lunes, 23 de julio de 2007

Les cendres que cremen encara

Avui a l'arxiu he trobat aquestes paraules, paraules d'un camperol comunista del primer terç del segle XX: Il sole non nasce per una persona sola, la notte non viene per uno solo. Questa è la legge, e chi la capisce si toglie la fatica di pensare alla sua persona, perché anche lui non è nato per una persona sola (El sol no neix per a una sola persona, la nit no ve per a un sol. Aquesta és la llei, i qui la compren es lliura de la fatiga de pensar en si mateix, perquè també ell no ha nascut per a una persona sola). Paraules precioses i sencilles. Ahir a la nit em van fer sentir (em van dir que l'havia de sentir entrant de cop a l'habitació) La domenica delle salme nessuno si fece male tutti a seguire il feretro del defunto ideale (...) La domenica delle salme gli addetti alla nostalgia accompagnoro tra i flauti il cadavere di Utopia (...) La domenica delle salme fu una domenica come tante il giorno dopo c'erano i segni di una pace terrificante (la canço de De André de 1990 dedicada a un diumenge quan a Milano es va decidir que l'ordre tornes a regnar a la ciutat, un ordre que s'estava imposant per llavors a tot el món. Un ordre que sempre s'intenta imposar oblidant les belles paraules de Rosa Luxemburg abans de que la matessin, en el seu L'ordre torna a regnar a Berlín, que deien, si no recordo malament: no sentiu la remor? Estúpids, el vostre ordre està edificat sobre sorra i un dia m'aixecaré de nou. Vaig ser, sóc i sempre seré). Entre les paraules del camperol de principis de segle i les paraules de De André es podria escriure tot un llibre sobre allò que mogué i cremà en la voluntat i el cor dels lluitadors de tot un segle. Ho deia també la cançó d’ahir a la nit, mentre tot això passava, tots callaren, però: il cuore d’Italia da Palermo ad Aosta si gonfiava in un coro di vibrante protesta. És això cert? No ho sé, però m'han agradat també aquestes paraules i el que és cert és que el trobador encara crema en els seus cors.

2 comentarios:

Xavi dijo...

Junius, per variar, el lirisme messiànic et perd...

Amb aquesta passió per l'èpica dels perdedors, no entenc com és que et resisteixes als encants dels westerns d'en Sam Peckinpah.

Serà policamentcorrectisme? O que l'èpica només et posa si hi ha obrers pel mig?

Je je... Segur que cap de les dues! Els que et coneixem sabem que no ets així d'insubstancial; per allò de l'autenticitat que et caracteritza i que hom (i «don») ja ha glossat adequadament.

En qualsevol cas, semblaria clar que, de la mateixa manera que el teu estimat Walter Benjamin era un personatge del s. XIX atrapat en un cos del s. XX, en Junius fos un personatge del temps en el qual una lluita tenia sentit i uns codis fàcilment desxifrables... i dramàticament atrapat en la societat líquida dels collons.

I el millor de tot és que ens agrades així!

You'll never walk alone.

Junius dijo...

neanche te...