25 d’abril: L’alliberació i una terra de fraternitat

A la teva salut Atos i a la vostra revolucionaris dels clavells....

Itàlia, 25 d’abril de 1945, comença la insurrecció contra el feixisme. Un home havia mort just feia 8 anys abans en aquella mateixa primavera. Un Escrit seu...

Vivo, sono partigiano...

“Odio gli indifferenti. Credo che vivere voglia dire essere partigiani. Chi vive veramente non può non essere cittadino e partigiano. L’indifferenza è abulia, è parassitismo, è vigliaccheria, non è vita. Perciò odio gli indifferenti.

L’indifferenza è il peso morto della storia. L’indifferenza opera potentemente nella storia. Opera passivamente, ma opera. È la fatalità; è ciò su cui non si può contare; è ciò che sconvolge i programmi, che rovescia i piani meglio costruiti; è la materia bruta che strozza l’intelligenza. Ciò che succede, il male che si abbatte su tutti, avviene perché la massa degli uomini abdica alla sua volontà, lascia promulgare le leggi che solo la rivolta potrà abrogare, lascia salire al potere uomini che poi solo un ammutinamento potrà rovesciare. Tra l’assenteismo e l’indifferenza poche mani, non sorvegliate da alcun controllo, tessono la tela della vita collettiva, e la massa ignora, perché non se ne preoccupa; e allora sembra sia la fatalità a travolgere tutto e tutti, sembra che la storia non sia altro che un enorme fenomeno naturale, un’eruzione, un terremoto del quale rimangono vittime tutti, chi ha voluto e chi non ha voluto, chi sapeva e chi non sapeva, chi era stato attivo e chi indifferente. Alcuni piagnucolano pietosamente, altri bestemmiano oscenamente, ma nessuno o pochi si domandano: se avessi fatto anch’io il mio dovere, se avessi cercato di far valere la mia volontà, sarebbe successo ciò che è successo?

Odio gli indifferenti anche per questo: perché mi dà fastidio il loro piagnisteo da eterni innocenti. Chiedo conto a ognuno di loro del come ha svolto il compito che la vita gli ha posto e gli pone quotidianamente, di ciò che ha fatto e specialmente di ciò che non ha fatto. E sento di poter essere inesorabile, di non dover sprecare la mia pietà, di non dover spartire con loro le mie lacrime.

Sono partigiano, vivo, sento nelle coscienze della mia parte già pulsare l’attività della città futura che la mia parte sta costruendo. E in essa la catena sociale non pesa su pochi, in essa ogni cosa che succede non è dovuta al caso, alla fatalità, ma è intelligente opera dei cittadini. Non c’è in essa nessuno che stia alla finestra a guardare mentre i pochi si sacrificano, si svenano. Vivo, sono partigiano. Perciò odio chi non parteggia, odio gli indifferenti”.

Portugual: 25 d’abril de 1974 s’escolta una cançó, sonen les passes, s’acaba una dictadura. Començava amb un Grandola Vila Morena....

La cançó (val la pena escoltar-la)

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade

Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade

Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena

À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade

Una cançó realment....

Si voleu riure, del blog del meu pare. Una cançó realment extraordinària. Ha de ser d'entre 1917 - 1923. L'impacte de la revolució soviètica a l'espanya més popular: sempre la més delirant.

La foto és de la meva germana. Res a veure amb el tema, però m'agrada.

Els laberints del feixisme

Una imatge fossa en negre. Blanc sobre negre, una frase que diu alguna cosa com a “Espanya, acabada la guerra civil s’instaurà un règim feixista...”. S’aclareix la imatge. Una nena morint-se. Comença la pel·lícula. Una proposta rara avis on n’hi hagi. Gènere fantàstic amb un passat tant present com el primer franquisme. L’entrada de la pel·lícula “El Laberinto del Fauno” sorprèn a l’historiador (sorprendrà a algú més? Sí, probablement al politioleg i sociòleg els neguitejarà, tenint en compte que a les seves facultats encara parteixen del text de Linz de 1964, aquell que deia que el franquisme era un règim de pluralisme limitat sense ideologia rectora, per explicar el que fou aquella dictadura. Hi ha un llibre que encara roman a un calaix perdut perquè una sociòloga va considerar intolerable que parlés del franquisme com a feixisme). Sorprèn perquè el debat que ens ha ocupat els últims anys sobre si el franquisme era feixisme o no ha acabat per generar uns escrúpols innecessaris. Primer el debat es situava entre aquells que defensaven que el franquisme era feixisme i els que parlaven d’un règim de pluralisme limitat, després vingué la broma del despotisme perifèric, encara més tard dictadura no totalitària i últimament no seria feixisme, però si feixistitzat. Aquest és un país on en comptes de nacions tenim nacionalitats segons la Constitució (quan la nacionalitat de fet només pertany a les persones no als països), perquè no llavors en comptes de feixisme podem haver tingut un règim feixistitzat. El director mexicà davant de tot això, o passant de tot això, que és el que hauríem de fer la resta de mortals paralitzats per un debat sense gaire sentit (a Itàlia, al no poder negar el caràcter feixista del feixisme -alguns ho han intentat de totes maneres- s’utilitzen pràcticament els mateixos arguments per dir que en el seu cas no era totalitari: cada terra fa sa guerra), ens explica només començar la seva obra que a Espanya hi havia feixisme. No només fa això, ens ensenya també magistralment a un feixista encarnat meravellosament per Sergi López. Acostumats a tant revisionisme històric, a tanta literatura de Salamina, sorprèn aquesta forma d’enfocar el problema. Els maquis són resistents de la dignitat i la dignitat existeix i va existir fins i tot en les pitjors condicions. En el metge que decideix acabar amb una tortura, sabent que li costarà la vida, i quan li pregunten perquè ha desobeït les ordres, abans de morir, només respon “Es que obecer por obedecer, eso sólo lo hacen personas como usted, y yo, yo no le obedezco”; en el maquis que lluita sabent-se perdedor d’una guerra desigual; en la nena que no renuncia a la vida del seu germà per salvar-se d’aquell món i, fent, això el director la salva. I és que la resistència va existir i va ser digna, més digna que el feixisme en moments on tot es pretén equiparar. No hi ha qui li canti les seves gestes i tanmateix ella es mantingué quan tot semblava perdut, ella animà a la resistència francesa –les armes nazis foren lliurades a Leclerc, però també als mandos espanyols, car la cançó amb la que s’alliberà París va ser “Ay Carmela”– i ella existí abans de que cap vaixell aliat desembarqués a Sicília. S'esllanguí, en la seva forma de resistència armada, quan les democràcies decidiren no acabar amb el franquisme finida la Segona Guerra Mundial, i d'aquí la seva sort en la nostra memòria, com també en part d'aquí tanta elucubració sobre el caràcter del règim que s’imposà a Espanya. No deixa de ser curiós que la primera definició del franquisme com a no feixisme vingués de la mà d’un politòleg afincat als EEUU, just després de la renegociació sobre la presència de bases americanes a Espanya el 1963. No podia ser que una democràcia que havia triomfat sobre els règims feixistes ara estigués precisament col·laborant amb un d’ells? No pot ser que part de les nostres elits polítiques, culturals, religioses i econòmiques participessin en la construcció d'un feixisme? Quan una altra llum s’apagava en un altre indret, en un altre temps, deia Rosa Luxemburg en el seu últim article abans de morir assassinada, “L’ordre regna aBerlín”, que aquest ordre estava edificat sobre la sorra, i que aquella llum trobaria la manera de proclamar de nou: vaig ser, sóc i sempre seré. La construcció desacomplexada i al·legòrica de Guillermo del Toro ens acosta i ens evoca així, des d’una narrativa que apel·la als grans mites, a la llum, a un món perdut millor que mil relats “reals”. Sense complexos, sense demanar perdó, ni clemència, a cap escrúpol generat en debats que a voltes tenen més de psicodrama que no pas d’altra cosa.