I continua....

El més petit de tots.... és per aquest infant i tots els de la terra..que els homes lluitarem fins a morir o a vencer...

(adoro aquesta canço, la seva història i tots els seus fils, que ara també són un poc meus)

Quan es fa una gran exposició, usualment aquesta no és tan sols allò que es veu. Ho visible tan sols amaga ho invisible. És un gresol d’il·lusions, nits sense dormir, caps de setmana de feina sense treva, trucades inesperades a trenc d’alba, de somriures, moments iracunds, enfadades i complicitats. Hores, moltes hores, temps molt de temps, petits cristalls fets de petits moments. Quan es fa una gran exposició les complicitats van més enllà del cor d’aquells que l’impulsen i es coneixen i s’estenen fins a persones que també l’impulsen i ja no es coneixen. Un professora d’institut, una protagonista que amb la seva veu posa veu als que ja no poden ser salvats, una dona que recupera unes fotografies de casa seva per poder ser exposades o el David que conserva en una habitació (i emprenyat està i amb raó) les restes materials recuperades pers uns veïns que van considerar que aquell patrimoni no podia desaparèixer en l’oblit, la persona que.... són tan sols una part dels fils d’una història difusa i sense la qual no existiria aquella sala, aquell element, aquell moment. És així una història en què tots els seus implicats creuen que mereix ser construïda, rescatada i explicada en un nou present. L’anima un dolç pàlpit que és el que realment la fa gran. Una exposició és així també, quan no es freda, quan és càlida, quan ens parla de quelcom que realment commou al que la gaudeix, una xarxa invisible de gent que s’estén al llarg i ample d’aquest petit país, traspassa fronteres i va més enllà. Certament, i això ho he viscut sempre quan una exposició és càlida i no és freda, cap dels seus protagonistes surt igual de tal com havia entrat en la mateixa. Si les passions, il·lusions, desitjos i voluntats la fan possible, aquestes també estaran presents en les lectures posteriors del que fou aquell moment.

Tanmateix va valer la pena, va valer molt la pena, i continua.... Ara aquesta exposició està a Itàlia, de la mà d’una de les seves comissaries, explicant en altres contrades, a altres gents, allò que es va esdevenir. Aquesta és una història comuna encara que, fins ara, no era comunament recordada, comunament reconeguda. A la vegada aquesta exposició, de la ma de la Nèlida i del Pep ha arribat a la xarxa en una admirable pagina web encara en construcció. Jo ja hi estic poc implicat, altres històries em tenen ocupat, però continua i vull felicitar a tots els que ho fan possible. De nou, segurament, molts dels seus noms no seran reconeguts i coneguts, però sense ells, en les intrahistòries de la història, res seria possible.

Insectes, o una metàfora òbvia sobre la vida

De la Mo (la fotografia és d'un colega teu, és un honor gràcies...)

Cada matí, en llevar-te, trobes un estol immens d’insectes morts al voltant del teu llit, insectes escampats pel terra de l’habitació, insectes damunt els llibres que s’apilen als prestatges, sota l’escriptori, a les escletxes de l’aparell de música, endins la maquinària del despertador... Et passes hores recollint els petits cadàvers i llençant-los a les escombraries i penses que la vida potser seria més interessant si fossis entomòleg o si al teu cor bategués alguna altra passió que no fos la història.

Al principi, fa molts anys, no vas poder acceptar el fet, totalment aterrit, i vas pensar que potser era la broma macabra d’algun enemic no declarat; perquè els enemics declarats tenen el sentit comú de clavar punyalades per l’esquena i el bon criteri de no deixar proves de les seves venjances. Així que, sense cap dubte, els sospitosos habituals no eren la combinació guanyadora aquesta vegada. Després de dies d’observació, de tancar les portes i les finestres i de donar-hi moltes voltes, vas començar a sospitar que no, que cap enemic podia assaltar casa teva a les nits per omplir-ho tot d'insectes morts i que allò que et passava, allò que et passa encara, és un fet sobrenatural, que, inexplicablement, només té a veure amb tu i amb els teus somnis. Perquè una cosa és clara, mates insectes amb els somnis o amb els pensaments. L'aterriment del principi es va convertir en llàstima a mida que passaven els dies i anaves acumulant pèrdues i escombraves cossets innocents.

Durant la nit no ets capaç de sentir-los brunzir en la foscor. Moltes vegades t'has quedat despert per veure’ls arribar, però sempre acabes vençut per la son i al matí l’espectacle és sempre el mateix: catifes d’antenes i de potetes resplendents extingint-se mentre obres els ulls.

Has mirat de dormir a diferents llocs de la casa; però, fins i tot, quan dorms a d'altres llocs, a d’altres ciutats o a d’altres països la història es repeteix: insectes per tot arreu.

Només hi ha una manera de foragitar-los, i és dormir acompanyat. No saps per què, però quan comparteixes l’habitació amb algú els insectes no apareixen, com si només tu poguessis ser testimoni d’aquest sacrifici inexplicable. Les nits següents, però, la presència dels insectes morts es duplica o es triplica o es torna infinita. Així que vas haver de desistir de compartir l'habitació. Tenies por que una nit, que haguessis de dormir obligatòriament sol, tots aquells insectes bandejats durant nits i nits colguessin tota la casa i el teu cos, i poguessis morir ofegat sota la pressió de mil·lers de cossos diminuts.

Amb aquestes, no sé com ho veus tu, no et quedarà més remei que marxar. Hauràs d'anar cap al nord –o cap molt al sud–, buscant indrets on les condicions metereològiques siguin tan adverses per als insectes que la seva presència, per força, haurà de ser un esdeveniment màgic. Però allà també assistiràs sorprès a la massacre i desistiràs en la tasca de fugir-hi.

Passaran els mesos i passaran uns pocs anys; i un dia, de la mateixa manera que van arribar, desapareixeran.

Tornaràs a casa i començaràs a dur una vida normal, sense sobresalts, sense convertir-te en el forense de morts que no entens. Cada matí, quan et despertis recorreràs la casa escorcollant els racons, però mai no descobriràs ni una mosca, ni tan sols als dies més calurosos de l’estiu.

Uns mesos després de la desaparició dels insectes morts tindràs un somni, o potser no serà un somni, sinó un auguri. Et despertaràs enmig de la nit, el podràs recordar amb exactitud i et sentiràs adolorit i cansat. Hi haurà una petita papallona daurada damunt el coixí, bategarà uns segons i després t'adormiràs de nou, perquè el somni haurà estat esgotador.

Al matí, mentre el somni desapareixerà en la certesa d’una nova vigília, comprovaràs amb alegria que els insectes hauran tornat, però ara seran vius i quan obris les finestres perquè la llum dispersi la nit, sortiran en una desbandada brunzent i brillant. Els veuràs allunyar-se en un núvol compacte i fosc, enllà els cels, però no podràs recordar res del que s’haurà esdevingut als teus somnis, ni tan sols el batec de la papallona daurada damunt el teu nas.