Els afectes de Desafectos

Nou número!

De bon matí -no era trenc d'alba tanmateix, la nit havia estat llarga i els ulls no aconseguien ni obrir-se- m'espera el Vicens a la porta, per uns instants va tornar a ser el Bukowsky genial de sempre (encara que ara és un Bukowsky diferent, l'acidesa cap a dintre a desaparegut, però al seva ironia, ara més neta, encara em fa plorar de riure). Havia anat a comprar l’esmorzar . Pugem, la cafetera comença a inundar la casa d'olor. Encara mig adormits truquen. El Carles, després vindrà l'Hector i el meu pare. Esmorzem, parlem de coses sense gaire sentit i ens posem a treballar. Lentament comença el deliri. Ordinadors encesos cadascú amb la seva paranoia. El David m'atxacant-nos el messenger, ens enyora, ens posem tendres i ens n'enfotem a la vegada. Va arribant gent, és increïble els anys que fa que ens coneixem, com han canviat les nostres vides i que encara seguim aquí. La Mònica, la Cira i l'Ibai (no sé si s'escriu així, ja em perdonaràs). Dinem. Hi ha polèmiques sobre la música que hem de sentir, polèmiques sobre la portada que hem de posar, polèmiques sobre un cantant i sobre no sé quantes coses més ja que haig de començar a preparar el dinar per tota aquesta panda. Cap a al tarda comencem a tancar temes. Arriba l'Steven. Està absolutament resacos, pràcticament no ha dormit, fa un intent d'explicar les seves últimes aventures. No el deixem, l'assentem davant d'un ordinador i a treballar. La Noe ens ha enviat unes profundes notes al matí sobre el que pensa de l'editorial que el Vicens ha escrit en un atac de fúria ciutadana. Quan les veiem decidim no llegir-les. Massa seriós i ens posaríem a reflexionar. L'anima Desafecta es caracteritza per una capacitat d’elucubració que sembla no tenir fi. Per un dia que estàvem pencant de veritat... Arriba la Noe a la tarda, ens porta un pastis. Sobre la taula no dura ni un segon. Quan l'última engruna ha desaparegut (és un dir, en aquests moments la casa ja estava feta un desastre, plena d’engrunes d’una activitat sense gaire sentit) i la feina està pràcticament acabada, seurem tots de nou en la nostra particular taula rodona. Em fan llegir l'editorial en veu alta. Comença el debat. Com sempre la polèmica esdevé extraordinàriament interessant. Una hora i mitja després quan tots els temes han estat posats sobre la taula i sembla que hem de canviar tota l'editorial, me la fan llegir de nou. Començo, no ho puc evitar, faig un comentari i tots plegats comencem a riure. La lectura acabarà enmig de llàgrimes que no eren de tristesa. Decidim deixar-la tal com està i felicitar al Vicens. Això també forma part de la nostra anima, el desacord a voltes desapareix en el riure. Ve la Sara i acabem el número. Ens deixem la meitat de coses per fer (després arribaran els e-mails dels que han marxat o dels que no hi han pogut estar, informant de tots els oblits, a hores d’ara encara n’estan arribant, ja ho arreglarem, no sé quan, però ho arreglarem). Marxem i la nit serà memorable (o no, això va a gustos, el dia en tot cas ho havia estat). Ja tenim Número! jejejej. És el millor grup d'historiadors del món: el més sonat, el més inútil, el més genial. El que veureu no reflexa ni de bon tros ho divertir que ha estat haver-lo fet.