martes, 20 de marzo de 2007

Más que nada la democracia que nos...

“Existe una cita secreta entre las generaciones que fueron y la nuestra. Y como a cada generación que vivió antes que nosotros, nos ha sido dada una flaca fuerza mesiánica sobre la que el pasado exige derechos. No se debe despachar esta exigencia a la ligera.”

(Walter Benjamin, fragment de les Tesis de la filosofia de la història)

“El mensaje de esta botella al mar tiene forma de preguntas, varias preguntas: ¿Qué alternativa debo tomar? ¿De verdad es importante que yo busque esa verdad? (…) ¿A alguien le importa? (….) Esta es mi historia…”
(
María Lasala, fragment de Botella al mar)


La primera vegada que la vaig veure era en una conferència d’un dels grans historiadors vius de Catalunya. Parlava del procés de recuperació de la memòria històrica. Ella demanà la paraula i, amb el seu accent d’altres terres, va demanar-li perquè no es jutjava als repressors del nostre passat. Ell li va contestar que o bé estaven tots morts o bé estaven apunt de morir. Quin sentit tenia? Silenci. No estava Fraga viu? Li preguntà de nou. No havia estat ell ministre de governació durant els morts de Vitòria? L’historiador va quedar atordit, va balbucejar algun tipus de resposta, entremig no obstant, pensant en veu alta, també va dir que a ell no li importaria que el Ministre de “La calle es mía” fos jutjat. Tanmateix no tenia resposta, car no s’havia fet la pregunta ell mateix abans.

És curiós quan ens fan una pregunta per la que no tenim resposta mostrem molt més de nosaltres mateixos que en mil discursos ben travats. La veritat: jo tampoc me les havia fet. Posteriorment vaig poder seguir indirectament la gestació del documental de la Maria i el seu equip “Más que nada la democracia...”, un documental de preguntes que a voltes ni els més pròxims al tema mai ens hem fet. I sense preguntes la veritat difícilment emergeix. Un documental fet des de fora i des de dins. Espanya – Argentina, dues dictadures, dues transicions, dos formes d’enfrontar-nos al passat. Tan semblants i tan diferents. El contrast en aquest sentit ajuda a il·luminar-nos les cares més fosques del nostre imaginari col·lectiu. No hi ha respostes, el documental no les pretén. Només planteja preguntes. Veure’l significa reflexionar perquè mai ens hem interrogat en un sentit determinat, perquè mai la nostra mirada no ha traspassat els miralls de la narració de la transició, perquè mai hem trencat els miralls per examinar cada una de les parts dels nostres conflictes. Significa repensar que va suposar realment la Llei per l’amnistia d’octubre de 1977, de què parlem quan parlem de reparar el nostre passat, de quins límits invisibles, que de tant invisibles acabem per no ser ni conscients d’ells mateixos, ens imposem. Significa poder-nos enfrontar desacomplexadament a un debat que sota les boiroses etiquetes de “seguretat jurídica” o “reconciliació” a voltes encobreix més que explica.

El crit d’una dona en una manifestació monstre a argentina: “No olvidamos, no perdonamos, no nos reconciliamos”; el judici a un capellà que va participar en les tortures... Impressiona i impressiona més quan nosaltres no hem sentit mai aquest crit, no hem vist mai aquest judici. No estic gaire segur si aquest és el camí, però si que crec que totes les preguntes han de poder ser fetes, res ha de quedar fora de la llum de l’àgora pública. Si no és així, veiem per exemple com sota l’argument de “la seguretat jurídica”, s’amaga la mai mentada realitat de que centenars de milers d’espanyols van ser expropiats dels seus bens per la Llei de Responsabilitats Polítiques i que l’anul·lació dels judicis de la dictadura podria iniciar el camí perquè allò que fou robat fos ara retornat. “Inseguretat jurídica” o Justícia? Era el franquisme un règim de seguretat jurídica? En tot cas parlem-ho i no tragiversem el debat. No va ser tan difícil quan la cosa va tocar-li als partits. Amb la llei de 1998 de reparació als partits polítics expropiats pel franquisme aquest problema no es va plantejar mai. En efecte, els partits foren reparats de les expropiacions patides pel franquisme, sense que això generés cap problema de “seguretat jurídica”. És més abans de començar el debat sobre la Llei de la Memòria Històrica que nega aquest dret a les víctimes del franquisme, al negar-se a anular les sentències de la dictadura, s’ha anunciat per part del govern que paral·lelament s’ampliarà la llei del 98 per tal que les reparacions als partits siguin augmentades...compra de vots? o .... No ho sé i això tan sols és un cas més de les coses que no sabem. No sabem si la llei d’amnistia ha de ser el punt i final de les responsabilitats sobre el nostre passat, no sabem encara quants morts realment va provocar la repressió franquista, no sabem quants torturadors de la dictadura segueixen entre nosaltres, no sabem quants botxins viuen tranquil·lament la resta de les seves vides, no sabem el que contenen la majoria de documents barrats del nostre passat per la llei dels 50 anys o per el dret a l’honor dels repressors, no sabem quants morts esperen ser enterrats pels seus familiars. A gairebé 40 anys de la dictadura hi ha moltes coses que no sabem. Avui només sabem una cosa, aquí i ara, no ahir ni en un altre món, segueix havent-hi víctimes. I a les víctimes mai se’ls hi demana des del poder que es reconciliïn amb els botxins. A elles se’ls hi deu la justícia de viure en una societat que els hi repari el mal infligit. Mentre tant em quedo amb les preguntes necessàries per cercar les respostes possibles. Amb un documental de pocs mitjans i molts recursos fets de complicitats que espero que aviat pugui ser visualitzat.

No hay comentarios: