Qui ha dit que la història no serveix?

Estava mort de gana i he anat al mercat, avui em venia de gust cuinar un plat gustós (m’he passat el matí fent el burro i em feia falta un bon àpat). Quan he arribat a la peixateria el senyor que hi ha allà, i del que no li conec ni el nom (el pròxim dia haig de recordar de demanar-li), m’ha rebut somrient. Tenia cua a la parada: el motiu del seu somriure m’era desconegut (tant com el seu nom). “Fa temps que et volia preguntar una cosa? Ets historiador oi”. Aquest tipus de preguntes sempre em posen nerviós (i com ho sabia el tio?), és el moment que antecedeix a la presumpció de que estan davant per davant d’una enciclopèdia d’història (tinc un parell d’amigues no historiadores que sovint em truquen amb les preguntes més inversemblants a qualsevol hora i sempre acabo davant d’un llibre treien l’entrellat a les seves fantasioses demandes). “Existeix el Wikipedia” li he dit. “Precisament, l’he consultat i no en trec l’entrellat”. Entre tant la cua que tenia per davant ja havia parat l’orella. Pitjor encara, avui tindria públic el tema. Bé, intentaria tallar: “vull una truita i lluç” (l’estómac m’avisava que aquelles hores ja no estava per gaires orgues més). Res: han començat les preguntes. Sempre són les més intel·ligents les que provenen dels no versats en la matèria. El mateix em passava a la Casa Elizalde. Les primeres classes que vaig fer a la meva vida i sens dubte les més dures i les millors. Començaven a les 7 de la tarda. El públic era variopint (joves amb estudis que volien ampliar els seus coneixements, fins i tot estudiants d’història que cercaven el que no havien trobat en els programes acadèmics, infermeres, sempre em va sorprendre la concentració d’infermeres en aquests cursos, treballadors, jubilats i jo allà, pràcticament el més jove de tots) i tenien tres diferències essencials amb el que m’he trobat després: A) Aguantaven aquelles classes després de la jornada laboral sense perdre-se’n en cap, tot i la cara de cansats que feien. B) Jo no tenia cap mesura de coerció sobre ells per fer valer la meva autoritat: no hi havia notes, ni exàmens, només la capacitat de la paraula. C) Resolien els grans problemes interpretatius que els hi intentava explicar, provinents del món acadèmic, amb un sentit comú que glaçava les venes, fen-te dubtar clarament del temps que hi dedicaves tu i del crèdit que donaves al saber acadèmic malgrat, a voltes, sostenia les estupideses més galopants ...

On estava (la Joana, sempre entra en els moments més inesperats), a sí, a la peixateria. Bé, doncs, la bateria de preguntes ha començat. Tenien sentit, molt de sentit, ell no ho conceptuava així, però en el fons estava preguntat sobre el gran debat dels factors que portaren a la Guerra Civil i fins a quin punt aquella República estava condemnada al fracàs. He començat a contestar dubitativament, fa dies que no treballo, però ell seguia inquisitiu. Ell? No, de fet, tot la cua s’hi anava afegint. Al final estava al vell mig d’un debat historiogràfic a la cua d’una peixateria i tothom tenia la seva aportació a fer (cap d’elles irrellevant). El debat estava animadíssim i jo responen a preguntes per les quals no sabia que ni tingues resposta (mai aprenem més que amb el diàleg amb els altres, una veritat que molts historiadors semblen desconèixer, mai tampoc aprenem més sobre el sentit del que fem que quan deixem de parlar per la nostra tribu, una veritat que també molts historiadors semblen ignorar a voltes). Ha arribat un punt, però, que ja no podia més (el meu cos estava cridant-li a la ment en aquells moments) i m’ha sortit un: “Jo estic de vacances”. El peixater ha somrigut i m’ha dit: “Tens raó, el peix no me’l paguis”. M’he quedat astorat amb la bossa a la ma. He saludat a tothom i he marxat. M’agrada aquest ofici, bé me’n vaig que l’arròs ja està fet i el meu cos segueix cridant, cal saber donar-li plaer també.