Insectes, o una metàfora òbvia sobre la vida

De la Mo (la fotografia és d'un colega teu, és un honor gràcies...)

Cada matí, en llevar-te, trobes un estol immens d’insectes morts al voltant del teu llit, insectes escampats pel terra de l’habitació, insectes damunt els llibres que s’apilen als prestatges, sota l’escriptori, a les escletxes de l’aparell de música, endins la maquinària del despertador... Et passes hores recollint els petits cadàvers i llençant-los a les escombraries i penses que la vida potser seria més interessant si fossis entomòleg o si al teu cor bategués alguna altra passió que no fos la història.

Al principi, fa molts anys, no vas poder acceptar el fet, totalment aterrit, i vas pensar que potser era la broma macabra d’algun enemic no declarat; perquè els enemics declarats tenen el sentit comú de clavar punyalades per l’esquena i el bon criteri de no deixar proves de les seves venjances. Així que, sense cap dubte, els sospitosos habituals no eren la combinació guanyadora aquesta vegada. Després de dies d’observació, de tancar les portes i les finestres i de donar-hi moltes voltes, vas començar a sospitar que no, que cap enemic podia assaltar casa teva a les nits per omplir-ho tot d'insectes morts i que allò que et passava, allò que et passa encara, és un fet sobrenatural, que, inexplicablement, només té a veure amb tu i amb els teus somnis. Perquè una cosa és clara, mates insectes amb els somnis o amb els pensaments. L'aterriment del principi es va convertir en llàstima a mida que passaven els dies i anaves acumulant pèrdues i escombraves cossets innocents.

Durant la nit no ets capaç de sentir-los brunzir en la foscor. Moltes vegades t'has quedat despert per veure’ls arribar, però sempre acabes vençut per la son i al matí l’espectacle és sempre el mateix: catifes d’antenes i de potetes resplendents extingint-se mentre obres els ulls.

Has mirat de dormir a diferents llocs de la casa; però, fins i tot, quan dorms a d'altres llocs, a d’altres ciutats o a d’altres països la història es repeteix: insectes per tot arreu.

Només hi ha una manera de foragitar-los, i és dormir acompanyat. No saps per què, però quan comparteixes l’habitació amb algú els insectes no apareixen, com si només tu poguessis ser testimoni d’aquest sacrifici inexplicable. Les nits següents, però, la presència dels insectes morts es duplica o es triplica o es torna infinita. Així que vas haver de desistir de compartir l'habitació. Tenies por que una nit, que haguessis de dormir obligatòriament sol, tots aquells insectes bandejats durant nits i nits colguessin tota la casa i el teu cos, i poguessis morir ofegat sota la pressió de mil·lers de cossos diminuts.

Amb aquestes, no sé com ho veus tu, no et quedarà més remei que marxar. Hauràs d'anar cap al nord –o cap molt al sud–, buscant indrets on les condicions metereològiques siguin tan adverses per als insectes que la seva presència, per força, haurà de ser un esdeveniment màgic. Però allà també assistiràs sorprès a la massacre i desistiràs en la tasca de fugir-hi.

Passaran els mesos i passaran uns pocs anys; i un dia, de la mateixa manera que van arribar, desapareixeran.

Tornaràs a casa i començaràs a dur una vida normal, sense sobresalts, sense convertir-te en el forense de morts que no entens. Cada matí, quan et despertis recorreràs la casa escorcollant els racons, però mai no descobriràs ni una mosca, ni tan sols als dies més calurosos de l’estiu.

Uns mesos després de la desaparició dels insectes morts tindràs un somni, o potser no serà un somni, sinó un auguri. Et despertaràs enmig de la nit, el podràs recordar amb exactitud i et sentiràs adolorit i cansat. Hi haurà una petita papallona daurada damunt el coixí, bategarà uns segons i després t'adormiràs de nou, perquè el somni haurà estat esgotador.

Al matí, mentre el somni desapareixerà en la certesa d’una nova vigília, comprovaràs amb alegria que els insectes hauran tornat, però ara seran vius i quan obris les finestres perquè la llum dispersi la nit, sortiran en una desbandada brunzent i brillant. Els veuràs allunyar-se en un núvol compacte i fosc, enllà els cels, però no podràs recordar res del que s’haurà esdevingut als teus somnis, ni tan sols el batec de la papallona daurada damunt el teu nas.