memòries italianes

Avui he anat als actes d’aniversari dels bombardeigs de Roma. El primer d’ells va ser el 19 de juliol de 1943 i es van anar repetint, en diversos contextos de la complicada història de la guerra civil italiana durant la segona guerra mundial, fins al març de 1944. Hi he anat per dos motius. El primer d’ells perquè l’any vinent s’inaugurarà una exposició a Roma sobre els bombardeigs italians perpretats a Barcelona. El segon perquè no entenia que la commemoració d’aquests fets, pagats per la Comune di Roma (de sinistra), tingués un escenari religiós com a principal protagonista i a Andreotti com a figura més destacada. Quan he arribat ha començat el deliri. Entrava per la porta de l’església i una mica més i em foto de morros contra un sarcòfag gegant, m’he apartat i llavors he llegit el nom del mort que hi havia dintre: Alcide de Gasperi (el principal dirigent de la Democràcia Cristiana). No és aquest un espai especialment laic, ni mancat de color polític he pensat. De totes maneres, animat pel so que venia de dintre de la nau central, he entrat vorejant tan digne sarcòfag. Òpera, una hora d’òpera seguida dins de l’església. Una cinquantena de persones, no més, estaven allà escoltant amb un esguard de dignitat que commovia les àries dedicades a les víctimes dels bombardeigs. Al davant de tot un grup de monges compacte, al costat, però separats per un passadís, l’acompanyava un grup de capellans amb sotana, també compactats, just al darrera un grup de japonesos italianitzats que a cada final de cançó cridaven a cor que vols “Bravi! Bravi!”. Primer pensava que els japonesos desentonaven, ma non, de fet els seus crits han anat contagiant als romans de tota la vida i, al final, fins i tot als cantants mateixos, que quan han sentit el clamor de “bis, bis!” no se n’han sabut estar. La cançó triada: O Sole Mio. I trencava la llàgrima veure tota aquell església on solemnement es volia celebrar l’aniversari de la devastació de Roma aixecada com un sol home, amb japonesos inclosos, cridant com un sol poble: O Sole Mio, Sta ’nfronte a te!....

Encara no recuperat del tot, i emocionat com poques vegades he estat, ens han portat a tots plegats (japonesos, capellans, monges, romans i jo inclòs) cap el claustre on hi havia l’exposició (d’aquesta no en parlaré, millor que no en parli...). Al vell mig una taula. L’edat mitja de la taula no baixava dels 75 anys, tampoc la del públic anava molt llunyana certament, i al vell mig de la mateixa: Andreotti. Impressionat! Quants anys hauré vist aquella caiguda de coll que li deixava el cap just sobre un ombro i ara el tenia a tan sols dos metres. Es notava que era estimat pel públic. De fet un que tenia al costat no podia deixar d’expressar-ho en veu alta “stimo molto Andreotti come storicho”, com a històric, perquè per tot ho altre, com tampoc podia deixar de dir l’home, estava col·laborant amb els jueus i els comunistes (!!!!). Cal aclarir aquí un error comú entre els catalans quan s’enfronten a la realitat italiana, per ells stimare no significa exactament el mateix que per nosaltres. La traducció exacte seria “ti voglio bene”, quan diuen que t’estimen, i això és important per nou caure en desafortunats errors, vol dir que et valoren o et calculen (cal tenir clara la diferència). A la taula no estava sol, aquestes taules sempre estan massa plenes, l’acompanyaven dos senadors, l’escriptor del llibre “Roma Violata”, l’editor (sens dubte el que ha dit coses més interessants), un general dels Carabinieri (acompanyat per la guardia d’honor) i un personatge més que no puc descriure. Aquests últim, que de fet és el que havia muntat el show dintre la nau central de l’església, amb aspecte de presentador de festival de Sant Remo, ha anunciat que el representant de la Comuna de Roma no havia pogut venir, car estava en un acte en favor de les víctimes de la màfia (la sorpresa ha vingut després quan en una irrupció impactant ha aparegut de cop, cabell tallat a l’última, moreno raigs uba i vint anys menys que els de la taula, només per anunciar que l’any vinent encara la farien més grossa) i a partir d’aquí han començat la festa. No repetiré les intervencions, només dir que el primer senador ha dit que els morts, tots ells, eren fills d’Itàlia i de la tragèdia (tan li fotia si uns rens feixistes i els altres antifeixistes), que el General dels Carabinieri commocionat ha recordat als dos comandants morts en aquells fets, exemple vivent per totes les generacions de carabinieri ha dit, que a més tenien la medalla de mèrits de guerra en la campanya d’Àfrica (és a dir la medalla de mèrits de guerra en el que fou un veritable genocidi contra els etiops perpetrat pels feixistes italians). Arribats a aquest punt cal explicar, encara que sigui succintament, una breu cronologia històrica: A) Els aliats desembarquen a Sicília el 10 de juliol (crec, l’estic fent de memòria). B) En aquell moment qui governava Itàlia era Mussolini. C) El 25 de juliol Mussolini es substituït pel rei per un mariscal feixista dit Bodoglio, aquest negociarà l’armistici amb els aliats. D) El 8 de setembre es firma l’armistici i l’estat italià, amb el rei que havia col·locat a Mussolini al poder i un mariscal que l’havia obeït al capdavant, passa a ser antifeixista (així de cop). E) Entremig els partigiani van a les muntanyes per alliberar el nord d’Itàlia que ha quedat en mans dels nazis i de la República de Salò comandada pel mateix Mussolini i els americans, que són els mateixos que bombardejaren Roma quedaren com els “alliberadors” per la dreta catòlica. Un lio? No ho sabeu prou. I en aquest lio Andreotti ha fet una intervenció rodona: la situació era troppo complessa per entrar a analitzar-la (res de parlar malament dels ianquis que els havien salvat dels comunistes majoritaris entre els partigiani) i ell es quedava amb el Papa. El Papa que davant els bombardeigs va resar per Roma, el Papa que va resar durant aquells durs jorns perquè Itàlia no entres a la guerra (que Itàlia, la Itàlia d’Abissínia, la Itàlia de la Guerra Civil Espanyola, la Itàlia que va envair Albània, Jugoeslàvia o Grècia, no entres a la guerra!!!!!!, es referia clar a la guerra amb Alemanya, antiga aliada ara abandonada al firmar l’armistici amb els aliats). També hauria pogut dir que aquest papa va ser el papa que va pactar amb els feixistes italians, el papa que va col·laborar amb els nazis i no només el salvador espiritual de Roma. No segueix-ho perquè senzillament m’estic esbravant i es probable que no s’entengui res del que dic (igual faria falta un llibre, igual parlo des del desconeixement absolut), només dos apunts finals.

Quan, finalment, ha parlat l’historiador el deliri ha arribat al seu clímax. Ha baixat una pantalla on havien de sortir les imatges dels bombardeigs sobre Roma i quan ha demanat un dictador làser per assenyalar els punts sobre la imatge li han donat una canya de riu (en aquest punt jo ja no podia més), però... feia Sol, o solo mio..., i no es veia res. Tanmateix, ell, inassequible al desaliento, ha començat a explicar. Els americans no havien bombardejat contra la població civil, tot era contra objectius militars, de fet a Hiroshima s’havien equivocat d’objectiu (que per cert recentment el ministre de defensa japonès ha hagut de dimitir per unes declaracions on afirmava que gràcies als bombardeigs atòmics Japó s’havia salvat del comunisme, tanmateix aquest ministre no li faltava raó en una cosa que els historiadors els hi costa reconèixer: la bomba atòmica no es va llençar per acabar amb la guerra, com afirmen alguns constantment, sinó senzillament perquè els japonesos no es rendissin als russos com semblaven disposats a fer). Jo aquí ja estava apunt de fer una pregunta sobre si els bombardeigs de Barcelona, protagonitzats pels feixistes italians, tampoc havien estat contra població civil, perquè entre tant Papa i tanta bondat de tots plegats ja no podia més, quan la cosa ha petat. Un grapat de vells del públic han començat a cridar que els avions baixaven sobre Roma ametrallejant a la gent i l’historiador enfurismat ho negava, dient que l’únic bombardeig contra població civil fet pels aliats havia estat a Dresde i que si l’haguessin aplicat a Roma haguessin sabut el que era de veritat..., mentre Andreotti, acostumat a aquestes coses pel que es veu, estava tan tranquil. Jo, el cert, és que no sé si els americans ametrellejaven a la gent o no. Tampoc sé si els que cridaven eren els mateixos que parlaven del complot entre comunistes i jueus, com no sé tantes coses.

L’altre dia, a Roma mateix, els neonazis van cremar un monument a la resistència que havia intentat defensar la ciutat de l’ataca dels nazis després de l’armistici amb els aliats del 8 de setembre. Es va muntar un escàndol amb múltiples declaracions polítiques, la taca als herois etc. Ma, qui eren aquests resistents? Els partigiani insurrectes o els de les muntanyes o els soldats que havien servit a Mussolini fins llavors i que ara, voltes del destí, passaven de ser feixistes a antifeixistes per un sol decret. Perquè si eren el segons, la cosa es podria llegir d’una altra manera: feixistes actuals cremen un monument contra feixistes del passat que no van ser prou feixistes fins al final i que esdevingueren antifeixistes pràcticament per art de màgia. No ho sé, el que si que sé és que, tant que ens queixem, i la nostra memòria històrica és molt més senzilla que la seva. Entre feixistes antifeixistes, partigiani de tots els colors (encara que si hi ha una reserva moral en tota aquesta història, i hi és, aquesta es troba precisament en aquests), feixistes feixistes, nazis, monàrquics, “salvadors americans” i catòlics la confusió és majúscula. Realment un lio que encara no he entès, i quan ho pregunto les respostes em deixen meravellat (è più complesso, non lo so oppure lo migliore è dimenticarlo tutto), el que sí que se m’està quedant és aquest gest tan típic d’aquí d’ajuntar la punta dels dits de cada mà i començar-les a moure de d’alt a baix de cintura cap amunt, no paro de fer-lo i cada cop l’entenc més com a part de l’esperit nacional a falta d’entendre res més. En tot cas si l’exposició sobre els bombardeigs de Barcelona es porta aquí, la cosa es presenta animada. Ja està, si algú ha arribat fins aquí, que ho dubto, perdoneu l’esbravada, el més probable és que s’hagi cuinat en la ignorància. De fet estic disposat a canviar d’opinió en qualsevol moment, és més: ho desitjo. La senzillesa seria dir, el feixisme es va inventar una nova tècnica de guerra els bombardeigs aeris contra la població civil, durant la segona guerra mundial, una guerra que no es va poder deixar de lliurar precisament contra el feixisme, aquesta tècnica es va estendre a tots els combatents com a tècnica de l’horror absolut que tindrà el seu exponent màxim a Hiroshima. El que van fer va ser retornat, però el retorn tampoc fou just, perquè no tots ho sabien, perquè malgrat saber-ho tampoc era just. I ho van fer i ho van patir Italians, Alemanys¡, Japonesos, Anglesos, Americans....

Ciao