jueves, 11 de octubre de 2007

Se’n van...adéeeeeeu.......



Avui us explico una història que no és la Història, ni tan sols una petita engruna de la mateixa, és una història que, en part, no la més important (la més important la van viure els seus veritables protagonistes), es va iniciar en aquest blog. Aquest era (és) un blog d’història, però per art i part dels seus més lacerenats crítics del seu humil contingut, va esdevenir per un petit moment i massa ràpidament en una altra cosa.

Hi havia un noi i havia una noia (eren heteros, o com a mínim bi, sinó aquesta història tindria poc sentit). Al noi l’anomenarem Bukowsky (no desvetllarem, tanmateix, l’origen d’aquest pseudònim) i a la noia Mo. Ell venia d’una llarga història feta de grans viatges, una bellesa sense parangó i camins en la fosca nit d’una Rosa de Foc on cap dels seus pètals semblava voler jugar amb el seu cor, ni cap dels seus amics tenir pietat de la fatiga del seu caminar. De la noia sabem menys, només direm que era àcida com poques, que en alguns moments d’aquesta història adquirí la forma d’Erato (no li és difícil, sempre que me la trobo està sortint de la dutxa) i que els seus escrits ens deixava muts a tots els demés. Aquesta noia i aquest noi compartien coneguts comuns, fins a un punt molt més enllà del que ells mateixos sabien, però no es coneixien (de fet per això no ho sabien).

Dolces i inquietants nits en el tombant de la primavera semblaven cremar en aquells dies. I en un crepuscle es trobaren en un petit bar gracienc que ben aviat deixarà el camp del mite per esdevenir llegenda. El noi no era d’aquell lloc, fustigava aquell lloc, el considerava la veritable foguera de les vanitats de la nostra capital, però el noi anava allà cercant una promesa. I se sap d’antuvi que quan un cerca una promesa, sovint oblida tot ho demés. Que cercava la noia? Això no ho sabem, però el que sí que sabem és que aquella història s’inicià en aquell moment i en aquell lloc.

Hi havia un noi i havia una noia i havia una cervesa (de fet, si no recordo malament, n’eren moltes) i semblava que no hi havia res més. Ho semblava només. Poc després d’aquell breu trobada on els silencis devien estar plens de mirades furtives que els altres, en la nostra volguda ignorància, no albiràvem, aparegué un missatge en aquest, meu, blog que a partir de llavors deixà de ser del tot meu. En aquest missatge la púdica noia es demanava i demanava si “Existeix una realitat més enllà de les cerveses? Va ser divertit coneixe's i l'alcohol sempre és una ajuda contra la timidesa”. I el noi, púdic també ell, i un punt més tímid perquè negar-ho, no pogué deixar-li de respondre “si només hi ha versemblança, no hi ha possibilitat d'impostura. en tot cas, hi pot haver una realitat més enllà de les cerveses, sempre que no es tracti d'una moritz, ni que soni Michael Jackson de fons...”.

Paraules fortes, resposta de Bogart, que poc temps després, no gaire certament, es convertiren en suplica:

“pobre narrador ...62... els personatges esdevenen autònoms...69 potser és el moment d'emprendre un viatge elíptic (però existeix l'elipsi del narrador?)... 339.. strange days have found us que cantava el rei llangardaix (és clar que ell podia fer qualsevolcosa) ... Erato, remors de cors, ... hi ha molts lirismes, però no sé si estan en aquest... 7 ... no soy sino un polaco borracho, un suplente de segunda categoria, un escritor de cartas a los periódicos ... (jejeje.. qui hagués dit que el vell Hank ho clavaria d'aquesta manera). el vell Hank... que més voldria el narrador que trascendir el text i ser "alguien" en el sentit chinaskià. dissabte, dia propici, el dia de Saturn, devorem per sempre més el temps d'espera! el mientrastanto!... si no, potser, tocarà enfrontar-se finalment al cordón del zapato, massa temps vorejant-lo és temptar la sort... 1”.

No descobrirem que significaven aquells números al bell mig de la seva prosa. Costoses reflexions no ens permeteren descobrir-ne el secret fins molt més endavant. A voltes ho sublim esdevindria patètic si descobríssim totes les veritats d’una història. Només direm que, a partir d’aquell moment, les tornes canviaren i el paper més dur i tallant entrà en el camp de joc de la noia. Veieu sinó la seva resposta:

“Parlem de trascendir textos, com si els textos no fossin transcendents; parlem de viatges el·líptics, quan l'única manera de viatjar és l'el·lipsi; parlem de narradors que aspiren a ser l'algú que preconitzava Bukowski que preconitzava Hank Chinaski...

Strange days have found us,
strange days have tracked us down...

No sé si m'equivoco de cançó ni si m'equivoco d'escriptor
Temptar la sort, per cert, és l'única frivolitat que em puc permetre, tot esperant que el déu Saturn o que el déu Zeus no devorin la primavera”

Tanmateix el noi no es féu enrera. No en va havia viatjat per sendes llunyanes de l’amor, ni havia recitat fins altes hores de la nit en condicions físiques més que deplorables al Dante de la Divina Comèdia, per esmorteir ara els seus desitjós. I apel·lant a tot el que de bo, honrós i coratjós hi havia en la seva anima li digué a la bella damisel·la: “no t'equivoques Mo, ni d'escriptor ni de cançó, tot i que no és la primavera allò que el narrador voldria devorar, ans el contrari. és el temps d'espera, el ser ningú... en tot cas, avui és últim dia d'un any, un d'entre els molts còmputs que ens marquen el gir de les circumferències celestials ... que la màgia del cap d'any ens acompanyi a tots plegats, que el moviment de les esferes ens porti cap a una altra edat, que la fortuna somrigui als audaços ...”

Un bri d’esperança s’obrí en les ànsies de devorar d’aquell narrador. Ànsies vestides del temps messiànic de Benjamin (no li faltava raó a aquell altre pensador de la cultura occidental quan afirmava que tota ella era una sublimació del sexe), però ànsies que al cap i a la fi crepitaren la cendra per convertir-la en flama de nou quan la noia les alimentà amb les paraules més preuades de Tolkien:

"All that is gold does not glitter,
Not all those who wander are lost"

Cal dir, arribats a aquest punt, si és que algú apart de jo s’hi troba, que a aquestes altures el blog estava plegat de missatges. No tots eren d’aquell noi, ni d’aquella noia. Junius, la Va i el Xa, no paraven ja d’escriure, però el que deien i el que apuntaven no tenia major importància, ja que ells no estaven en la trama principal, sinó que l’expectació i l’enveja omplien el seus ulls àvids per saber com continuava aquella història i quin final tindria (catxondos anàvem ja amb ella). No en parlàrem d’aquest final, de fet no hi hagut final, tan sols cruïlles. El mateix noi ens ho feia saber a tots abans d’una d’aquestes cruïlles que, de fet, tan sols ells coneixen . Davant de l’ofensa de qui estava qüestionant la màgia del que s’estava vivint en aquell temps i lloc, el vell cavaller, no pogué deixar d’exclamar:

“Oh, incrèdul Xa!!!... dubtes de les paraules del Gurú!!!! la nit del 24 de març al 25 és el cap d'any seguint el còmput de l'Encarnació de Déu (et sembla prou convenient i profètic el calendari????). que la desgràcia caigui sobre teu (a no ser que em convidis a una birra).
Mo, bells mots d'esperança per a un pobre hòbbit de la Comarca (en concret, de la comarca del Vallès). un hòbbit, però, que prefereix que les espases restin trencades i defuig les corones reials (millor quedar-se al Shyre fent uns petilles i bevent birra, esperant el temps de la collita).”

I així fou. En aquella nit del 24 al 25 de març coincidint amb la celebració del canvi d’any i de la celebració de l’aniversari de la MO, aquell noi i aquella noia, que encara no es coneixien, es trobaren. Podríem fer-ne un relat d’aquella trobada. Molts, tots els que havíem estat també en aquell blog, hi érem, però en el moment essencial tan sols dos persones participen del secret i als demés tan sols ens queda callar sense intentar enganyar a la ignorància.

Diré que per acabar, descansat de tanta història i de l’ús i abús del meu blog, vaig voler deixar unes últimes paraules per testimoni “Xa, ara que estem sols tu i jo aquí, diré el que tu i jo sabem. El debat sobre Colom o Aimerich, vols dir que mereix les nostres neurones? Quedem per fer una cerveseta i les gastem d'una altra manera, mentre llancem la botella de Vichy a les escombraries de la història. Podria ser el principi d'una llarga amistat....:)). Una abraçada nano.” No va servir de res, l’amor no té compassió d’aquells que no el viuen i el noi que havia gaudit dels plaers negats als altres aquella nit ens va enunciar tot seguit “... e il naufragar m'è dolce in questo mare.” I davant les meves protestes, ja n’hi havia prou, la noia tampoc pogué deixar d’apuntar:

"Hauries de celebrar, junius, que el teu blog estigui cada dia més sol·licitat per ànimes assedegades d'història. Altres muses, a banda de Clio, poden il·luminar les nostres vides. Veig com Cal·líope t'espera als peus del llit, embolicarà els teus pensaments amb la seva veu tèbia i t'inspirarà una gran idea brillant o un pensament revelador.
A més, què esperaves? Pot, algú de nosaltres, controlar la seva vida? Aleshores, com pots pretendre controlar un blog? Assumeix el risc, deixa't endur per la poesia i naufragem tots plegats, com Leopardi (o era el narrador qui naufragava?)"

I en aquest punt, efectivament, derrotat com estava per aquesta parella (llavors encara no ho sabien, però ho acabarien essent), vaig deixar de pretendre controlar la meva vida i menys aquest blog.

Què us vagi bé Mo i Bukowsky i felicitats cabrons, ara que aneu a viure junts finalment us hauré perdut de vista en aquest, meu, blog. Un petó guapissims i Ciaoooooooooooooooooooo!!!!

11 comentarios:

El gronxador dijo...

Ei, felicitats!
I a on aneu/van a viure? Ja han trobat pis?
per cert, qui deia que la història no servia per a res?
Aquest bloc n'és un exemple de com la història pot augmentar els nivells de felicitat de la gent i contribuir a l'emparellament de l'espècie.
Salut!

Junius dijo...

On van a viure és un tema interessant que omple d'orgull a algú, pero al que no em correspon a mi explicar.

El gronxador dijo...

bé, doncs ja m'assabentaré quan m'hagi d'assabentar i per la font pertinent
salut!

mo dijo...

Benvolgut junius,
m'omple de sorpresa –no puc dir que grata– veure que has obert una entrada al teu bloc heterogeni sobre bukowski i sobre mi (o sigui, mo) amb un títol que em desconcerta "Se'n van..adéeeeeeu....."
Com que se'n van? A on se'n van? Dit així sembla que haguem decidit fer un viatge interestel•lar (no confondre amb interestelar, que té un altre origen i unes altres connotacions), que marxem a viure als Antípodes o que haguem decidit dur a terme un suïcidi ritual, dirigit a fer que el nostre amor no mori mai.
Per a tots aquells que us heu quedat confosos i sense saber a què responien les paraules d'aquest títol manipulador (després m'expliques que la història és ciència, ja ho veig ja, com n'és de científica... hehehe) us ho aclareixo, que no, que no marxem a viure a Nova Zelanda –tot i que mira, no és un mal lloc per viure sempre i quant tinguis les ovelles sota control (referència cinèfila, heu de veure Black Sheep, traduïda aquí com a Ovejas asesinas) –, ni tenim un bitllet d'anada a la lluna ni hem comprat una parcel•la al cementiri i dosis elevades de cianur. No, treieu-vos-ho del cap! Res de tot això!
En el cas que ens ocupa, només un d'aquests dos personatges se'n va (a banda de junius, que se'n va per les branques de l'exageració) i no és ben bé que se'n vagi, sinó que canviarà la seva ubicació al món. És a dir, i seguint amb els astres, que es traslladarà com els planetes a una galàxia propera a la què es pot arribar a pocs minuts llum, sempre i quant la llançadora intercomarcal renfe no tingui obturats els motors d'hipervelocitat. En realitat, i crec que estic legitimada a dir-ho, i em sembla que el senyor bukowski m'ho permetrà, la senyoreta mo passa a ocupar un espai metafòric al Vallès (dic metafòric perquè fins ara l'estava ocupant físicament, a banda d'ocupar físicament altres coses que ara no vénen al cas i que si sou ments malaltes com penso no trigareu a deduir...).
Després, junius, què és això que sempre que em veus estic sortint de la dutxa? Em sembla vergonyós que vulguis inculcar la llavor de la desconfiança al senyor bukowski, que ja en té prou amb saber que gasto més aigua de la que deuria segons els paràmetres del senyor Al Gore. Només recordo dos o tres cops en què això s'hagi esdevingut i no és pas culpa meva que decideixis fer visites a casa just en el moment que jo decideixo fer una dutxa (visites que sempre fas mitja hora abans del temps estipulat, tot s'ha de dir, però, tenim nosaltres la culpa que t'avorreixis amb Clio i que vulguis conversar amb les muses de Milà i Fontanals? Aquesta és, evidentment, una pregunta retòrica, però per no deixar espai al dubte, ja la contesto jo, no, nosaltres no tenim la culpa). Espero, en qualsevol cas, que no tinguis res contra la higiene personal.
Per la resta, molt bé, tot i que he vist que no has entès les paraules de Tolkien (tot plegat era una broma, Tolkien mai no va escriure paraules preuades, el que volen dir és que –i perdona'm per expressar-me en castellà quan fa tan poc que hem passat el 12 d'octubre– és que "no es oro todo lo que reluce, ni toda la gente errante anda perdida" en clara al•lusió, el darrer vers, al senyor buwkoski, i d'això en deus saber tu més que jo, i espero que així continuï esdevenint-se).
Després hi ha coses que no he entès, però això entra en els referents friquis d'historiadors que es pensen que fan ciència (i com que jo també penso que faig ciència quan faig interpretació literària no em ficaré amb vosaltres per això).
En definitiva, que gràcies per aquesta dedicatòria tot i que penso que ens hauries hagut de presentar abans, si tan clarivedent i obvi era tot plegat, però com diu la meva mare, más vale tarde que nunca...
En resum, que no marxem, que hem decidit anar a viure junts (i a Sabadell) perquè:
1) vivint a Sabadell ens estalviarem les visites dels amics que no han estat convidats prèviament
2) vivint a Sabadell ens estalviarem les visites dels amics que sí hem convidat prèviament, i als quals els hi fa molta mandra viatjar més de trenta minuts en TMB
3) vivint a Sabadell podrem fer la compra al mercat per menys de 100 euros el dissabte
4) vivint junts no passarem fred a l’hivern i si passem calor a l’estiu ja trobarem maneres divertides de combatre-la
5) vivint junts estalviarem aigua (i farem un bé al planeta) perquè les rentadores estaran sempre plenes
6) vivint junts multiplicarem el nostre potencial intel•lectual i negarem amb la pràctica la poesia negacionista de l’Óscar Hahn, aquí reprodueixo un dels seus poemes (para muestra, un botón)


Uno le dice a Cero que la nada existe
Cero replica que Uno tampoco existe
Porque el amor nos da la misma naturaleza

Cero más Uno somos dos le dice
Y se van por el pizarrón tomados de la mano

Dos se besan debajo de los pupitres
Dos son Uno ceerca del borrador agazapado
Y Uno es Cero mi vida

Detrás de todo gran amor la nada acecha

I perquè a nosaltres no ens assetgi el no-res comprarem barretes d’encens i pregarem per la propera reencarnació de les nostres ànimes...

Junius dijo...

No era en cap punt exagerat Mo. Tu mateixa ho dius, canviareu (pots pensar que canviaràs, però jo sé que en el fons ambdós canviareu) la vostra “ubicació al món”. No és poc viatge. I venint, com vinc, del món on tu vas (cosa que en Bukowsky segurament em discutiria i per tant ja li dono la raó d’entrada i m’estalvio la trifulca), et puc dir que sí, que efectivament, és un altre món. Diria més coses, però en diré menys. Auguri nanos. Hauré d’avisar quan vingui a casa vostra? (però ara que hi penso: sempre ho faig). Un petó

Va dijo...

Benvolguts Junius i Mo,

Torno finalment a escriure en aquest blog que algunes nits es converteix en prova acusatòria de certes tendències narcisistes del seu autor.

No per parlar d’Història – no gosaria coneixent els saberuts que se’l llegeixen – sinó més aviat per opinar d’aquestes històries que comencen en lapsus temporals que en el moment ens semblen anodins.

No entraré tampoc a discutir la versió d’una història que en Junius explica - evidentment, i com tot narrador - a la seva manera i de la que els seus personatges (o podríem dir víctimes?) col•laterals en podem tenir altres visions.

No discutiré, tampoc, quin és el to més adequat, si l’edulcorat de’n Junius o el sarcàstic de la Mo, ja que no voldria entrar en discussions d’estil amb cap d’aquests dos aspirants (i potser futurs prometedors) escriptors.

Simplement diré que no hi ha adéus, sinó transformacions que els i ens duran cap a camins, móns i submóns diferents. Que tinguem sort companys!

I recordeu... el cau conspiratiu encara continua en peu.

RAFA dijo...

Me uno a las felicitaciones, no me entero de casi nada (las clases de catalan de Montse no dieron para mas) pero bueno cojo la esencia.
Por cierto, bonita foto.

mo dijo...

Junius,
no creus que ja fa massa temps que aquesta entrada està al teu bloc, perquè no en fas una altra? Ara és l'època de les migracions dels ocells, animalons que van i vénen... Pots començar dient

"Avui us explico una història que no és la Història, ni tan sols una petita engruna de la mateixa. Avui us explico l'aventura extraordinària, la peregrinació i el viatge de la grua siberiana (Grus leucogenarus) que aquests dies visita els nostres paisatges fugint no només del fred, sinó de la política interior de Vladímir Putin i del poloni... Aquest era (és) un blog d’història, però per art i part dels seus més lacerenats crítics del seu humil contingut, va esdevenir per un petit moment i massa ràpidament en una altra cosa; en un blog d''ornitologia, que és la meva veritable passió. A la merda, la història, a qui l'importa la història, quan veu les grues solcant els cels glaçats de l'hivern?"

Penso que ho has de fer, a més les fotos de les grues siberianes són més adients per a aquesta època de l'any.
sisplau, treu aquest post ja!!

Junius dijo...

Mo, estic tancant, atrapat, enclaustrat, amargat i masacrat per un text. Hi ha vida més enllà dels textos?, es preguntava el teu príncep. Certament n’hi ha (ell no para de parlar-ne i ja es incapaç de tornar al text), però jo ara estic reclòs en un d’ells i fins que no en surti, no hi haurà nou post. No sabria ni com començar-lo, menys encara com acabar-lo, i, tot i el teu oferiment, em sembla que no agafaré el teu peu. No et sàpiga greu. De fet, no seria un bon final pel bloc? Va començar, malgrat tot el que podíeu pensar i dir, i la raó que de ben segur hi havia en les vostres paraules, a partir de vosaltres, em sembla just que al final el jo desaparegui, es difumini, es perdi, diluït en l'anonimat d'altres espais i resteu només incolumnes vosaltres. No em semblaria un mal final deixar-lo així, en tot cas te quelcom d'irònic que em diverteix i pel que veig a vosaltres us turmenta. Doblement interessant llavors aquest final. Ja hi pensaré. Ciao Mo, torno al text i un petó.

mo dijo...

Junius,
el bloc és teu, per tant, pots fer el que vulguis (sortosament no has fet cap entrada amb una caricatura d'una parella reial, sinó ja t'hagués enxampat l'Audiencia Nacional). Un final irònic? No ho sé, jo no li veig la ironia, però ja me l'explicaràs, si vols, és clar. En qualsevol cas, no crec que hagis d'abandonar el bloc, i molt menys que l'acabis amb una entrada sobre bukowski i mo.
Se m'està acudint que et dec una cosa sobre Star Wars, si t'ho passo, treuràs aquest post? sí?

Junius dijo...

Fet. No ho dubtis.