remediar todas esas injusticias es ser comunista…

I així fou. Es convertí en un comunista. Però no qualsevol. S’infiltrà en el Sindicat Vertical franquista i des d’allà començà a organitzar a altres com ell i des d’allà comença a pensar una nova forma d’actuar i des d’ella il·luminà amb altres un nou camí que aconseguí redefinir l’àmbit del possible sota una dictadura. Un camí que eclosionà el 1964 a Barcelona i que quan ho féu, malgrat tota la repressió, seria ja imparable. Un camí que estava fet de lluites, de victòries i derrotes, però que sobretot teixia quelcom més en allò que cremava les ànimes dels que el visqueren. Ho descrivia un jove obrer que el vivia per primera vegada:

“Cuando bajaba con mi velomotor por la Vía Layetana había ya nutridos grupos de trabajadores en la Plaza de San Jaime y frente al edificio de la Delegación de Sindicatos. Quité gas para bajar despacio y darme cuenta de la distribución fuerzas represivas (...). Los corros de trabajadores se iban haciendo densos en la Plaza frente a Correos. Sentados en las escalinatas a la salida del metro, en la plazoleta, en los jardines, grupos de trabajadores nerviosos adoptaban un aire de despreocupación que no sentían. Se habían dado cuenta de la encerrona que suponía manifestarse con tal despliegue policiaco, pero estaban decididos a hacerlo. Para la mayoría de ellos, esta manifestación sería su bautismo de fuego, un paso adelante en la lucha que estaban llevando desde hacía algún tiempo en la empresa. Por primera vez, trasladaban la lucha a la calle, respondiendo al llamamiento de unas comisiones de las que casi nadie había oído hablar. Pero por las fábricas había corrido un papel pidiendo un sindicato obrero representativo, una auténtica organización de clase que nos ayude en la defensa de nuestros derechos, y lo habíamos firmado (...). Nos dábamos cuenta, confusamente, de que por primera vez desde el final de la guerra civil había surgido un brote de organización obrera unitaria, el sueño dorado de todos los trabajadores; y allí estábamos, por centenas, por millares, dispuestos a apoyar a estos hombres, desconocidos todavía, pero reconocidos ya como nuestros dirigentes. Corrió la voz de que unos días antes habían detenido a más de treinta y se temía que no quedase nadie para responsabilizarse de entregar el escrito.

Vi a un grupo de trabajadores de mi empresa y me dirigí hacia ellos (...). Nos saludamos con la alegría que da el sentirse entre amigos, cuando se husmea el peligro. Estaban allí los que ya me imaginaba que vendrían, pero estaban también algunos que nunca hubiese sospechado que se interesasen por estas cosas. "El Cabra", por ejemplo, que sólo sabía hablar de fútbol. "El Romuldo", que no gozaba de muchas simpatías, pues decían que iba para encargado. Estaban también "El Chato" y "El Pipiolo" y varios más gastando bromas. Miré alrededor y localicé a los de la Maquinista, cerca de la boca del Metro. Aquéllos eran los que habían arrancado la famosa huelga de solidaridad con Asturias en el 62. Me tranquilizó ver gente con experiencia a nuestro lado. Muchos trabajadores habían venido con sus mujeres, más graves, con menos ganas de bromear (...).

De repente nuestra atención fue atraída por algo que ocurría al otro lado de la plaza, cerca de la estación de Francia. Un grupo compacto, casi en formación, avanzaba hacia donde nos encontrábamos nosotros. Reconocí a los que iban delante. Los compañeros de la Hispano Olivetti. La empresa punta en la lucha obrera de Barcelona. Habían conseguido sustanciales mejoras salariales, eran los únicos capaces de hacer asambleas regularmente en el interior de la fábrica y mantenían un clima de agitación permanente. Allí venían con sus líderes al frente. Rosich, el más popular, con su sempiterna sonrisa. Gómez, ya cincuentón, irradiando una enorme sensación de solidez y seguridad, contagiando su tranquilidad y confianza. "El Rondeño", irremplazable para los mítines, y "El Malauva", cejijunto y callado, pero eficacísimo a la hora de organizar.

Su llegada pareció ser la señal, pues cinco hombres se destacaron. Uno llevaba un pliego en la mano. Era la comisión que se ponía en marcha hacia el Sindicato. Se hizo repentinamente el silencio, interrumpido a veces por una sirena del puerto o el claxonar de un coche. Pero los hombres callaron, en un silencio hecho de dignidad, de libertad pisoteada; de odio, miedo y cólera; de lucha clandestina, estrecheces y prisión; de niños sin escuela, de pluriempleo, de humillaciones; de 25 años de su paz y de su orden; de hipocresía religiosa; de emigración, de chabolas, de hombres sin patria. Silencio de conciencia social que se va forjando, de clase obrera que se va organizando, de lucha obrera que rompe, tritura y arroja ese miedo que ellos llaman paz, esa explotación que ellos llaman orden.

Silencio de más de 25 años de silencio.

Nos agrupamos todos detrás de esos cinco hombres, y éramos tantos, que cuando la cabeza llegó a las puertas del Sindicato, aún había gente que no había salido de la plaza, frente a Correos.”

El 1976 ja eren milions els que com ell havien dit prou. Ompliren els carrers i les places, pararen les fàbriques i feren girar totes les cares cap a ells, fent impossible que la dictadura continués. Tu ho vas fer possible, gràcies. Gràcies per retornar-nos una cosa que no té forma, ni volum, que no té olor, ni color, que sent petita és gran i sense la que molts no ens podríem ni reconèixer: la dignitat robada en aquell 1939. Gràcies per trencar el silenci, quan ningú s’atrevia, dient una veritat tan sencilla com que érem milions i el món no era seu.

Memòria Insubmisa

Aquesta nit he anat a una reunió. Ja tots una mica granadets, alguns amb canes. Però aquesta història de fet té un inici molt anterior i no va de la blanquitud del temps. Corrien els anys noranta. Principis dels anys noranta, després tot va començar a canviar. La meva generació, la generació dels que es van incorporar a la política i als moviments socials entre el 1989 i el 1991 (entre la caiguda del mur i la primera Guerra del Golf), semblava que tan sols ens quedava el trist papers de notaris d'un temps que marcava la seva fi. Nicaragua, reformes laborals, neoliberalisme rampant, noves economies, retallades socials i derrota. Res més. Corrien també llavors els discursos omnipresents de que l'esquerra no actuava (no havia d'actuar) per aconseguir poder, actuava tan sols per l'ètica, malgrat aquesta hagués d'estar sempre impregnada per la derrota. Discursos dirigits cap aquells que en algun moment o altre, de la transició a ençà, havien assumit massa que estaven on estaven per aconseguir el poder i, a mesura que aquest canviava de mans, ells també el seguien en les noves opcions ideològiques; discursos també dirigits a ells mateixos en forma de lletania penitent per certificar l'impossibilitat de quelcom més que un gest ètic. No era estrany que en aquells instants es glorifiqués les opcions catòliques d'esquerra: la moral semblava l'única realitat existent. Però nosaltres pagàvem penitencia per culpes que no sentíem com a pròpies. Hi havia quelcom delirant en un discurs que ens repetia constantment que no havíem de lluitar pel poder. Primer, perquè si alguna cosa estava clara és que si estàvem allà no era precisament per fer carrera política (hi havia multitud d'altres opcions millors sense cap mena de dubte). Segon, perquè si estàvem allà no era tan sols pel gest ètic, sinó també perquè pensàvem que era possible fer les coses d'una altra manera i, per tant, això passava per adquirir poder: no tan sols un credo, també la transformació d'una realitat que semblava totalment immutable, formava part de la nostra passió. Només en aquest context es pot entendre la magnitud que prengué per tots nosaltres el naixement del zapatisme poc després.

En el just moment que el capitalisme proclamava la seva victòria absoluta i impenitent; en el moment que només ells deien allò de “sí, la lluita de classes existeix i l'hem guanyat nosaltres”, mentre tots els altres negaven que les classes haguessin existit mai; en què a les classes d'historiografia ens havíem de dedicar a discutir aquell llibret infame, “El fin de la historia”, pagat i traduït a mil idiomes per la Fundació Rockefeller; en aquell moment on es s'afirmava sense parar que tot havia acabat, en una selva desconeguda per tots nosaltres uns homes i dones que portaven el somriure als llavis, que sabien que la tristesa i l'autocompasió no ha estat mai patrimoni de l'esquerra, ens recordaren i proclamaren la frase oblidada de Salvador Allende: “la història és nostra i la fan els pobles”. Fou una llum, no altra cosa que una llum. Però de totes formes això encara era lluny. Més aprop passaren altres coses.

Estàvem en plena primera Guerra del Golf. Fou la primera gran mobilització dels anys noranta. No fou com la que es visqué en la segona, evidentment, el govern que ens havia posat en aquells moments en aquella guerra estava dirigit per Felipe González, i a casa nostra CIU el recolzava en aquella decisió. Fou en aquest sentit una mobilització més dura, una mobilització que obligava a pensar fora de l'esquema electoral, més enllà de qualsevol esquerra institucional, travessant els llindars gèlids on cap grup mediàtic mostrava ni la més mínima calidesa. I en aquest pensar més enllà de les fronteres de la comoditat, el nostre discurs era intens en la retòrica i buit en el fons. Els estudiants es mobilitzaren, i en efecte ho feren de forma massiva tant als instituts com a les universitats, i amb aquella mobilització, dèiem, impulsaríem als sindicats a convocar una vaga general que faria retornar als soldats (de lleva en aquell moment) a casa. Mil vegades ho repetíem i, en el fons, no ens ho creiem ni nosaltres. En una d'aquelles mobilitzacions vam pujar a l'Ajuntament a parlar amb l'alcalde. Una reunió que va acabar amb ell donant cops de puny sobre la taula. Quan baixava per l'escala, amb tota la plaça plena d'estudiants, vaig veure en una sala gent encadena i els hi vaig preguntar què feien allà. Ras i curt: estaven encadenats davant l'oficina de reclutament per evitar que es reclutessin a més joves de la ciutat. Si la guerra durava els joves d'aquella ciutat no hi anirien. M'hi vaig quedar. Poc després va baixar l'alcalde i al veure-m'hi em va començar a escridassar. Ja no marxaria. No els coneixia, però en un instant això va canviar. Eren insubmisos. Persones que s'havien negat a anar a servir a l'exercit, persones que estaven amagant als desertors que no volien anar al Golf, persones que tenien una forma d'actuar clara i concreta. Persones que potser anirien a la presó, i molts d'ells hi anaren i molts de nosaltres vam estar apunt d'entrar-hi, però que en cap moment practicaven cap mena d'autocompassió, en cap moment s'autoflagel·laven i, sobretot, persones que allò que deien ho creien i allò en què creien ho feien. Van, vam, aconseguir en aquell moment que es tanquessin molts centres de reclutament, però sobretot van forçar el sistema judicial fins a un límit que feia impossible controlar a la gent que no anava al servei militar i van situar la fi de la lleva obligatòria en l'agenda política del país. Fer-ho va costar, però es va fer.

Avui ens hem reunit després d'anys i ho hem fet perquè ara la memòria d'aquells fets se la vol apropiar CIU en un congrés que es vol fer passar per acadèmic. Ara resulta que foren ells, els que van recolzar una guerra on s'hi participava directament amb tropes de lleva, els que van lluitar per la pau. No hi ha res a fer, la memòria pot ser moltes coses i es pot intentar manipular de mil maneres, però en aquest cas, aquesta memòria és nostra i sent-ho és insubmisa.

La mort, el feixisme i nosaltres.

En el debat actual sobre la memòria històrica hi ha un element que sembla menor (i s'entén amb la que està caient) i que en realitat no ho és. Un cop esmorteïdes les polèmiques més urgents, i necessàries, sobre la llei d'amnistia del 1977, sobre la declaració de la nul·litat dels judicis franquistes o sobre la possibilitat de que l'Estat es faci càrrec de la localització dels morts de la repressió franquista, quedarà quelcom present en el futur: els espais públics de memòria. Serà allà on el nostre codi ètic com a col·lectivitat quedarà marcat com a principal llegat pels que han de venir, serà allà on parlàrem del que vam ser, del que som i del que voldríem esdevenir. Les decisions actuals diran quelcom sobre nosaltres als que estan per venir. I, certament, molt s'ha fet en aquest camí, però per moltes més plaques que es posin, per molts espais que es senyalin , la veritat és que aquest no és un problema de quantitat (el furor actual haurà de donar pas a una altra cosa si no es vol que sigui el rovell el que decideixi sobre elles en el futur), sinó de qualitat. I en el cor d'aquest problema existeix una peça que per molt que en els debats públics sembli menor, alguns saben que es troba en el vell mig del nostre passat i futur: El Valle de los Caídos. No en parlen, però ho saben. Un article sencer, el setzè (i una disposició addicional) li és dedicat en la coneguda com a Llei de la Memòria Històrica. Cap altra espai mereix aquesta consideració i aquesta protecció.


En ningún lugar del recinto podrán llevarse a cabo actos de naturaleza política ni exaltadores de la Guerra Civil, de sus protagonistas, o del franquismo..... Això és el que diu la disposició segona de l'article en qüestió...Imaginem-nos allà, dintre no es podrà exaltar cap memòria (ni de la república, no fos que abandonéssim la idea de que les dues memòries, les de la democràcia i les franquistes, han de ser igualment tractades), fem unes passes enrere cap enfora, què es veu des de fora? No altra cosa que el conjunt monumental feixista més gran d'Europa. Un conjunt construït per voluntat expressa del dictador, com a llegat personal cap a la posteritat. Quina importància pot tenir que dintre no es faci cap acte de signe feixista, quan el feixisme és constitutiu de l'espai? És més, per què no dir el que ningú explica? La llei té una disposició especial. Per tal de que aquesta fos aprovada amb el vot de CIU es va introduir una disposició addicional sexta, per la qual la fundació benedictina que ha gestionat fins a dia d'avui la celebració dels actes d'exaltació franquista en segueix conservant el monopoli. Els benedictins d'allà van trucar als d'aquí i aquests al seu torn als de CIU i....tot arreglat. Un dia s'haurà de fer una història de tots els casos en els que aquesta formació política (sobiranista en la seva dirigència segons diuen mig d'amagat i fent l'ullet en plan trapella) ha aconseguit el que el PP ni s'ha atrevit ni ha pogut fer: perpetuar la memòria franquista nacional espanyola. Seria una llista força divertida per desconeguda.

I davant de tot això, què fer? Actualment existeix una Comissió Ministerial d'experts amb dues posicions (diríem que la de l'esquerra i la de la dreta, però en realitat amb això no diríem res). Per uns, es tracta de restaurar el Valle de los Caídos, pels altres es tracta de fer-ne un museu de la memòria. La idea és que al igual que Auschwitz a Alemanya o Marzabotto a Itàlia el patrimoni memorial ha de perdurar per ser explicat a les generacions futures. Aquesta és la idea, ara ve el problema que ningú vol afrontar. Auschwitz o Marzabotto són espais de la repressió practicada pel feixisme, no són espais creats pels propis feixistes com a llegat a la posteritat. La defensa de la memòria no es pot plantejar en termes absoluts, un país carregat de passat, sense capacitat de decidir res sobre el mateix, arriba a viure només en ell. El present i el futur es construeixen tant sobre el record com sobre l'oblid. Sobre la decisió ètica del que ens identifica i no sobre la por a tot i a tothom. Hi ha coses a recordar, espais a protegir i vindicar, i coses que no mereixen cap dignificació. Qualsevol transacció sobre el Valle de los Caídos no és sinó una transacció amb Franco i el franquisme, una transacció amb un espai de la mort i el feixisme. Al igual que no es van dignificar les escultures de Hitler i Mussolini, sinó que tan sols es van destruir o guardar fora de l'espai públic, amb el Valle de los Caídos, i em sap greu si l'opció sembla contradictòria amb l'esperit memorial i el respecte absolut a tot, només hi ha una opció: destruir-lo. Tot ho altre és permetre que l'assassí més gran del segle XX en aquesta terra segueixi regint en la seva voluntat última. Al museu no serà així, però una passa enrere, només una, i tot seguirà essent igual al que ell volia: la cultura de la mort feixista com a principal espai memorial d'aquesta part d'Europa. I si em passo ja em disculpareu, per més que hi penso no hi veig més camins.

Deutes pendents

Una jove dona del 36 em va trucar fa un temps des de Madrid, on viu. Poc després em trobava estranyament al costat d’una estàtua a l’estació d’Atocha on m’havia citat. L’estàtua representava als emigrants, portaria l’autobiografia de Darwin per tal que la reconegués. Costums d’altres èpoques segons em va explicar després. Vaig arribar cinc minuts abans de l’hora acordada, pensant precisament en el que sabia de certes tradicions que marquen a tota una generació. Vam passar tota la tarda junts. No la coneixia i em va impressionar, molt. Formada a l’Institut-Escola de la república, traslluïa en la seva parla una cultura exquisida que poc tenia a veure amb la universitat. No hi anà. La seva passió era la cultura, però ho deixà tot per una altra que es volia col·lectiva i no individual: guanyar la guerra contra el feixisme, acabar amb la dictadura des de l’exili, intentar-ho de nou dirigint les xarxes clandestines de Barcelona al llarg de les primeres hores de la negra nit franquista. De nou, finalment, a l’altra banda de la frontera, es convertí en la veu sense rostre de la principal radio clandestina escoltada a l’interior. Una veu i un rostre d’una bellesa que s’endevina encara ara, malgrat el pas del anys, i es plasma en les seves pintures.

Volia que li fes un escrit per un llibre que vol publicar. Malgrat que no estava pas en el meu millor moment per dir que sí, vaig ser incapaç de dir-li que no. Avui m’ha trucat després de llegir-lo. A vegades aquesta feina és impagable, retornant un deute que mai podrà ser retornat, car com diu una de les veus del seu llibre El correr de los días también arrastra ausencias que empujan su curso.