jueves, 24 de abril de 2008

Sant Jordi, 2008


Ha estat un Sant Jordi curiós. Feia quatre anys ja (crec...) que cap dona em regalava un llibre i en aquest Sant Jordi l’he tingut per partida doble. Un me’l van donar un parell d’estudiants al començar una classe: mai m’havia passat i mira que el text en qüestió és.... L’altre, una amiga que m’ha sorprès amb el millor regal de Sant Jordi que mai m’han fet. Un petit llibre que és una gran joia. Increïble perquè fa poc que ens coneixem i sabem poc un de l’altre. A voltes et sorprèn que partint de tan poc, algú la pugui encertar tant. És probable que no tinguem gaires ocasions més de detalls íntims com aquest, però realment li he agraït. Entre regal i regal em vaig comprar Informe al difunt de Teresa Pàmies.

Entre regal i regal i classe i classe el vaig començar i acabar aquell mateix dia. Mai he llegit un llibre tan volgudament asèptic sobre una mort i, a la vegada tan respectuós i sincer amb aquell que ha finit la seva vida. Tanmateix, malgrat aquesta voluntat, la lectura de la seva última línia se’m va fer borrosa. I és que aquest és un llibre que fa un informe sobre la mort del seu marit i fent això fa quelcom més: es nega a que aquesta mort esdevingui un ritual col·lectiu i no una pèrdua personal:

Aquí podria acabar aquest Informe, però hi mancaria el principal: dir-te que t’enyoro molt. No és, però, un enyor beat, ni llagrimós, ni resignat. He començat a rebre cartes adreçades al meu nom i cognom seguits de "vídua de López Raimundo". Però tu saps que no assumiré mai el paper de "desconsolada vídua" convencional... Tu ja m’entens.

Potser això resulta incomprensible, però ho és menys si ens situem dintre de la cultura política de la persona a qui va dirigida l’informe. En aquesta els herois ho eren del poble i els rituals també. Gregorio López Raimundo, l’home bo cantat per Raimon, ha estat un dels màxims representants d’aquesta cultura en la nostra terra. Merescudament. No diré que el vaig conèixer. Crec que tan sols dos vegades vaig parlar amb ell. Una en la inauguració d’una exposició que el concernia i que li vaig mostrar. Vam tenir unes paraules breus on ell em destacà la importància d’explicar certes coses, però se li notava l’esforç al parlar. La segona vegada devia ser en una conferència i no recordo el breu diàleg que vam creuar. Però sense dir que el vaig conèixer, tampoc no diré que la seva mort no em va commoure: no per la tradició. Crec en ella i no hi crec a la vegada. Vaig dedicar dos anys a llegir gran part de les seves cartes escrites, sota diversos noms, durant els dies de nit i boira. La lectura dels seus informes polítics, de les seves cartes escrites incansablement durant anys i anys, em van fer la seva presència alhora llunyana i propera. Llunyana perquè jo les tractava com un fons per aprendre que és el que havia passat en el camp del PSUC i la seva relació amb la societat catalana sota el franquisme. Propera perquè a voltes em sorprenia amb una idea seva especialment lluminosa, una intuïció intensament valuosa o un to que parlava amb la tendresa que un temps semblava haver robat.

En una part del llibre Teresa Pàmies afirma Ningú és imprescindible, contràriament a la sentència de Brecht, ni ell, ni tu, ni jo, ni el Quim. És la gran lliçó que ha engaltat la nostra generació (...) la nostra generació s’acaba i els somnis de les actuals són els que corresponen al seu temps...I, fora dels rituals, fora de les sentències mil cop repetides, té raó. Quan llegia les seves paraules, no vaig poder deixar de pensar que, en aquests mateixos moments, aquesta tradició política pràcticament ha estat expulsada del parlament espanyol i francés i de ben segur que ho ha estat de l’italià. És una tradició en aquest sentit que s’esllangueix. Palpita cada cop més lentament sense saber si encara queden llavors en ella o està apunt de desaparèixer ja finalment d’allò que anima als vius. Però aquest llibre no ens retorna una tradició, sinó una persona viva de la mateixa. Val la pena llegir-ho i algun dia caldrà fer un inventari històric del que foren aquestes persones vives, perquè tan sols des d’elles es podrà veure que cremà realment en les seves heroïcitats intimes i que pot cremar encara d’elles en els dies d’avui. Els nostres dies.

5 comentarios:

ariannaincnossos dijo...

amic junius,
hauries de dedicar-te, en aquest blog, a escriure sempre posts d'aquesta manera, és quan parles d'història que ets irresistible i brillant, continua pel camí de clio i et seguirem...

Junius dijo...

Mercès Arianna (a partir d'ara et diré així). Quan apareixes aquí sempre és per senyalar el camí correcte. T'hauré d'escoltar més, perquè encara que parlis poc, mai gastes les paraules.

ariannaincnossos dijo...

amic junius,
em pots dir cada vegada de la manera que signi! Gràcies per tenir en tan alta consideració les meves humils paraules... però és al contrari, mestre, sóc jo qui està als vostres peus, de casta manera, que no se'ns emprenyi el gurú!

maria dijo...

Inventari d'herois...caldria fer-lo, amb molta cura i molt d'amor. I, sobretot l'inventari d'allò que cal recuperar, d'allò que encara ens pot servir, un inventari d'aprenentatges que no cal oblidar. Ens fa molta falta, crec (a mi me'n fa molta).

Junius dijo...

Sí, haurem de començar un a un, amb cura que dius tu, fins que podem tornar a mirar el rostre de la multitud i alhora el de cada persona en allò que l'anima i el que el desespera tal com volia Paul Éluard. És primavera, tot continua ;)