Una jove dona del 36 em va trucar fa un temps des de Madrid, on viu. Poc després em trobava estranyament al costat d’una estàtua a l’estació d’Atocha on m’havia citat. L’estàtua representava als emigrants, portaria l’autobiografia de Darwin per tal que la reconegués. Costums d’altres èpoques segons em va explicar després. Vaig arribar cinc minuts abans de l’hora acordada, pensant precisament en el que sabia de certes tradicions que marquen a tota una generació. Vam passar tota la tarda junts. No la coneixia i em va impressionar, molt. Formada a l’Institut-Escola de la república, traslluïa en la seva parla una cultura exquisida que poc tenia a veure amb la universitat. No hi anà. La seva passió era la cultura, però ho deixà tot per una altra que es volia col·lectiva i no individual: guanyar la guerra contra el feixisme, acabar amb la dictadura des de l’exili, intentar-ho de nou dirigint les xarxes clandestines de Barcelona al llarg de les primeres hores de la negra nit franquista. De nou, finalment, a l’altra banda de la frontera, es convertí en la veu sense rostre de la principal radio clandestina escoltada a l’interior. Una veu i un rostre d’una bellesa que s’endevina encara ara, malgrat el pas del anys, i es plasma en les seves pintures.
Volia que li fes un escrit per un llibre que vol publicar. Malgrat que no estava pas en el meu millor moment per dir que sí, vaig ser incapaç de dir-li que no. Avui m’ha trucat després de llegir-lo. A vegades aquesta feina és impagable, retornant un deute que mai podrà ser retornat, car com diu una de les veus del seu llibre El correr de los días también arrastra ausencias que empujan su curso.
No hay comentarios:
Publicar un comentario