De la meva germana....

Si ja ho sé, no és història, aquest cap de setmana penjaré alguna cosa, però no ho puc evitar, m'encanta com escriu, el meu primer llibre el vaig començar amb un conte seu, llavors ella tenia 12 o 13, deu fer sis o set anys.

Del seu blog

"Sea usted bienvenido 1r año!
¿Sabe que llega con un dia de retraso? Bueno por ser usted no lo tendré en cuenta
Siéntese, siéntese, ha llegado en el mejor momento, cuando por fin la calma empieza a gobernar mi corazón, y el color de mi mente está absolutamente en BLANCO! Oh, me encanta este estado!
Ah por cierto, ¿quiere tomar algo? No sea tímido señor ¿De verás? De acuerdo, no insisto más.
Ayy que encantador es usted 1r año, ¿así que piensa que ahora estoy más enamorada aún? Posiblemente, aunque es difícil para mí concebir esa idea porque ya empecé queriendo demasiado.
Je je, tiene razón, uno nunca ama lo suficiente.
¿Qué defina un poco la esencia de nuestra relación? No se me ponga existencialista señor, a mi esas cosas ni fú ni fá;
vale, vale voy a pensar…a ver…
ya lo tengo! Afecto mutuo! ¿No? Eeeemmm confianza? ¡Tampoco! Quizás amor sincero…¿Qué estoy completamente equivocada? ¿está acusándome de que en un año no he sabido encontrar nada de esto? Aaa, aaa la Esencia, perdóneme ya sabe como soy cuando me exalto.. ooh! Lo sé! Química pura y dura! Nos queríamos demasiado para que todo quedará en mejores amigos, tanto él como yo sabemos que de ahí reside el todo, del cariño infinito con pequeñas pinceladas de atracción! y que si algún día el “te amo” se termina, la amistad perdurará!
Lo sé, quizás no me ha quedado muy romanticón, ¿pero que quiere que le diga? Las verdades nunca son cursis, no me gusta disfrazarlas para que suenen más bonitas!
Así que he dado en el clavo ¿eh? Supongo que habrá alguna recompensa por tal sufrimiento.
No, no exagero señor, he tenido que buscar en lo más recóndito de mi ser para poder hallar con la maldita esencia!
¿Entonces si? ¿ Hay premio? Si! Si! Si! Si! (…)
“Joanaaaaa!!!!! ¿Puedes cerrar la boca por un mísero instante? Gracias bonita! Mis tímpanos también te lo agradecen! Vamos a ver…así que tu quieres un obsequio por tu “terrrrible” esfuerzo ¿eee? Siento decepcionarte pues, pero el premio nació, cuando yo empecé a existir, lleva formando parte de tu vida 365 días exactos.

Aunque en ese momento no lo supieras, cuando el 28 de marzo vislumbrante la esencia, la maldita esencia como dices tú, y comprendiste que vuestra amistad nunca más sería lo que había sido, que era el momento de dar el paso y pronunciar el esperado SI,
empezaste a labrar tu premio, a convivir con él, día a día…¿supongo que lo habrás entendido no? Tu premio es tu chico y por supuesto la relación que parte del fruto de vuestro amor. Por supuesto, no te lo mereces, así que hazme caso y disfrútalo al máximo hasta el día en que el se de cuenta ¿entendido?
Es hora de que me vaya pero antes debes saber que nunca nadie podrá igualar semejante obsequio ,y créeme aunque algún día ese premio se rompa y se parta en mil añicos, los pedazos de él, por muy chiquitines que sean, seguirán formando siempre parte de ti”.

Más que nada la democracia que nos...

“Existe una cita secreta entre las generaciones que fueron y la nuestra. Y como a cada generación que vivió antes que nosotros, nos ha sido dada una flaca fuerza mesiánica sobre la que el pasado exige derechos. No se debe despachar esta exigencia a la ligera.”

(Walter Benjamin, fragment de les Tesis de la filosofia de la història)

“El mensaje de esta botella al mar tiene forma de preguntas, varias preguntas: ¿Qué alternativa debo tomar? ¿De verdad es importante que yo busque esa verdad? (…) ¿A alguien le importa? (….) Esta es mi historia…”
(María Lasala, fragment de Botella al mar)

La primera vegada que la vaig veure era en una conferència d’un dels grans historiadors vius de Catalunya. Parlava del procés de recuperació de la memòria històrica. Ella demanà la paraula i, amb el seu accent d’altres terres, va demanar-li perquè no es jutjava als repressors del nostre passat. Ell li va contestar que o bé estaven tots morts o bé estaven apunt de morir. Quin sentit tenia? Silenci. No estava Fraga viu? Li preguntà de nou. No havia estat ell ministre de governació durant els morts de Vitòria? L’historiador va quedar atordit, va balbucejar algun tipus de resposta, entremig no obstant, pensant en veu alta, també va dir que a ell no li importaria que el Ministre de “La calle es mía” fos jutjat. Tanmateix no tenia resposta, car no s’havia fet la pregunta ell mateix abans.

És curiós quan ens fan una pregunta per la que no tenim resposta mostrem molt més de nosaltres mateixos que en mil discursos ben travats. La veritat: jo tampoc me les havia fet. Posteriorment vaig poder seguir indirectament la gestació del documental de la Maria i el seu equip “Más que nada la democracia...”, un documental de preguntes que a voltes ni els més pròxims al tema mai ens hem fet. I sense preguntes la veritat difícilment emergeix. Un documental fet des de fora i des de dins. Espanya – Argentina, dues dictadures, dues transicions, dos formes d’enfrontar-nos al passat. Tan semblants i tan diferents. El contrast en aquest sentit ajuda a il·luminar-nos les cares més fosques del nostre imaginari col·lectiu. No hi ha respostes, el documental no les pretén. Només planteja preguntes. Veure’l significa reflexionar perquè mai ens hem interrogat en un sentit determinat, perquè mai la nostra mirada no ha traspassat els miralls de la narració de la transició, perquè mai hem trencat els miralls per examinar cada una de les parts dels nostres conflictes. Significa repensar que va suposar realment la Llei per l’amnistia d’octubre de 1977, de què parlem quan parlem de reparar el nostre passat, de quins límits invisibles, que de tant invisibles acabem per no ser ni conscients d’ells mateixos, ens imposem. Significa poder-nos enfrontar desacomplexadament a un debat que sota les boiroses etiquetes de “seguretat jurídica” o “reconciliació” a voltes encobreix més que explica.

El crit d’una dona en una manifestació monstre a argentina: “No olvidamos, no perdonamos, no nos reconciliamos”; el judici a un capellà que va participar en les tortures... Impressiona i impressiona més quan nosaltres no hem sentit mai aquest crit, no hem vist mai aquest judici. No estic gaire segur si aquest és el camí, però si que crec que totes les preguntes han de poder ser fetes, res ha de quedar fora de la llum de l’àgora pública. Si no és així, veiem per exemple com sota l’argument de “la seguretat jurídica”, s’amaga la mai mentada realitat de que centenars de milers d’espanyols van ser expropiats dels seus bens per la Llei de Responsabilitats Polítiques i que l’anul·lació dels judicis de la dictadura podria iniciar el camí perquè allò que fou robat fos ara retornat. “Inseguretat jurídica” o Justícia? Era el franquisme un règim de seguretat jurídica? En tot cas parlem-ho i no tragiversem el debat. No va ser tan difícil quan la cosa va tocar-li als partits. Amb la llei de 1998 de reparació als partits polítics expropiats pel franquisme aquest problema no es va plantejar mai. En efecte, els partits foren reparats de les expropiacions patides pel franquisme, sense que això generés cap problema de “seguretat jurídica”. És més abans de començar el debat sobre la Llei de la Memòria Històrica que nega aquest dret a les víctimes del franquisme, al negar-se a anular les sentències de la dictadura, s’ha anunciat per part del govern que paral·lelament s’ampliarà la llei del 98 per tal que les reparacions als partits siguin augmentades...compra de vots? o .... No ho sé i això tan sols és un cas més de les coses que no sabem. No sabem si la llei d’amnistia ha de ser el punt i final de les responsabilitats sobre el nostre passat, no sabem encara quants morts realment va provocar la repressió franquista, no sabem quants torturadors de la dictadura segueixen entre nosaltres, no sabem quants botxins viuen tranquil·lament la resta de les seves vides, no sabem el que contenen la majoria de documents barrats del nostre passat per la llei dels 50 anys o per el dret a l’honor dels repressors, no sabem quants morts esperen ser enterrats pels seus familiars. A gairebé 40 anys de la dictadura hi ha moltes coses que no sabem. Avui només sabem una cosa, aquí i ara, no ahir ni en un altre món, segueix havent-hi víctimes. I a les víctimes mai se’ls hi demana des del poder que es reconciliïn amb els botxins. A elles se’ls hi deu la justícia de viure en una societat que els hi repari el mal infligit. Mentre tant em quedo amb les preguntes necessàries per cercar les respostes possibles. Amb un documental de pocs mitjans i molts recursos fets de complicitats que espero que aviat pugui ser visualitzat.

El franquisme tardà i Salvador Puig Antich

(2 de març de 1974 - 2 de març de 2007)

La imatge d’un franquisme tardà benigne és absolutament gratuïta i en alguns punts de la mateixa d’una inconsciència que arriba al cinisme criminal. Certament és acord amb la idea d’una evolució de la societat espanyola gradualment cap a la modernització econòmica, social, cultural i política que l’endinsa cap a les bondats d’una societat de consum adquirint un to cada cop més sosegat, lluny de les grans pugnes dels anys trenta, que la prepara per la democràcia, però tan sols és el que és: una imatge. El franquisme tardà, és el franquisme del procés 1001, dels últims afusellaments de Txiki, Otegui, Francisco Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo el setembre de 1975, malgrat totes les mobilitzacions per evitar-ho, de la mort dels treballadors de Vitòria el març de 1976 (pensar que el franquisme va morir amb la mort del dictador no deixa de ser la construcció d’una altra imatge interessada), de la prohibició de més d’un centenar d’actes públics a Barcelona ciutat, de... És la imatge d’un matí en un patí d’una escola on els infants juguen a cor que vols. Entre ells una nena de cop s’atura. Se li acosta una mestre i li pregunta “què fas?” i amb una dignitat que commou li respon “estan matant al meu germà”. Un petit moment de silenci i la resposta. “Què fas aquí, ves-hi”. El joc despreocupat i la veritat que s’amaga davant d’aquesta imatge. L'assassinat en aquell 2 de març de 1974 era Salvador Puig i la història és la d’aquesta nena i del seu germà, del mandat de la mestra, dels assassins i de la nostra impotència. Una imatge plena de veritats, d’una pel•lícula que malgrat totes les crítiques que hagi pogut rebre, encara que tan sols sigui per retornar-nos imatges més veritables del nostre passat, ha valgut la pena portar al cine.

Història i comunicació... l'Ana

Avui, vull parlar de l’Ana, una surenya que va entrar en la meva vida com un llamp –no ho sap fer d’altra manera– i que encara no n’ha sortit i espero que no en surti mai. A voltes els historiadors patim d’un mal estès en la nostra doble condició com a gremi (els de dintre i els de fora de l’acadèmia): la poca importància que li donem a la comunicació. La paraula sembla a voltes no néixer de les nostres ments per ser comunicada als més, sinó a uns pocs, cerquem el reconeixement dels propis més que dels altres. Això es fa notar a voltes en els nostres escrits i, més enllà, en la sort o dissort que esperem dels nostres treballs. Practiquem llavors, els que poden, la comunicació artesanal, periodistes amics, revistes amigues i...., poc més. Bé, sí, els que estan més amunt gaudeixen dels serveis administratius d’alguna administració on hi ha també algun gabinet de comunicació, poc més.... El vell lema amb el que inaugurava Thompson un dels millors llibres d’història que es va escriure durant el segle XX, agafat d’una de les societats populars de correspondència que van fer possible que els assumptes públics fossin cosa de tots i no només d’uns, “Que el nombre dels nostres membres sigui il•limitat” mor en la reclusió dels nostres petits móns. Així, malgrat justifiquem la nostra ciència com un servei a la ciutadania, en el fons pensem que a aquesta poc l’importa el què fem. I és probable que així sigui, i si així és hi estan en tot el seu dret, però no podem perdre batalles que encara no hem lliurat. Ja no estem en temps de societats de correspondència, ni de telefonades als amics, sinó de la societat de la comunicació de masses. Una societat que necessita d’estratègies de comunicació, però que sobretot necessita de passió per les idees i d’intel•ligència per ser comunicades. O no, no ho sé. El que sí que sé és que vaig tenir la immensa fortuna de conèixer a aquesta surenya. Una crack de com comunicar i projectar el que mereix ser comunicat, apassionada per la història d’un país que no és sinó la història del seu llinatge. Passió i intel•ligència. Mai he vist res igual treballant en projectes d’història. Bé, me n'entorno a la feina que tinc un llibre per acabar, només deixar-ne constància.