Sant Jordi, 2008

Ha estat un Sant Jordi curiós. Feia quatre anys ja (crec...) que cap dona em regalava un llibre i en aquest Sant Jordi l’he tingut per partida doble. Un me’l van donar un parell d’estudiants al començar una classe: mai m’havia passat i mira que el text en qüestió és.... L’altre, una amiga que m’ha sorprès amb el millor regal de Sant Jordi que mai m’han fet. Un petit llibre que és una gran joia. Increïble perquè fa poc que ens coneixem i sabem poc un de l’altre. A voltes et sorprèn que partint de tan poc, algú la pugui encertar tant. És probable que no tinguem gaires ocasions més de detalls íntims com aquest, però realment li he agraït. Entre regal i regal em vaig comprar Informe al difunt de Teresa Pàmies.

Entre regal i regal i classe i classe el vaig començar i acabar aquell mateix dia. Mai he llegit un llibre tan volgudament asèptic sobre una mort i, a la vegada tan respectuós i sincer amb aquell que ha finit la seva vida. Tanmateix, malgrat aquesta voluntat, la lectura de la seva última línia se’m va fer borrosa. I és que aquest és un llibre que fa un informe sobre la mort del seu marit i fent això fa quelcom més: es nega a que aquesta mort esdevingui un ritual col·lectiu i no una pèrdua personal:

Aquí podria acabar aquest Informe, però hi mancaria el principal: dir-te que t’enyoro molt. No és, però, un enyor beat, ni llagrimós, ni resignat. He començat a rebre cartes adreçades al meu nom i cognom seguits de "vídua de López Raimundo". Però tu saps que no assumiré mai el paper de "desconsolada vídua" convencional... Tu ja m’entens.

Potser això resulta incomprensible, però ho és menys si ens situem dintre de la cultura política de la persona a qui va dirigida l’informe. En aquesta els herois ho eren del poble i els rituals també. Gregorio López Raimundo, l’home bo cantat per Raimon, ha estat un dels màxims representants d’aquesta cultura en la nostra terra. Merescudament. No diré que el vaig conèixer. Crec que tan sols dos vegades vaig parlar amb ell. Una en la inauguració d’una exposició que el concernia i que li vaig mostrar. Vam tenir unes paraules breus on ell em destacà la importància d’explicar certes coses, però se li notava l’esforç al parlar. La segona vegada devia ser en una conferència i no recordo el breu diàleg que vam creuar. Però sense dir que el vaig conèixer, tampoc no diré que la seva mort no em va commoure: no per la tradició. Crec en ella i no hi crec a la vegada. Vaig dedicar dos anys a llegir gran part de les seves cartes escrites, sota diversos noms, durant els dies de nit i boira. La lectura dels seus informes polítics, de les seves cartes escrites incansablement durant anys i anys, em van fer la seva presència alhora llunyana i propera. Llunyana perquè jo les tractava com un fons per aprendre que és el que havia passat en el camp del PSUC i la seva relació amb la societat catalana sota el franquisme. Propera perquè a voltes em sorprenia amb una idea seva especialment lluminosa, una intuïció intensament valuosa o un to que parlava amb la tendresa que un temps semblava haver robat.

En una part del llibre Teresa Pàmies afirma Ningú és imprescindible, contràriament a la sentència de Brecht, ni ell, ni tu, ni jo, ni el Quim. És la gran lliçó que ha engaltat la nostra generació (...) la nostra generació s’acaba i els somnis de les actuals són els que corresponen al seu temps...I, fora dels rituals, fora de les sentències mil cop repetides, té raó. Quan llegia les seves paraules, no vaig poder deixar de pensar que, en aquests mateixos moments, aquesta tradició política pràcticament ha estat expulsada del parlament espanyol i francés i de ben segur que ho ha estat de l’italià. És una tradició en aquest sentit que s’esllangueix. Palpita cada cop més lentament sense saber si encara queden llavors en ella o està apunt de desaparèixer ja finalment d’allò que anima als vius. Però aquest llibre no ens retorna una tradició, sinó una persona viva de la mateixa. Val la pena llegir-ho i algun dia caldrà fer un inventari històric del que foren aquestes persones vives, perquè tan sols des d’elles es podrà veure que cremà realment en les seves heroïcitats intimes i que pot cremar encara d’elles en els dies d’avui. Els nostres dies.

al paese senza speranza....

Segons diu l'Ila... Res a comentar. Tan sols des del darrere de tot... que tot està per fer i que tot, tot, és possible.

14 d'abril....

“Recuérdalo tu recuérdalo a otros.... no es sólo un poema sobre la Guerra Civil Española..., es un poema que habla de la fe, de la dignidad y de la nobleza, de lo mejor de los seres humanos... Eso significó aquella lucha para Luis Cernuda que la vivió y eso representa para mí que la recuerdo hoy y la recuerdo a otros, acatando el mandato del poeta. Eso es lo que el sueño de la Segunda República Española representa para muchos españoles de mi generación que crecimos en un país oscuro e inmóvil, que llegamos a creer que España había sido condenada desde siempre a la oscuridad de la caverna, a la inmovilidad de los años iguales, feos, grises, y que sólo mucho después descubrimos en vosotros, en vuestra fe, en vuestra dignidad, en vuestro coraje, un motivo para estar orgullosos de haber nacido aquí. El orgullo de heredaros y el deber de recordar.

“Que mi nombre no se borre en la historia”. Esta fue la última frase que escribió Julia Conesa, una modista de 19 años que fue fusilada... en las tapias de la vergüenza del régimen fascista. “Tened en cuenta que no muero por criminal, ni ladrona, sino por una idea” eso nos pidió Dionisia Manzanero, otra de las trece rosas, y eso es lo que le debemos a ambas y a todos que como ellas dieron la vida por nosotros... por el futuro. Eso es lo que le seguimos debiendo a la mejor generación de Españoles que ha existido jamás. Una generación, la vuestra, con la que España mantiene una deuda eterna y eternamente pendiente. Nosotros somos la historia a la que se confió Julia Conesa. Nosotros somos el fruto de vuestra fe, de vuestra lucha, de la ejemplar dignidad con la que afrontasteis la traición y la derrota. Y nosotros estamos hoy aquí para daros las gracias por ser lo que sois. Estamos aquí para recordar y para recordárselo a otros. Para afirmar que ya va siendo hora de que la historia se ponga a la altura de sus protagonistas....

Porque sólo cuando se recuerde de verdad lo que significo aquel proyecto que asombró al mundo, que derramo luz y justicia sobre un pueblo que nunca había sabido lo que era vivir con dignidad y vivir en libertad y que situó a España por primera y única vez en muchos siglos a la cabeza del progreso de las naciones. Sólo cuando eso ocurra, podremos miraros a los ojos sin avergonzarnos.

Ningún monumento brilla tanto como la verdad. Ningún homenaje es más justo que la limpia reivindicación de la memoria... Gracias compañero, gracias, por el ejemplo. Gracias porque me dices que el hombre es noble, nada importa que tan pocos lo sean, uno, uno tan solo basta como testigo irrefutable de toda la nobleza humana. Lo recuerdo yo y lo recuerdo a otros...”

Almudena Grandes

Barcellona 1938 - 2008

En l'aniversari dels bombardeigs de març sobre Barcelona voldria oferir una de les primeres poesies dedicades als bombardeigs. Ho faré en italià i no en català, en el camí d'una memòria comuna a l'entorn d'una experiència que ens fou comuna, en la cruilla d'una guerra civil que començà aquí per arribar després a allà. És del recull acabat d'editar de literatura catalana sobre esl bombardeigs de Barcelona.

Barcellona, città grande

Ladislau Martí
1938

Barcellona, città grande
mai sei stata così grande e forte.
Sei grande in riva al mare,
mentre ti arrampichi su per i colli
e baci le rive dei fiumi
e abbracci campi e villagi.
Sei grande per le tue strade,
alveari sempre pieni,
per i tuoi palazzi e giardini,
per la tua aria che innamora,
e per il lavoro e il sapere
e le arte che son la tua gloria.
Sei grande ora per il tuo dolore
ed il coraggio con cui lo sopporti
Gli aerei nemici
di bombe spesso ti tempestano
e fra la morte e le macerie
il pianto dei tuoi figli ti affligge.
Barcellona, che tormento!
Quanto rovine e quanta angoscia!
Nessun'altra città al mondo
ha visto tanta devastazione i una volta!
(...) Chi ti voleva soggiogare
ebbe un giorno la tua risposta
che ersero sul chi va là,
i tuoi figli come un sol uomo
ed il traditori svanì
come un bicciere frantumato.
Dai disordini di quello scontro
scaturiva una vita nuova.
Sulle rovine di quei giorni
fiorì una chiara aurora!
(...) Ed alla guerra ti desti
tu che sei di pace seminatrice.
Se alla guerra ti sei data,
è perché te lo impone il destino.
Ma la guerra non temi
ché ti sai forte e potente
e conosci il vigore
di chi ti defende ed onora,
(...) Non importa che il nemico,
usando armi vili,
creda che la paura e la fame
possano abbattere il tuo popolo.
Non importa che nel tuo stesso
grembo accogliente
tu lo veda straciare
come una viscida serpe.
Nessuno può abbatterti
nobile e leale Barcellona!
(...) Il mondo ha su di te lo sguardo fisso:
tu sai bene che devi rispondere.
Barcellona, città grande,
mai sei stata così forte e grande;
la grandezza del tuo senno,
la fortitudine della tua gloria,
seranno l'esempio del mondo
per la fraternità degli uomini!

La Storia siamo noi...

Tiempos de ignominia

Que nadie piense nunca:
no puedo más y aquí me quedo.

Mejor mirarles a la cara

y decir alto:

tirad hijos de perra

somos millones

y el planeta no es vuestro.

(José Agustín Goytisolo)