sábado, 4 de diciembre de 2010
domingo, 10 de octubre de 2010
Reflexions de després i per després d'una vaga
I
La vaga del 29 de setembre ha estat des de tots els punts de vista possibles un èxit de convocatòria. Ni els seus propulsors inicials, ni els que es van organitzar a l’entorn de la mateixa, ni els que van decidir seguir-la malgrat tot i malgrat tots, s’ho esperaven. Certament, també molts foren els que no la seguiren, però foren molts, molts més dels que volen i diuen, els que s’atreviren a fer-ho. I no era fàcil. Es poden dir i es seguiran dient moltes tonteries sobre els piquets, tonteries útils que molts reproduiran incessantment i altres creuran cegament; o sobre un suposat dret al treball oposat al dret a vaga, que amb la mateixa força que és invocat en un dia de vaga s’incompleix la resta de l’any pels mateixos que el bramen pels mitjans, en un exercici de cinisme sense parangó: el dret al treball, reconegut en el nostre ordenament jurídic, és el dret a tenir una feina i són precisament els vaguistes els qui el defensen. Però aquests discursos parteixen d’una falsedat evident: aquesta no és una societat lliure. No ho és en un espai on uns tenen la força d’acomiadar i els altres la debilitat de ser acomiadats. On uns poden determinar la teva vida i els altres la poden veure transformada d’un dia per l’altre. I és just al vell mig d’aquesta forma de coacció i opressió on se situa una acció necessària: ara i fa dos-cents anys. Això no canviarà.
Tanmateix, malgrat l’èxit en unes condicions especialment dures, difícilment la vaga es plasmarà en un canvi de política sobre la reforma laboral del govern. El fet era que aquesta vaga, per primer cop des la del 1985 a ara, no s’enfrontava sols a les necessitats d’una patronal local, ni tampoc sols a les decisions d’un govern, sinó a quelcom més ampli: un sistema que té noms i cognoms. Un sistema global i concret que es reunia en un sopar amb el president del govern tan sols uns dies abans de la mateixa vaga, en un signe de qui vol governar les nostres vides. Aquesta democràcia, ja poc democràtica en molts aspectes, és ara tan sols una caricatura d’ella mateixa, que alguns pensin una altra cosa només ens parla de l’extensió del síndrome d’Estocolm, però de poc més. I tanmateix, tot i ser una vaga on no es podia guanyar immediatament, hi havia molt a perdre en ella: futurs possibles i impossibles. I aquests no s’han perdut. És més, s’han demostrar dos coses essencials: dignitat i capacitat front al poder. Sembla poc i és molt.
II
La crisi gestada des del sector financer, malgrat es vulgui reduir a un sol àmbit, no respon tan sols a les seves males pràctiques dels anys noranta del segle passat, quan els brillants teòrics de la nova economia i el neoliberalisme proclamaven la fi de la història i l’arribada d’una nova, i de fet ja molt vella, utopia a la terra: la del capitalisme desfermat. I és per això que qualsevol intent de reforma d’aquestes pràctiques serà, si s’arriba a fer, un mer pedaç de contenció de quelcom que no té aturador. La crisi, de fet, té unes causes anteriors en la decisió d’abandonar el model de creixement gestat després de la Segona Guerra Mundial, caracteritzat per una forta intervenció de l’Estat en l’economia i la capacitat creixent de les poblacions per imposar les seves necessitats al capital. Aquesta decisió, feta sobre la derrota del cicle de lluites dels setanta, portà a un model de creixement que ha situat el capitalisme financer com a principal espai de reproducció de la taxa de beneficis, subordinant i ofegant la resta de realitats econòmiques. Si a principi de la dècada dels vuitanta la proporció entre capital financer i capital real era de 5 a 1, amb el canvi de mil·lenni el primer ja sobrepassava 16 vegades al segon. Allò virtual ha superat i ofegat a allò real i el sistema, en el procés, s’ha convertit en una gran il·lusió que els rics han imposat als pobres. En aquest marc destruir treball, i no només explotar-lo, es va convertir en una forma de generació de beneficis, que anava més enllà de la introducció de noves tecnologies productives substituïdores de força de treball, en aquest marc era preferible la inversió especulativa que no en nous sectors productius on les taxes de productivitat, i per tant les de benefici, eren difícilment multiplicavles (malgrat s’intenta constantment en la forma de precarització i privatització del sector de serveis) i en aquest marc, per posar-ne tan sols un exemple, els dirigents empresarials dels Estats Units passaren de cobrar 40 vegades el salari mig durant els anys setanta a 367 vegades l’any 2000. Aquesta situació imposa, si és que hi ha alguna voluntat real de fer-ho, cosa més que dubtosa, una readequació del sistema que no té com a marc una sola crisi. De fet, la situació és molt similar a la dels anys vint i aquesta història va acabar en aquell període només després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix hi ha diferències també radicals respecte a aquell període. La crisi financera és tan sols un aspecte més de la crisi d’un model. S’encavalquen amb la mateixa, i ho faran cada cop amb més força, la crisi energètica, on per primer cop la humanitat s’enfronta a un esgotament del model energètic anterior i no a una substitució per una nova energia més barata i eficient de caràcter universalitzable com s’esdevingué de la tracció animal al carbó i del carbó al petroli, l’alimentària i l’ecològica. Certament el capitalisme és un sistema que ha mostrat una capacitat extraordinària d’adaptació a diversos escenaris. Però essent això cert, també ho és que, malgrat el seu intent constant i exitós de mostrar-se com el sistema natural i únic possible per la humanitat, només té una mica més dos-cents anys de vida. I això pràcticament és res en termes de possible predicció de la seva perdurabilitat. Al llarg de la seva història els éssers humans han viscut com alguns dels seus sistemes, pocs, aconseguien transformar-se a si mateixos i altres, molts, implosionaven finalment. La diferència radical ara resideix en el següent: mai un sistema havia estat mundial ni la seva possible implosió estava tan connectada amb la mateixa possibilitat de la perdurabilitat de la vida. Els escenaris previsibles són en aquest sentit ombrívols i davant dels mateixos les posicions dels que en tenen plena consciència es radicalitzen. L’esfondrament de tot allò que postulava el neoliberalisme no ha suposat en aquest camí el pas cap a un altre paradigma econòmic. Hi ha molt en joc i molt a perdre en el mateix. Ho expressava clarament Warren Buffet fa uns anys: “Sí, hi ha lluita de classes i és la meva classe, la dels rics, la que està fent la guerra i l’estem guanyant”. Que per molts no hi hagi un estat de guerra, al igual que ja no hi hagi classes, no significa que altres, uns pocs, ja l’hagin declarat i que siguin plenament conscients de quin és el seu bàndol.
III
Estem més que probablement davant per davant d’un cicle reaccionari, absolutament reaccionari. L’esquerra que va intentar adaptar-se als nous temps durant la dècada dels vuitanta i els noranta, en comptes de transformar-los, no té o no sembla tenir de moment respostes a l’estat de coses imperant. Tan de bo fos així, però ara mateix no sembla que pugui aportar molt, més enllà d’anar a la deriva un dia apostant per la inversió pública i els nous models productius, pel següent atacar el dèficit, proclamar la necessitat de reformes en el mercat laboral i les jubilacions i protegir allò que ja està en ruïnes. I sobre aquesta deriva es gesta la seva possible derrota electoral. En aquest marc, a més, els espais tradicionals de socialització dels valors i les pràctiques de l’esquerra pateixen una rapidísima erosió, en un procés que ja es va iniciar durant els anys setanta, però que ara està prenent unes unes dimensions inusitades. Les trajectòries laborals segmentades, quan existeixen, el debilitament dels teixits socials tradicionals, l’organització política entesa pràcticament com a organització per guanyar eleccions, quan en realitat es percep que la sobirania última sobre les decisions que afecten a la vida cada cop té menys a veure amb els espais institucionals, porten a un trencament en la transmissió de valors i pràctiques, que en un procés similar als anys vint va ser l’avantsala de l’emergència del feixisme.
Tanmateix aquesta vaga, si demostra alguna cosa és precisament la permanència, malgrat tot i malgrat tots, d'àmplies capes de la població disposades a resistir. D’una banda els sindicats majoritaris, en una convocatòria marcada pel dilema, insuperable en la seva lògica interna, d’articular una resposta a les agressions sense que aquesta erosiones en excés a l’esquerra institucional, han mostrat intacta la seva capacitat de convocatòria en els sectors industrials tradicionals. De l’altra banda ha emergit com en cap vaga anterior una certa capacitat d’organització, tant en els barris com a únic espai possible de connexió actualment dels sectors més precaritzats, com en accions com l’ocupació del Banc a Pl. Catalunya, d’aquelles persones que el sindicalisme tradicional no pot recollir actualment. Aquesta dinàmica organitzativa genera i generarà tensions que no són noves. Quan un sindicat, independentment de la radicalitat o no dels seus postulats, ha intentat agrupar en el seu si realitats que van del treballador industrial, als treballadors més precaritzats o en atur, usualment el procés ha finalitzat amb el propi trencament intern. Mentre els primers prioritzen en la seva acció l’organització i les lluites parcials en l’àmbit laboral, els segons, sense aquesta possibilitat, tendeixen a l’acció disruptiva en el carrer. Una dinàmica que portà al trencament de la mateixa CNT durant la dècada dels trenta, entre els sectors hegemonitzats per la FAI i els trentistes, o que a finals dels seixanta explica la pluralitat organitzativa que adquiriren les primeres CCOO, entre aquells que s’organitzaven en la fàbrica i aquells que ho feien en els barris. Ruptures organitzatives i discursives que, tanmateix, en termes de moviment social a voltes han mostrat capacitats complementàries. Deia un vell dirigent obrer dels cinquanta que el sindicalisme era com la física o ocupes un espai o te l’ocupen. Els sindicats no es poden inventar, l’emergència de les mateixes CCOO durant els seixanta és inexplicable sense la desaparició de la CNT anteriorment, i en aquests moments aquí només existeixen tres opcions: UGT, CCCO i CGT. Tres sindicats amb discuros difernciats i pràctiques divergents, però sindicats al cap i a la fi. Tampoc es pot negar una realitat: difícilment segments creixents de la població trobaran en les formes sindicals tradicionals l’espai des d’on articular les seves demandes. Dades com més d’un 40% d’atur juvenil, en unes trajectòries laborals que en el millor dels casos només es recuperaran en una dècada, un 20% d’atur global sense cap mena d’esperança d’una reducció significativa immediata o 40.000 famílies desnonades a Barcelona, ens parlen d’una realitat vital duríssima que està patint ara i aquí gran part de la població. Realitat que hauria d’imposar formes d’organització flexibles en les accions sindicals, o que vislumbrarà, com s’ha pogut veure en aquesta vaga, l’organització fora dels mateixos d’alguns sectors. Aquesta organització ara és dèbil, però per aquells que la critiquen sense més, cal veure que en ella es troba una de las claus possibles per aturar la impregnació del cicle reaccionari entre la població i trobar les vies d’una resistència que haurà de ser llarga i, en essència, constantment innovadora. I en aquesta ocasió s’ha demostrat una capacitat que no pot ser menystinguda sense més ni ofegada en debats esterils.
Concentrar-se en aquest marc en el debat sobre la violència no té cap mena de sentit. És un debat absolutament imposat on les cartes estan marcades abans de començar a jugar. És evident que el conjunt d’aldarulls viscuts durant la jornada no foren organitzats, més enllà dels protagonitzats per les forces d’ordre que cometeren un bon grapat d’il·legalitats durant aquell dia. Com també ho és que no existeix un suposat triangle de la violència entre Barcelona, Grècia i Itàlia, que ha donat per molts titulars, tertúlies i excitacions varies. Un triangle inexistent si no s’inclou en el mateix fenòmens d’una dimensió molt més intensa, com els viscuts durant les mobilitzacions estudiantils dels anys noranta a França, que s’han anat reproduint periòdicament en una dimensió que deixa en mer foc d’encenalls el viscut a Barcelona, o les setmanes de foc a Londres durant els vuitanta. És en aquest sentit un debat que plantejat en els termes que s’ha fet és absolutament inacceptable. Després d’un any d’ajudes al sistema financer, després d’un any en què aquest mateix sistema, retornant favors a la població, imposi ara retallades draconianes a la societat, convertint els salvats en botxins, després que es plantegi la possibilitat de que la major part de la població es quedi sense jubilacions per tal d’assegurar que els recursos públics estiguin disponibles per fins privats, que ara el gran debat dels mitjans de comunicació sigui el que sigui és com a mínim un exercici de cinisme. Els aldarulls creixeran, organitzats o no, tal com anuncia el mateix FMI –probablement un dels principals núclis d’organització de la violència global actualment–, i són, en tot cas, l’expressió d’un problema, no el problema en si mateix.
IV
Com es transformarà, si és que ho fa, l’esquerra política i institucional en aquesta nova realitat és quelcom que està per veure. Pot optar per anar gestionant alternativament, en els canvis de cicle electoral, una transmutació de les nostres vides menys agressiva, encara que el procés no sembla tenir bona fi, o imposant nous rumbs. Tanmateix, no hi ha signes que en aquest camp s’estigui afrontant, més enllà de la reacció tàctica, la nova situació. En el camp de l’esquerra política radical, imbricada en alguns casos amb els moviments socials alternatius, s’estan gestant processos unitaris. Però a voltes, aquests semblen més marcats per unes més que minses perspectives electorals, que només s’imbriquen amb processos reals de creació d’espais nous a escala local, que no pas per un procés real d’unitat cap un pol organitzatiu anticapitalista. Mantenir separacions ideològiques en un moment en el que més que respostes, si no són identitàries, hi ha preguntes, sembla també una reiteració d’allò vell per sobre d’ho nou. Tanmateix, en el camp de la lluita social, les experiències de la vaga mostren una gran capacitat de fer un treball conjunt que s’ha de poder perllongar en el temps, oblidant cada cop més les pretensions de protagonisme o hegemonia del que no és en realitat sinó un subjecte extremadament dèbil en una situació extremadament complicada. Un subjecte que va molt més enllà tanmateix del camp polític d’aquesta esquerra, i que malgrat la seva debilitat té capacitat de creació de xarxes, de connexió de realitats organitzades als barris i que conté potser molts mons dintre del món, però en ells hi ha un principi d’esperança i de capacitat que ha de poder ser activat. Si ho aconsegueix en el camí aprendrà, perquè ara no podem sinó aprendre en una situació i un món completament nou. Un món on només es pot començar per una única voluntat. La que s’hagueren de plantejar els fundadors de la primera societat obrera, quan no tenien res més que una sola certesa: Que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat. Un any després estaven tots detinguts, cent anys després el nombre dels seus membres es comptava per milions. Aquesta vaga no ha anat malament i no ha estat cap final.
domingo, 19 de septiembre de 2010
miércoles, 8 de septiembre de 2010
lunes, 23 de agosto de 2010
Caminant i cantant...
Caminant i cantant i seguint la cançó
som tots iguals, dient que no
en les escoles, en els carrers, camps i construccions,
caminant i cantant i seguint la cançó.
Vine, partim, que esperar no és saber,
qui sap aprofita l'oportunitat, no espera que s'esdevingui.
Pels camps hi ha fam en grans plantacions,
pels carrers marxant indecisos cordons,
encara fan de la flor la seva més forta rima
i creuen en les flors vencent al canyó.
Vine, partim, que esperar no és saber,
qui sap aprofita l'oportunitat, no espera que esdevingui.
Hi ha soldats armats, estimats o no,
gairebé tots perduts amb les armes a la mà,
en les casernes els hi ensenyen antigues lliçons
morir per la pàtria i viure sense raó.
Vine, partim, que esperar no és saber,
qui sap aprofita l'oportunitat, no espera que esdevingui.
En les escoles, carrers, camps, construccions,
som tots soldats, armats o no.
Caminant i cantant i seguint la cançó
som tots iguals, dient que no.
Els amors en la ment, les flors al terra,
la certesa en el front, la Història en la mà.
Caminant i cantat i seguint la cançó
aprenent i ensenyant una nova lliçó.
Vine, partim, que esperar no és saber,
qui sap aprofita l'oportunitat, no espera que esdevingui.
domingo, 11 de julio de 2010
A l'Ivan (no Iván)
Sé que si aquesta fos una cultura esllanguida, vivint tan sols en els seus últims pàlpits, tot seria més fàcil, i la seva defensa no mouria a dubte. Però llavors també voldria dir que es defensa allò que ja gairebé s'ha perdut i, és cert, aquí encara no s'ha perdut. I me n'alegro. I és cert també que essent una cultura que encara no ha arribat a aquest estat (malgrat molts són els que ho desitjarien), està travessada de contradiccions, està travessada de classes i interessos de classe, està travessada d'ideologies, i de conservadors molt conservadors, i de feixistes molt feixistes, a voltes salvats pel simple fet que no són espanyolistes (si ho fossin serien tan sols una mostra més de l'essència espanyola, als que ni la paraula se'ls dirigiria, en una mirada del tot injusta, és cert). Sé també que tota defensa d'una nació sense adjectius a voltes és oblidar totes aquestes contradiccions, a voltes és oblidar que alguns ens sentim més aprop de Machado i Lorca, dels miners asturians i la seva comuna o dels camperols d'Andalusia i les seves oliveres, o d'aquell crit fet per Companys quan Madrid estava apunt de caure en mans dels franquistes, “Madrilenys, Catalunya és amb vosaltres” (crec que feia així, aquí no ho puc comprovar), que no pas de coses que representa que són més nostres.
Però aquesta no és encara una cultura esllanguida, encara que siguin molts els que ho volen. I jo no la vull així, no puc voler-ho. I per això, malgrat tot, a voltes crec que s'ha de fer un crit de dignitat nacional, que a voltes l'afirmació col·lectiva i unitària i la creació d'un marc polític propi és quelcom pel que ens podem abandonar per un moment. Just el moment que no ens faci oblidar que és cert que hi ha classes i interessos de classe, que hi ha ideologies i que hi ha feixistes en aquest costat també, i que els mateixos són iguals que els altres, per molt que representi que són nostres. Just el moment que no em faci oblidar que tinc companys i companyes, companys i companyes als que estimo i que sento meus, a la resta de la Península. Tot tan senzill o tan complicat com una persona que es diu Ivan i que dient-se així, i vivint en aquesta terra sense voler ser de cap terra, no vol posar-se l'accent a la “a”, l'accent que li correspon en una llengua, però no en l'altra. Ens veiem a Mallorca guapo, he encontrado la playa una semana después de llegar y no está mal, traete las cartas de todas formas que esto está muy complicado.
miércoles, 2 de junio de 2010
A Ankar, In Memoriam
Així el descrivia un informe policial fet al barri de Llefià de Badalona el 1967. Un de tants on el seu nom surt innombrables vegades. En altres documents, en les cartes clandestines enviades durant la negra nit franquista per informar i informar-se, per comunicar i comunicar-se, per conèixer i reconèixer-se com a un, com a molts, que no parlaven a la llum pública, però existien, el seu nom era un altre i era escrit amb respecte: Ankar. Però tot això ho vaig saber després de coneixe'l i no m'ho va explicar ell. Ni un bri de vanitat corria per les seves venes. És cert era baix, extremadament baix, i sempre reia. Sempre, menys quan entrava a la sala on el vaig conèixer indignat per alguna cosa que havia llegit al diari. Però era alt quan reia, era gran quan s'indignava, era immens quan davant la gent projectava una veu profunda que parlava de la dignitat obrera com poques. Quan el detenien, els botxins res sabien d'aquella dignitat, però era des d'ella que finalment acabaren per tenir-li un respecte desconegut que es traslluïa en els seus informes. Aguantava:
“ Yo diría, yo diría... por las convicciones porque mi experiencia a lo largo de tantas detenciones y he visto mucha gente derrumbarse, mi experiencia es de que la gente no habla por los palos, sino por miedo a los palos. Es decir, la gente, si se acobarda, si se asusta y se acobarda y da cancha a la policía, estos se envalentonan y ya te exprimen como un limón, ya, aunque no sepas nada, los tíos creen que sabes más, ese fue el caso del año 58 con un compañero (...). Era un hombre que medía un metro ochenta, un metro noventa y fuerte, claro, sin embargo yo he visto ese hombre hundido totalmente y correr por debajo de las mesas huyendo de la policía como... y a mí eso... a mí eso me daba vergüenza, a mí eso me daba vergüenza y yo me prometí a mi mismo que eso no me lo hacían, ¡me matarían!, pero, pero no iban a obtener nada... (…) Es una fuerza moral, yo diría que es una fuerza moral más que física, yo diría que es más fuerza moral que física, si tienes una convicción neta de que lo que tu defiendes es lógico y de que tus compañeros que no están allí dependen que no estén allí de ti.”
Detingut infinites vegades, en infinits llocs, degut a un sol pas. Fou un pas petit, fet per pocs a l’inici, però que marcà un camí que malgrat tot es mostrà immens. El pas que anava de la clandestinitat a la llum pública, el pas que anava de la por al crit, del silenci a la paraula. El pas que no feia sinó recuperar en les pitjors condicions possibles el credo d’una de les primeres societats populars obreres fundades a finals del s.XVIII, “Que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat”. Per ell fou un camí iniciat des de la indignació pura. Corrien els anys de misèria obrera i ell assistia a una reunió parroquial on el qui parlava deia que les malalties dels treballadors estaven causades pels seus pecats. No pogué més, s’aixecà i en aquest petit gran gest tot va canviar:
“Aquí estás diciendo tonterías, porque yo he visto los hospitales, es porque a la edad de desarrollo no tienen los alimentos necesarios, porque, ¿por qué no vamos? ¿por qué no visitas, en vez de esto, las casas de estos chicos y chicas que están en el hospital?, ¿a ver cuáles son sus necesidades, cuál es su situación, sus posibilidades?”. Se quedó muy parado. Bueno allí se armó una, se armó un tinglado y me echaron a la calle, me expulsaron: “este fuera, expulsado, ¡este es un comunista!”. La noche que me dijeron esa palabra yo no tenía ni idea de lo que era un comunista, ni idea, nada más que inquietud, entonces digo, coño, pues si, si querer remediar todas esas injusticias es ser comunista…
I així fou. Es convertí en un comunista. Però no qualsevol. S’infiltrà en el Sindicat Vertical franquista i des d’allà començà a organitzar a altres com ell i des d’allà comença a pensar una nova forma d’actuar i des d’ella il·luminà amb altres un nou camí que aconseguí redefinir l’àmbit del possible sota una dictadura. Un camí que eclosionà el 1964 a Barcelona i que quan ho féu, malgrat tota la repressió, seria ja imparable. Un camí que estava fet de lluites, de victòries i derrotes, però que sobretot teixia quelcom més en allò que cremava les ànimes dels que el visqueren. Ho descrivia un jove obrer que el vivia per primera vegada:
“Cuando bajaba con mi velomotor por la Vía Layetana había ya nutridos grupos de trabajadores en la Plaza de San Jaime y frente al edificio de la Delegación de Sindicatos. Quité gas para bajar despacio y darme cuenta de la distribución fuerzas represivas (...). Los corros de trabajadores se iban haciendo densos en la Plaza frente a Correos. Sentados en las escalinatas a la salida del metro, en la plazoleta, en los jardines, grupos de trabajadores nerviosos adoptaban un aire de despreocupación que no sentían. Se habían dado cuenta de la encerrona que suponía manifestarse con tal despliegue policiaco, pero estaban decididos a hacerlo. Para la mayoría de ellos, esta manifestación sería su bautismo de fuego, un paso adelante en la lucha que estaban llevando desde hacía algún tiempo en la empresa. Por primera vez, trasladaban la lucha a la calle, respondiendo al llamamiento de unas comisiones
Silencio de más de 25 años de silencio.
miércoles, 12 de mayo de 2010
Memòria Insubmisa
En el just moment que el capitalisme proclamava la seva victòria absoluta i impenitent; en el moment que només ells deien allò de “sí, la lluita de classes existeix i l'hem guanyat nosaltres”, mentre tots els altres negaven que les classes haguessin existit mai; en què a les classes d'historiografia ens havíem de dedicar a discutir aquell llibret infame, “El fin de la historia”, pagat i traduït a mil idiomes per la Fundació Rockefeller; en aquell moment on es s'afirmava sense parar que tot havia acabat, en una selva desconeguda per tots nosaltres uns homes i dones que portaven el somriure als llavis, que sabien que la tristesa i l'autocompasió no ha estat mai patrimoni de l'esquerra, ens recordaren i proclamaren la frase oblidada de Salvador Allende: “la història és nostra i la fan els pobles”. Fou una llum, no altra cosa que una llum. Però de totes formes això encara era lluny. Més aprop passaren altres coses.
Estàvem en plena primera Guerra del Golf. Fou la primera gran mobilització dels anys noranta. No fou com la que es visqué en la segona, evidentment, el govern que ens havia posat en aquells moments en aquella guerra estava dirigit per Felipe González, i a casa nostra CIU el recolzava en aquella decisió. Fou en aquest sentit una mobilització més dura, una mobilització que obligava a pensar fora de l'esquema electoral, més enllà de qualsevol esquerra institucional, travessant els llindars gèlids on cap grup mediàtic mostrava ni la més mínima calidesa. I en aquest pensar més enllà de les fronteres de la comoditat, el nostre discurs era intens en la retòrica i buit en el fons. Els estudiants es mobilitzaren, i en efecte ho feren de forma massiva tant als instituts com a les universitats, i amb aquella mobilització, dèiem, impulsaríem als sindicats a convocar una vaga general que faria retornar als soldats (de lleva en aquell moment) a casa. Mil vegades ho repetíem i, en el fons, no ens ho creiem ni nosaltres. En una d'aquelles mobilitzacions vam pujar a l'Ajuntament a parlar amb l'alcalde. Una reunió que va acabar amb ell donant cops de puny sobre la taula. Quan baixava per l'escala, amb tota la plaça plena d'estudiants, vaig veure en una sala gent encadena i els hi vaig preguntar què feien allà. Ras i curt: estaven encadenats davant l'oficina de reclutament per evitar que es reclutessin a més joves de la ciutat. Si la guerra durava els joves d'aquella ciutat no hi anirien. M'hi vaig quedar. Poc després va baixar l'alcalde i al veure-m'hi em va començar a escridassar. Ja no marxaria. No els coneixia, però en un instant això va canviar. Eren insubmisos. Persones que s'havien negat a anar a servir a l'exercit, persones que estaven amagant als desertors que no volien anar al Golf, persones que tenien una forma d'actuar clara i concreta. Persones que potser anirien a la presó, i molts d'ells hi anaren i molts de nosaltres vam estar apunt d'entrar-hi, però que en cap moment practicaven cap mena d'autocompassió, en cap moment s'autoflagel·laven i, sobretot, persones que allò que deien ho creien i allò en què creien ho feien. Van, vam, aconseguir en aquell moment que es tanquessin molts centres de reclutament, però sobretot van forçar el sistema judicial fins a un límit que feia impossible controlar a la gent que no anava al servei militar i van situar la fi de la lleva obligatòria en l'agenda política del país. Fer-ho va costar, però es va fer.
Avui ens hem reunit després d'anys i ho hem fet perquè ara la memòria d'aquells fets se la vol apropiar CIU en un congrés que es vol fer passar per acadèmic. Ara resulta que foren ells, els que van recolzar una guerra on s'hi participava directament amb tropes de lleva, els que van lluitar per la pau. No hi ha res a fer, la memòria pot ser moltes coses i es pot intentar manipular de mil maneres, però en aquest cas, aquesta memòria és nostra i sent-ho és insubmisa.
lunes, 3 de mayo de 2010
La mort, el feixisme i nosaltres.
En ningún lugar del recinto podrán llevarse a cabo actos de naturaleza política ni exaltadores de la Guerra Civil, de sus protagonistas, o del franquismo..... Això és el que diu la disposició segona de l'article en qüestió...Imaginem-nos allà, dintre no es podrà exaltar cap memòria (ni de la república, no fos que abandonéssim la idea de que les dues memòries, les de la democràcia i les franquistes, han de ser igualment tractades), fem unes passes enrere cap enfora, què es veu des de fora? No altra cosa que el conjunt monumental feixista més gran d'Europa. Un conjunt construït per voluntat expressa del dictador, com a llegat personal cap a la posteritat. Quina importància pot tenir que dintre no es faci cap acte de signe feixista, quan el feixisme és constitutiu de l'espai? És més, per què no dir el que ningú explica? La llei té una disposició especial. Per tal de que aquesta fos aprovada amb el vot de CIU es va introduir una disposició addicional sexta, per la qual la fundació benedictina que ha gestionat fins a dia d'avui la celebració dels actes d'exaltació franquista en segueix conservant el monopoli. Els benedictins d'allà van trucar als d'aquí i aquests al seu torn als de CIU i....tot arreglat. Un dia s'haurà de fer una història de tots els casos en els que aquesta formació política (sobiranista en la seva dirigència segons diuen mig d'amagat i fent l'ullet en plan trapella) ha aconseguit el que el PP ni s'ha atrevit ni ha pogut fer: perpetuar la memòria franquista nacional espanyola. Seria una llista força divertida per desconeguda.
I davant de tot això, què fer? Actualment existeix una Comissió Ministerial d'experts amb dues posicions (diríem que la de l'esquerra i la de la dreta, però en realitat amb això no diríem res). Per uns, es tracta de restaurar el Valle de los Caídos, pels altres es tracta de fer-ne un museu de la memòria. La idea és que al igual que Auschwitz a Alemanya o Marzabotto a Itàlia el patrimoni memorial ha de perdurar per ser explicat a les generacions futures. Aquesta és la idea, ara ve el problema que ningú vol afrontar. Auschwitz o Marzabotto són espais de la repressió practicada pel feixisme, no són espais creats pels propis feixistes com a llegat a la posteritat. La defensa de la memòria no es pot plantejar en termes absoluts, un país carregat de passat, sense capacitat de decidir res sobre el mateix, arriba a viure només en ell. El present i el futur es construeixen tant sobre el record com sobre l'oblid. Sobre la decisió ètica del que ens identifica i no sobre la por a tot i a tothom. Hi ha coses a recordar, espais a protegir i vindicar, i coses que no mereixen cap dignificació. Qualsevol transacció sobre el Valle de los Caídos no és sinó una transacció amb Franco i el franquisme, una transacció amb un espai de la mort i el feixisme. Al igual que no es van dignificar les escultures de Hitler i Mussolini, sinó que tan sols es van destruir o guardar fora de l'espai públic, amb el Valle de los Caídos, i em sap greu si l'opció sembla contradictòria amb l'esperit memorial i el respecte absolut a tot, només hi ha una opció: destruir-lo. Tot ho altre és permetre que l'assassí més gran del segle XX en aquesta terra segueixi regint en la seva voluntat última. Al museu no serà així, però una passa enrere, només una, i tot seguirà essent igual al que ell volia: la cultura de la mort feixista com a principal espai memorial d'aquesta part d'Europa. I si em passo ja em disculpareu, per més que hi penso no hi veig més camins.
viernes, 26 de marzo de 2010
Deutes pendents
Una jove dona del 36 em va trucar fa un temps des de Madrid, on viu. Poc després em trobava estranyament al costat d’una estàtua a l’estació d’Atocha on m’havia citat. L’estàtua representava als emigrants, portaria l’autobiografia de Darwin per tal que la reconegués. Costums d’altres èpoques segons em va explicar després. Vaig arribar cinc minuts abans de l’hora acordada, pensant precisament en el que sabia de certes tradicions que marquen a tota una generació. Vam passar tota la tarda junts. No la coneixia i em va impressionar, molt. Formada a l’Institut-Escola de la república, traslluïa en la seva parla una cultura exquisida que poc tenia a veure amb la universitat. No hi anà. La seva passió era la cultura, però ho deixà tot per una altra que es volia col·lectiva i no individual: guanyar la guerra contra el feixisme, acabar amb la dictadura des de l’exili, intentar-ho de nou dirigint les xarxes clandestines de Barcelona al llarg de les primeres hores de la negra nit franquista. De nou, finalment, a l’altra banda de la frontera, es convertí en la veu sense rostre de la principal radio clandestina escoltada a l’interior. Una veu i un rostre d’una bellesa que s’endevina encara ara, malgrat el pas del anys, i es plasma en les seves pintures.
Volia que li fes un escrit per un llibre que vol publicar. Malgrat que no estava pas en el meu millor moment per dir que sí, vaig ser incapaç de dir-li que no. Avui m’ha trucat després de llegir-lo. A vegades aquesta feina és impagable, retornant un deute que mai podrà ser retornat, car com diu una de les veus del seu llibre El correr de los días también arrastra ausencias que empujan su curso.