domingo, 19 de agosto de 2007

Els afectes de Desafectos



Nou número!

De bon matí -no era trenc d'alba tanmateix, la nit havia estat llarga i els ulls no aconseguien ni obrir-se- m'espera el Vicens a la porta, per uns instants va tornar a ser el Bukowsky genial de sempre (encara que ara és un Bukowsky diferent, l'acidesa cap a dintre a desaparegut, però al seva ironia, ara més neta, encara em fa plorar de riure). Havia anat a comprar l’esmorzar . Pugem, la cafetera comença a inundar la casa d'olor. Encara mig adormits truquen. El Carles, després vindrà l'Hector i el meu pare. Esmorzem, parlem de coses sense gaire sentit i ens posem a treballar. Lentament comença el deliri. Ordinadors encesos cadascú amb la seva paranoia. El David m'atxacant-nos el messenger, ens enyora, ens posem tendres i ens n'enfotem a la vegada. Va arribant gent, és increïble els anys que fa que ens coneixem, com han canviat les nostres vides i que encara seguim aquí. La Mònica, la Cira i l'Ibai (no sé si s'escriu així, ja em perdonaràs). Dinem. Hi ha polèmiques sobre la música que hem de sentir, polèmiques sobre la portada que hem de posar, polèmiques sobre un cantant i sobre no sé quantes coses més ja que haig de començar a preparar el dinar per tota aquesta panda. Cap a al tarda comencem a tancar temes. Arriba l'Steven. Està absolutament resacos, pràcticament no ha dormit, fa un intent d'explicar les seves últimes aventures. No el deixem, l'assentem davant d'un ordinador i a treballar. La Noe ens ha enviat unes profundes notes al matí sobre el que pensa de l'editorial que el Vicens ha escrit en un atac de fúria ciutadana. Quan les veiem decidim no llegir-les. Massa seriós i ens posaríem a reflexionar. L'anima Desafecta es caracteritza per una capacitat d’elucubració que sembla no tenir fi. Per un dia que estàvem pencant de veritat... Arriba la Noe a la tarda, ens porta un pastis. Sobre la taula no dura ni un segon. Quan l'última engruna ha desaparegut (és un dir, en aquests moments la casa ja estava feta un desastre, plena d’engrunes d’una activitat sense gaire sentit) i la feina està pràcticament acabada, seurem tots de nou en la nostra particular taula rodona. Em fan llegir l'editorial en veu alta. Comença el debat. Com sempre la polèmica esdevé extraordinàriament interessant. Una hora i mitja després quan tots els temes han estat posats sobre la taula i sembla que hem de canviar tota l'editorial, me la fan llegir de nou. Començo, no ho puc evitar, faig un comentari i tots plegats comencem a riure. La lectura acabarà enmig de llàgrimes que no eren de tristesa. Decidim deixar-la tal com està i felicitar al Vicens. Això també forma part de la nostra anima, el desacord a voltes desapareix en el riure. Ve la Sara i acabem el número. Ens deixem la meitat de coses per fer (després arribaran els e-mails dels que han marxat o dels que no hi han pogut estar, informant de tots els oblits, a hores d’ara encara n’estan arribant, ja ho arreglarem, no sé quan, però ho arreglarem). Marxem i la nit serà memorable (o no, això va a gustos, el dia en tot cas ho havia estat). Ja tenim Número! jejejej. És el millor grup d'historiadors del món: el més sonat, el més inútil, el més genial. El que veureu no reflexa ni de bon tros ho divertir que ha estat haver-lo fet.

viernes, 10 de agosto de 2007

Qui ha dit que la història no serveix?



Estava mort de gana i he anat al mercat, avui em venia de gust cuinar un plat gustós (m’he passat el matí fent el burro i em feia falta un bon àpat). Quan he arribat a la peixateria el senyor que hi ha allà, i del que no li conec ni el nom (el pròxim dia haig de recordar de demanar-li), m’ha rebut somrient. Tenia cua a la parada: el motiu del seu somriure m’era desconegut (tant com el seu nom). “Fa temps que et volia preguntar una cosa? Ets historiador oi”. Aquest tipus de preguntes sempre em posen nerviós (i com ho sabia el tio?), és el moment que antecedeix a la presumpció de que estan davant per davant d’una enciclopèdia d’història (tinc un parell d’amigues no historiadores que sovint em truquen amb les preguntes més inversemblants a qualsevol hora i sempre acabo davant d’un llibre treien l’entrellat a les seves fantasioses demandes). “Existeix el Wikipedia” li he dit. “Precisament, l’he consultat i no en trec l’entrellat”. Entre tant la cua que tenia per davant ja havia parat l’orella. Pitjor encara, avui tindria públic el tema. Bé, intentaria tallar: “vull una truita i lluç” (l’estómac m’avisava que aquelles hores ja no estava per gaires orgues més). Res: han començat les preguntes. Sempre són les més intel·ligents les que provenen dels no versats en la matèria. El mateix em passava a la Casa Elizalde. Les primeres classes que vaig fer a la meva vida i sens dubte les més dures i les millors. Començaven a les 7 de la tarda. El públic era variopint (joves amb estudis que volien ampliar els seus coneixements, fins i tot estudiants d’història que cercaven el que no havien trobat en els programes acadèmics, infermeres, sempre em va sorprendre la concentració d’infermeres en aquests cursos, treballadors, jubilats i jo allà, pràcticament el més jove de tots) i tenien tres diferències essencials amb el que m’he trobat després: A) Aguantaven aquelles classes després de la jornada laboral sense perdre-se’n en cap, tot i la cara de cansats que feien. B) Jo no tenia cap mesura de coerció sobre ells per fer valer la meva autoritat: no hi havia notes, ni exàmens, només la capacitat de la paraula. C) Resolien els grans problemes interpretatius que els hi intentava explicar, provinents del món acadèmic, amb un sentit comú que glaçava les venes, fen-te dubtar clarament del temps que hi dedicaves tu i del crèdit que donaves al saber acadèmic malgrat, a voltes, sostenia les estupideses més galopants ...

On estava (la Joana, sempre entra en els moments més inesperats), a sí, a la peixateria. Bé, doncs, la bateria de preguntes ha començat. Tenien sentit, molt de sentit, ell no ho conceptuava així, però en el fons estava preguntat sobre el gran debat dels factors que portaren a la Guerra Civil i fins a quin punt aquella República estava condemnada al fracàs. He començat a contestar dubitativament, fa dies que no treballo, però ell seguia inquisitiu. Ell? No, de fet, tot la cua s’hi anava afegint. Al final estava al vell mig d’un debat historiogràfic a la cua d’una peixateria i tothom tenia la seva aportació a fer (cap d’elles irrellevant). El debat estava animadíssim i jo responen a preguntes per les quals no sabia que ni tingues resposta (mai aprenem més que amb el diàleg amb els altres, una veritat que molts historiadors semblen desconèixer, mai tampoc aprenem més sobre el sentit del que fem que quan deixem de parlar per la nostra tribu, una veritat que també molts historiadors semblen ignorar a voltes). Ha arribat un punt, però, que ja no podia més (el meu cos estava cridant-li a la ment en aquells moments) i m’ha sortit un: “Jo estic de vacances”. El peixater ha somrigut i m’ha dit: “Tens raó, el peix no me’l paguis”. M’he quedat astorat amb la bossa a la ma. He saludat a tothom i he marxat. M’agrada aquest ofici, bé me’n vaig que l’arròs ja està fet i el meu cos segueix cridant, cal saber donar-li plaer també.