miércoles, 28 de febrero de 2007

El Guru...



"Evidentment, l'avorriment és un gran motor de la història. De totes maneres, està bé... per exemple tot el que se'ns acut a desafectos i tal, ara tens un mitjà per vomitar-ho al moment. Per cert, hi ha una icona amb la qual pots suprimir els comentaris!!!!! CENSOR CENSOR!!!!! tant estudiar el franquisme... algu queda...". És el que em diu el Vicenç sobre la possibilitat de tirar endavant aquest blog. Bé ho provarem. A veure que surt.

34 comentarios:

nadie dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
xavamo dijo...

Què és això d'eliminar comentaris????
Des de Milà i Fontanals no ens agrada l'exercici de la censura.
Volem que el torneu a posar!!!
Volem saber què ens diu el Gurú...

nadie dijo...

Oooom, Oooom ... Voler saber és el primer pas cap al fracàs en la percepció. Com digué la musa en un capvespre de la raó després d'haver deixat enrera la fera: "no és temps de pensar, és temps de sentir" ... Oooom, Oooom (el gurú)

Junius dijo...

Entre el Guru, Usul i els nois i noies de Milà i Fontanals se us està anant la bola que dona gust. Encara que hi estic d'acord, jo també hi era en aquella nit en que les sabies paraules brollaren dels formosos llavis de la musa ;)

mo dijo...

Tot això està molt bé, jo tindria moltes coses a dir, però prefereixo estalviar-me-les aquesta nit.
Anem a pams, primer de tot, a què ve invocar la SÍL·LABA?, com que no he llegit el comentari anterior, cosa de la què ens queixàvem l'altre nit, potser m'estic perdent alguna cosa.
Segon, voler saber no és cap fracàs, potser és un defecte, però mai un fracàs (i això de que sigui un defecte encara m'ho hauria de pensar, perquè la percepció, al cap i a la fi, és l'únic coneixement que es pot tenir en una blog com aquesta).
Tercer, junius, les paraules només poden ser sàvies si les orelles també ho són.
Tothom dorm, a Milà i Fontanals, ens queda molt per aprendre...
Una veueta em diu que també queda molt per conèixer, i no és la de la musa (perdó, Musa, oblidava com reverencieu l'inefable...).
Coneixem-nos, doncs...
Més enllà de les paraules... (Oooom serà la SÍL·LABA que desterrarem en benefici de la dialèctica).

Junius dijo...

“Més enllà de les paraules... (Oooom serà la SÍL•LABA que desterrarem en benefici de la dialèctica).” I “Tercer, junius, les paraules només poden ser sàvies si les orelles també ho són.Tothom dorm, a Milà i Fontanals, ens queda molt per aprendre...”. M’encanta. Res més a dir MO que només hi afegiria paraules, ho deixo pel Gurú. Ell sabrà que dir, mentre jo vaig pensant en les meves orelles...

nadie dijo...

Hi ha potser "més enllà de les paraules" en un blog? on allò que és no és altra cosa que un text? en tot cas, caldria anar més enllà del text i trascendir la presó de la sintaxi i la gramàtica. però, pot el narrador ser més enllà del text?
i, d'altra banda, el fracàs és el moment clau en tot aprenentatge. sense fracàs no hi ha superació. i, el més important, el fracàs en la percepció pot portar-nos al bell camí de la sensació ...

mo dijo...

Demà emprenc un gran viatge. Junius, tots els consells seran desatesos. he de marxar, però la conversa sobre el narrador queda pendent.
Sort pel Barça-Madrid....

Va dijo...

Més que ooooooms, jo faria un uuuums...
I és que els fracassos, fardells a l'esquena de tota filla de veí, són records amb els que convivim i dels que sí, a voltes aprenem.
Paraules? Potser. Però les paraules contenen narradors més enllà dels textos. Perquè els textos són, ni més ni menys, que bocins de vides passades transfigurades pel temps i la voluntat de l'oblit en clau d'anhels de futur.
Milà i Fontanals, més despert del que deuria, fuig cap als somnis estelars.

Junius dijo...

Auguri Mo, que significa sort i felicitat en un sol mot. M'agrada aquest mot i te'l desitjo, com et desitjo que quan passin els anys res del que et quedi enrere sigui un instant en el que no saps el que hauria passat si... Cap interrogant ha de quedar per tu, que els altres siguin els que viuen en la nostàlgia de les fotografies estàtiques que ells no van saber moure. Fem una cervesa un dia d'aquests tots plegats. Mentre tant seguim per aquí “en clau d’anhels de futur”, encara que crec que el narrador creu més en el temps d’interrupció benjaminià (el temps messiànic en el que tot pot canviar en un instant) que no pas en el temps del progrés propi de les civilitzacions que consumeixen les vides en possibles futurs que s’esllangueixen en presents no realitzats. Ufffff, quantes animalades de bon matí. Ni m’ho miro, torno a la història i em preparo pel Barça – Madrid. Bon cap de setmana Mo, Va i narrador.

nadie dijo...

Bocins de vida, instants messiànics, grans viatges... benvinguda VA, bon viatge Mo... el fil del text teixit pel narrador acaba, paradoxalment, per embolcallar-lo. la realitat es converteix en versemblança, el temps polièdric, en lineal, les sensacions, en percepcions... i si en comptes d'anhel de futur, la narració és la resposta conscientment irònica de l'individu davant la impossibilitat de comprendre l'Absurd? uuuuuummmmmsss...

Montse Pallarés dijo...

Existeix una realitat més enllà de les cerveses? Va ser divertit coneixe's i l'alcohol sempre és una ajuda contra la timidesa

mo dijo...

algú ha signat amb un nom que no és el meu, no sé que ha pogut passar
Corre un impostor o impostora per la xarxa

nadie dijo...

si només hi ha versemblança, no hi ha possibilitat d'impostura. en tot cas, hi pot haver una realitat més enllà de les cerveses, sempre que no es tracti d'una moritz, ni que soni Michael Jackson de fons...

Junius dijo...

No voldria molestar, i menys en converses tan entretingudes i menys sabent que aquest era l’espai dedicat al Guru – Narrador, però això era un blog d’història!!! La Musa Clio no em perdonarà que de nou els seus fills serveixin millor a la seves muses rivals que a ella mateixa. És cert que Talia i Melpomeme feien que els seus seguidors treballessin amb l’anima dels homes i les dones, que és el material més apassionant que crema les nostres vides, i que a ella no li quedava sinó el bon jan d’Heròdot. És cert també que ella mateixa, d’amagat, sempre va quedar captivada per l’observació d’un dels millors deixebles de les seves rivals, Aristòtil, quan afirmava que la tragèdia és més filosòfica que la història, doncs s’ocupa del que podria ser, mentre que a la història només li queda el que ja ha estat. Tanmateix hi ha un món infinit on practicar el riure i la ironia, si voleu seguir a Talia, o la tragèdia, si el que cerqueu és la passió de Melpomeme, i només petits espais per la casta de Clio. Aquesta setmana prepararé dos nous tributs a Clio per expiar tanta deshonra, espero que per llavors hagueu entrat en el món que s’estén fora d’aquest petit espai. Us hi negareu? Hi haurà una rebel•lió en marxa i jo no soc capaç ni de sentir-la? No sento la remor dels vostres cors. Un petó guapos, vaig gaudir de la vostra companyia, pers mols desvariïs que m’acompanyessin en aquells moments.

mo dijo...

Molt bé parles de les muses, junius, però per què limitar-nos a Clio, Melpomeme o Talia? Per què limitar-nos, fins i tot, a Erato? Millor esdevenir Mnemòsine, suplantar-la davant Zeus, suplantar Zeus mateix i inventar nou noves muses, que siguin més sàvies (perquè hauran de suportar la nostra ignorància), que siguin més irreverents (perquè prou reverents són ja nosaltres amb els déus, encara que no hi creiem, i encara que siguin déus petits i joganers) i que no siguin tan castes (per què, hauran de suportar també la nostra castedat?)
jo tampoc sento la remor del teu cor, serà que està massa encadenat a la voluntat de Clio?

Junius dijo...

Ets un crack Mo, tu si que brilles, sempre guanyes. Hi pensaré que ara Clio em reclama... De nou tenies raó.

nadie dijo...

pobre narrador ...62... els personatges esdevenen autònoms...69 potser és el moment d'emprendre un viatge elíptic (però existeix l'elipsi del narrador?)... 339.. strange days have found us que cantava el rei llangardaix (és clar que ell podia fer qualsevolcosa) ... Erato, remors de cors, ... hi ha molts lirismes, però no sé si estan en aquest... 7 ... no soy sino un polaco borracho, un suplente de segunda categoria, un escritor de cartas a los periódicos ... (jejeje.. qui hagués dit que el vell Hank ho clavaria d'aquesta manera). el vell Hank... que més voldria el narrador que trascendir el text i ser "alguien" en el sentit chinaskià. dissabte, dia propici, el dia de Saturn, devorem per sempre més el temps d'espera! el mientrastanto!... si no, potser, tocarà enfrontar-se finalment al cordón del zapato, massa temps vorejant-lo és temptar la sort... 1 ...

mo dijo...

Parlem de trascendir textos, com si els textos no fossin transcendents; parlem de viatges el·líptics, quan l'única manera de viatjar és l'el·lipsi; parlem de narradors que aspiren a ser l'algú que preconitzava Bukowski que preconitzava Hank Chinaski...
Strange days have found us,
strange days have tracked us down...
No sé si m'equivoco de cançó ni si m'equivoco d'escriptor
Temptar la sort, per cert, és l'única frivolitat que em puc permetre, tot esperant que el déu Saturn o que el déu Zeus no devorin la primavera

Junius dijo...

Un petó Mo i fins demà. No et felicitaré llavors, ho faig ara.

nadie dijo...

no t'equivoques Mo, ni d'escriptor ni de cançó, tot i que no és la primavera allò que el narrador voldria devorar, ans el contrari. és el temps d'espera, el ser ningú... en tot cas, avui és últim dia d'un any, un d'entre els molts còmputs que ens marquen el gir de les circumferències celestials ... que la màgia del cap d'any ens acompanyi a tots plegats, que el moviment de les esferes ens porti cap a una altra edat, que la fortuna somrigui als audaços ...

xa dijo...

Els que no estem tant versats en còmputs temporals d'altres paradigmes, i que fins i tot dubtem si ho estem en el calendari que culturalment ens pertocaria, no tenim altre remei que tirar de l'hermenèutica per entendre alguna cosa. Així, semblaria que hom volgués , metafòricament, equiparar el "temps d'espera", el temps "d'ésser ningú", amb un imaginat, oportú i convenient calendari profètic, segons el qual hi ha un cicle que es dona per acabat justament demà... Curious, que diria en Forges...

mo dijo...

All that is gold does not glitter,
Not all those who wander are lost

nadie dijo...

Oh, incrèdul Xa!!!... dubtes de les paraules del Gurú!!!! la nit del 24 de març al 25 és el cap d'any seguint el còmput de l'Encarnació de Déu (et sembla prou convenient i profètic el calendari????). que la desgràcia caigui sobre teu (a no ser que em convidis a una birra).
Mo, bells mots d'esperança per a un pobre hòbbit de la Comarca (en concret, de la comarca del Vallès). un hòbbit, però, que prefereix que les espases restin trencades i defuig les corones reials (millor quedar-se al Shyre fent uns petilles i bevent birra, esperant el temps de la collita).

Junius dijo...

A tots vosaltres, a tots, especuladors de la paraula, juganers de la primavera, us diré tan sols les paraules d'un savi historiador que sempre m'acompanya i, amb elles, espero que aquest blog torni a ser el que havia de ser: "crec en el futur, perquè el construeix-ho amb les meves mans". Deixeu-vos ja de fats, de calendaris, fins i tot de temps messiànics. Jesús de Natzaret no vingué a anunciar les escriptures, sinó a donar-los compliment. No hi havia un temps que marques la fi de tots els temps, tampoc hi havia un temps de la redempció marcat per Déu o el poble o les constel•lacions astrals (aquells que creuen en les constel•lacions, tan sols han deixat de dominar les seves pròpies estrelles), qualsevol temps era bo per obrar, qualsevol moment podia ser messiànic i contenir en la seva consumació el portal cap a una nova experiència. Anys després, 1871 anys després si ens hem de creure el calendari cristià, un petit i gran home a la vegada, que esperava la mort dels seus companys a les presons de París tan sols perquè s’havien atrevit a assaltar els cels, escrigué abans de que finissin les seves vides al patíbul que ja no eren temps de ni déus, ni amos, ni tribuns, en ells no està el suprem salvador, sinó tan sols, de nou, temps d’assaltar els cels. Apa a gaudir dels dies de llum, de la pluja de sol, del crit del cos, de la calidesa de l’anima i de les nits estelades i pareu, collons pareu, que cada matí és més surrealista aquest blog. Què feu per les nits? Per cert Xa...., bé ja t’ho diré després.

xa dijo...

D'acord, d'acord...

Posem-nos seriosos amb això de la història. Jo proposo que els sabis del ram ens animeu l'esperit amb temes proposats pels ignorants/ignots. Pel freqüent principi assembleari "qui proposa assumeix", començo jo. Aquí teniu tema, un abstract publicitari de la darrera obra mestra que ens regala la historiografia anti-acadèmica:

"Si el Descobridor d’Amèrica, Cristòfor Colom, és de la família Colom de Barcelona; si Pals és la vila de l’Empordà des d’on se surt cap a Amèrica; si la primera administració americana va ser feta exclusivament per catalans; si els Pinçon eres portuguesos establerts a l’Empordà, en l’època que el Conestable de Portugal era rei de Catalunya; si el nom d’Amèrica ve d’Americ o Aimeric, un parent dels Colom barcelonins; si Jamaica ve de Jacme o Jama, el nom del germà de Cristòfor Colom; si Fray Bartolomé de las Casas era Bartomeu de Cases; si la censura de tot el descobriment i primera administració d’Amèrica feta per Ferran el Catòlic i els seus successors, perquè la Monarquia no va voler complir els acords econòmics i patrimonials de les Capitulacions de Santa Fe amb la família Colom… per tot això, diem que el mite del Colom desconegut o d’orígens diversos no té sentit. Tot això explicat per Jordi Bilbeny, que fa d’advocat del Descobridor, i per David Bassa, que actua de Fiscal de totes les altres possibilitats. L’investigador Jordi Bilbeny ha aportat desenes de proves del que diu i ara són els altres els qui hauran de portar la prova en contra de les seves afirmacions i en contra de la família Colom de Barcelona."

No em queda més que recolçar-me en un cita de l'inefable ex-batlle de la Rosa de Foc:

"Que comenci la Festa!"

Junius dijo...

Xa, ara que estem sols tu i jo aquí, diré el que tu i jo sabem. El debat sobre Colom o Aimerich, vols dir que mereix les nostres neurones? Quedem per fer una cerveseta i les gastem d'una altra manera, mentre llancem la botella de Vichy a les escombraries de la història. Podria ser el principi d'una llarga amistat....:)). Una abraçada nano

nadie dijo...

... e il naufragar m'è dolce in questo mare.

Uf dijo...

Uf. Informat pel Gurú he accedit en aquest blog per veure "què s'hi cou" (permeteu-me el castellanisme en temps de tempesta lingüística). I he vist, astorat, que no entenc res. Però no com aquell sabi grec del només sé que no sé res, no, sinó com aquell pobre ignorant que després de pregunta a Clio què és el què passa, va anar a parar a les birres, i un cop resolt el tema alcohòlic (continua amb estrella i denosta això de la Moritz), va resoldre l'inici de l'any empenyent fort, sense creure res i deixant de pensar massa, per si un cas acabava fallant la tria. En definitiva, jo no crec que, només em sembla que ... en la línia de la versemblança, ... intueixo.

mo dijo...

Hauries de celebrar, junius, que el teu blog estigui cada dia més sol·licitat per ànimes assedegades d'història. Altres muses, a banda de Clio, poden il·luminar les nostres vides. Veig com Cal·líope t'espera als peus del llit, embolicarà els teus pensaments amb la seva veu tèbia i t'inspirarà una gran idea brillant o un pensament revelador.
A més, què esperaves? Pot, algú de nosaltres, controlar la seva vida? Aleshores, com pots pretendre controlar un blog? Assumeix el risc, deixa't endur per la poesia i naufragem tots plegats, com Leopardi (o era el narrador qui naufragava?)

Uff! dijo...

Home, tornat a llegir, realment el que he dit sona fatal ... faré un curset per explicar-me millor. Volia dir tot el contrari. De fet parlava de mi.

Junius dijo...

Diu el narrador que la poesia no és de qui la crea, tan sols de qui la necessita. I en l’hora foscant, quan Erato es va encarnar, la bellesa reclamava poesia, i el seu naufragi resultà dolç segons ens ha deixat per testimoni aquí. Era fàcil d’imaginar que d’amagat, quan Clio se’n va, és Cal•líope la que guia les meves nits i, certament, espero sentir la veu menuda de les seves, a voltes tendres, a voltes iracundes, amigues paraules. Que el teu desig es faci meu. Res pretenc controlar i menys quan sou vosaltres, juganers de la paraula i de la vida, els que marqueu el compàs. Assumir el risc...., de nou, Mo, m’hi faràs pensar. Quan ens serà donat el do de poder llegir les teves paraules? Tan sols pels fragments que ens has deixat aquí...

nadie dijo...

el narrador, Mo, qui es deixa naufragar dolçament és el narrador (que també té una mica de Leopardi, tot sigui dit... no només del vell Hank viu l'home).
i tu, Junius, tant clio com cal·líope sempre t'han acompanyat. en el teu ars rerum gestarum és l'última la que el converteix en eina de canvi social. en la teva vida, és la primera la que guia la comprensió dels esdeveniments.
abandonem, per tant, la distinció platònica entre ciència i poesia, tornem a l'origen pre-socràtic en què el logos i el mythos es donaven la mà...

Junius dijo...

Ok, ok. Però recorda ens queda una ciutat i en ella hem d'escriure les "venti canzoni sul maledetto circolo vizioso e un fado portoghese", jejejej