Memòria Insubmisa

Aquesta nit he anat a una reunió. Ja tots una mica granadets, alguns amb canes. Però aquesta història de fet té un inici molt anterior i no va de la blanquitud del temps. Corrien els anys noranta. Principis dels anys noranta, després tot va començar a canviar. La meva generació, la generació dels que es van incorporar a la política i als moviments socials entre el 1989 i el 1991 (entre la caiguda del mur i la primera Guerra del Golf), semblava que tan sols ens quedava el trist papers de notaris d'un temps que marcava la seva fi. Nicaragua, reformes laborals, neoliberalisme rampant, noves economies, retallades socials i derrota. Res més. Corrien també llavors els discursos omnipresents de que l'esquerra no actuava (no havia d'actuar) per aconseguir poder, actuava tan sols per l'ètica, malgrat aquesta hagués d'estar sempre impregnada per la derrota. Discursos dirigits cap aquells que en algun moment o altre, de la transició a ençà, havien assumit massa que estaven on estaven per aconseguir el poder i, a mesura que aquest canviava de mans, ells també el seguien en les noves opcions ideològiques; discursos també dirigits a ells mateixos en forma de lletania penitent per certificar l'impossibilitat de quelcom més que un gest ètic. No era estrany que en aquells instants es glorifiqués les opcions catòliques d'esquerra: la moral semblava l'única realitat existent. Però nosaltres pagàvem penitencia per culpes que no sentíem com a pròpies. Hi havia quelcom delirant en un discurs que ens repetia constantment que no havíem de lluitar pel poder. Primer, perquè si alguna cosa estava clara és que si estàvem allà no era precisament per fer carrera política (hi havia multitud d'altres opcions millors sense cap mena de dubte). Segon, perquè si estàvem allà no era tan sols pel gest ètic, sinó també perquè pensàvem que era possible fer les coses d'una altra manera i, per tant, això passava per adquirir poder: no tan sols un credo, també la transformació d'una realitat que semblava totalment immutable, formava part de la nostra passió. Només en aquest context es pot entendre la magnitud que prengué per tots nosaltres el naixement del zapatisme poc després.

En el just moment que el capitalisme proclamava la seva victòria absoluta i impenitent; en el moment que només ells deien allò de “sí, la lluita de classes existeix i l'hem guanyat nosaltres”, mentre tots els altres negaven que les classes haguessin existit mai; en què a les classes d'historiografia ens havíem de dedicar a discutir aquell llibret infame, “El fin de la historia”, pagat i traduït a mil idiomes per la Fundació Rockefeller; en aquell moment on es s'afirmava sense parar que tot havia acabat, en una selva desconeguda per tots nosaltres uns homes i dones que portaven el somriure als llavis, que sabien que la tristesa i l'autocompasió no ha estat mai patrimoni de l'esquerra, ens recordaren i proclamaren la frase oblidada de Salvador Allende: “la història és nostra i la fan els pobles”. Fou una llum, no altra cosa que una llum. Però de totes formes això encara era lluny. Més aprop passaren altres coses.

Estàvem en plena primera Guerra del Golf. Fou la primera gran mobilització dels anys noranta. No fou com la que es visqué en la segona, evidentment, el govern que ens havia posat en aquells moments en aquella guerra estava dirigit per Felipe González, i a casa nostra CIU el recolzava en aquella decisió. Fou en aquest sentit una mobilització més dura, una mobilització que obligava a pensar fora de l'esquema electoral, més enllà de qualsevol esquerra institucional, travessant els llindars gèlids on cap grup mediàtic mostrava ni la més mínima calidesa. I en aquest pensar més enllà de les fronteres de la comoditat, el nostre discurs era intens en la retòrica i buit en el fons. Els estudiants es mobilitzaren, i en efecte ho feren de forma massiva tant als instituts com a les universitats, i amb aquella mobilització, dèiem, impulsaríem als sindicats a convocar una vaga general que faria retornar als soldats (de lleva en aquell moment) a casa. Mil vegades ho repetíem i, en el fons, no ens ho creiem ni nosaltres. En una d'aquelles mobilitzacions vam pujar a l'Ajuntament a parlar amb l'alcalde. Una reunió que va acabar amb ell donant cops de puny sobre la taula. Quan baixava per l'escala, amb tota la plaça plena d'estudiants, vaig veure en una sala gent encadena i els hi vaig preguntar què feien allà. Ras i curt: estaven encadenats davant l'oficina de reclutament per evitar que es reclutessin a més joves de la ciutat. Si la guerra durava els joves d'aquella ciutat no hi anirien. M'hi vaig quedar. Poc després va baixar l'alcalde i al veure-m'hi em va començar a escridassar. Ja no marxaria. No els coneixia, però en un instant això va canviar. Eren insubmisos. Persones que s'havien negat a anar a servir a l'exercit, persones que estaven amagant als desertors que no volien anar al Golf, persones que tenien una forma d'actuar clara i concreta. Persones que potser anirien a la presó, i molts d'ells hi anaren i molts de nosaltres vam estar apunt d'entrar-hi, però que en cap moment practicaven cap mena d'autocompassió, en cap moment s'autoflagel·laven i, sobretot, persones que allò que deien ho creien i allò en què creien ho feien. Van, vam, aconseguir en aquell moment que es tanquessin molts centres de reclutament, però sobretot van forçar el sistema judicial fins a un límit que feia impossible controlar a la gent que no anava al servei militar i van situar la fi de la lleva obligatòria en l'agenda política del país. Fer-ho va costar, però es va fer.

Avui ens hem reunit després d'anys i ho hem fet perquè ara la memòria d'aquells fets se la vol apropiar CIU en un congrés que es vol fer passar per acadèmic. Ara resulta que foren ells, els que van recolzar una guerra on s'hi participava directament amb tropes de lleva, els que van lluitar per la pau. No hi ha res a fer, la memòria pot ser moltes coses i es pot intentar manipular de mil maneres, però en aquest cas, aquesta memòria és nostra i sent-ho és insubmisa.