domingo, 11 de julio de 2010

A l'Ivan (no Iván)

http://lacabratiralmontestandoderomeria.blogspot.com/2010/07/yo-no-soy-de-esta-tierra-ni-conozco.html

Ivan tot el que tu penses ho he pensat jo també. Crec que absolutament tot, fins i tot el “jo no sóc d'eixe món”. Però pensant tot això, i pensant pràcticament el mateix, aquests dies també han estat dies d'altres pensaments. He llegit “Catoia l'enfarinat”, una novel·la, de fet una de les grans novel·les modernes occitanes. És o no és (això només l'autor ho sap i ell es va emportar el secret a la tomba) una metàfora trista, desesperant i melancòlica, sobre els mons que moren amarats de futilitat, sense saber ni reconèixer la seva pròpia defunció. Mentre el llegia no podia deixar d'escoltar “se canta”, el cant occità que em commou en allò més intim, l'origen del qual en realitat es perd en el temps. En un acte desesperat un diputat occità maldà per fer-lo sentir de nou davant d'una Assemblea Nacional francesa que res entenia d'aquell gest, ja se n'havien encarregat prou els seus predecessors de que res poguessin entendre els seus fills. És la llengua bessona del català, era la terra bessona de Catalunya, i ara....

Sé que si aquesta fos una cultura esllanguida, vivint tan sols en els seus últims pàlpits, tot seria més fàcil, i la seva defensa no mouria a dubte. Però llavors també voldria dir que es defensa allò que ja gairebé s'ha perdut i, és cert, aquí encara no s'ha perdut. I me n'alegro. I és cert també que essent una cultura que encara no ha arribat a aquest estat (malgrat molts són els que ho desitjarien), està travessada de contradiccions, està travessada de classes i interessos de classe, està travessada d'ideologies, i de conservadors molt conservadors, i de feixistes molt feixistes, a voltes salvats pel simple fet que no són espanyolistes (si ho fossin serien tan sols una mostra més de l'essència espanyola, als que ni la paraula se'ls dirigiria, en una mirada del tot injusta, és cert). Sé també que tota defensa d'una nació sense adjectius a voltes és oblidar totes aquestes contradiccions, a voltes és oblidar que alguns ens sentim més aprop de Machado i Lorca, dels miners asturians i la seva comuna o dels camperols d'Andalusia i les seves oliveres, o d'aquell crit fet per Companys quan Madrid estava apunt de caure en mans dels franquistes, “Madrilenys, Catalunya és amb vosaltres” (crec que feia així, aquí no ho puc comprovar), que no pas de coses que representa que són més nostres.

Però aquesta no és encara una cultura esllanguida, encara que siguin molts els que ho volen. I jo no la vull així, no puc voler-ho. I per això, malgrat tot, a voltes crec que s'ha de fer un crit de dignitat nacional, que a voltes l'afirmació col·lectiva i unitària i la creació d'un marc polític propi és quelcom pel que ens podem abandonar per un moment. Just el moment que no ens faci oblidar que és cert que hi ha classes i interessos de classe, que hi ha ideologies i que hi ha feixistes en aquest costat també, i que els mateixos són iguals que els altres, per molt que representi que són nostres. Just el moment que no em faci oblidar que tinc companys i companyes, companys i companyes als que estimo i que sento meus, a la resta de la Península. Tot tan senzill o tan complicat com una persona que es diu Ivan i que dient-se així, i vivint en aquesta terra sense voler ser de cap terra, no vol posar-se l'accent a la “a”, l'accent que li correspon en una llengua, però no en l'altra. Ens veiem a Mallorca guapo, he encontrado la playa una semana después de llegar y no está mal, traete las cartas de todas formas que esto está muy complicado.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

bones vacances xavi!!
Espero veure¡t ben aviat i desitjo que tot vagi bé.
Un petonàs.
mireia martinez

Anónimo dijo...

Hòstia Mireia. No havia vist el teu comentari. Bones vacances a tu també. Jo ja estic de tornada,mrrrrr. Ens hem de veure!